E-Campanya

Només l’atzar podia deixar que un 22 de desembre fos la data en què coincidís en el temps informatiu la grossa de Nadal i la negociació del finançament. I dic que només l’atzar ho podia fer perquè la negociació sobre un tema tan crucial com aquest està prenent massa similituds amb un sorteig de Loteria.

Aquestes darreres jornades ens estan deixant grans conceptes amagats darrere les declaracions creuades. El què més m’agrada, el de la política en temps de descompte, no hi ha dubte. Per política de tems de descompte podríem entendre tota una concepció, no sé si dir estratègica, de la negociació política i sobretot de la comunicació política. Aquesta teoria entroncaria directament amb el curtplacisme de que fem gala massa sovint i el sí perquè sí. I és que tal i com li preguntaven avui a José Blanco a la roda de premsa, si Zapatero s’ha de reunir amb tots els presidents autonòmics, arribarem a temps el 31 de desembre?

La setmana passada em referia a aquest tema en termes nadalencs. Suposo que té molt d’il·lusori creure que es pot arribar a un acord en 9 dies, un acord satisfactori per totes les parts, s’entén. Però avui potser caldria canviar el to per l’atzar, la sort i la loteria.

Avui és el dia de la salut. I la feina. En el món de la loteria serveix, en el de la política no ens servirà amb la salut o la feina, de fet, aquí es on resideix la dificultat del moment polític que s’està dibuixant. Això no serà fàcil. Tothom ha posat les cartes sobre la taula i dubto que ens poguem confiar amb l’esperit nadalenc…

Avui també “competeixo” jo contra el temps informatiu de la loteria, en sentit figurat, és clar. A aquest link podeu llegir i veure l’entrevista que em van fer a La Vanguardia sobre l’efecte Obama.

Economia, economia i economia. Aquest era el substrat de la majoria d’anuncis dels Partit Demòcrata. El complement? Assenyalar que Bush i McCain eren el mateix. I els anuncis de la campanya d’Obama es van encarregar de deixar-ho ben clar…

I sense oblidar un dels milestone de la campanya: el vídeo de 30 minuts en prime time…

El cinema i la televisió s’han encarregat de posar en evidència que Nadal és una època extremadament propicia per a la felicitat, l’amor, el perdó i la fraternitat. Una època donada a l’optimisme i on tot és possible, on regna la màgia i la il·lusió per a que tot el que desitgem es faci realitat.

Una època també per a la reflexió sobre la necessitat de ser més bondadosos, més comprensius i més generosos durant aquests dies. Curiosa la incidència de demanar-ho durant unes setmanes i no durant tot l’any, però vaja, és el què ens ha tocat viure.

La negociació del finançament que, per cert, fixa uns paràmetres a un Estatut d’autonomia que és llei orgànica i que el propi govern central es nega a aplicar; em recorda molt al sempitern “Conte de Nadal” de Dickens on, el binomi Zapatero-Solbes interpreta a la perfecció el paper de Scroogge.

Amb altres referències nadalenques, Montilla és més que mai el protagonista de “¡Qué bello es vivir!” (It’s a wonderful life en anglès pels més puristes), on ell i el PSC s’estan repensant la seva relació amb el PSOE si no hi ha un acord sobre finançament abans del 31 de desembre. De moment, els pressupostos ja van passar el darrer tràmit parlamentari després del veto al Senat protagonitzat per l’estranya aliança ERC-PP, amb el vot afirmatiu dels diputats socialistes catalans.

Clar que no sé jo si en la versió moderna de la pel·lícula de Capra, Montilla i el PSC entendran que la seva posició és tan delicada que poden estar generant la darrera de les més grans desil·lusions de tot un país: no tenim massa marge de maniobra més.

Tinc la sensació que a CiU estan esperant que el tió i els reis mags els portin un trencament del Govern. A la Plaça Sant Jaume (bé, més aviat a la seu nacional d’ERC) saben que si el 31 de desembre no hi ha acord i aquest tema es perllonga massa més, el pacte de govern començarà a no tenir sentit i podria generar un desencís encara major entre el ja crític electorat dels republicans.

Seran unes setmanes dures que caldrà prendre amb tota la calma i la prudència possible. I jo encara afegiria, amb l’esperit nadalenc que les postals de Nadal que aquests dies s’estan enviant,  desitgen. Sí, és cert, aquest any les administracions públiques repartiran menys il·lusió que altres anys: la crisi ha obligat a reduir-ne el número total de felicitacions enviades i promoure’n l’enviament de les versions digitals.

Les cases reials també han retallat la seva despesa, com la britànica. A Espanya, els néts dels reis feliciten les festes a totes les persones que rebran una postal reial. Tot i que per postal original, millor la dels diputats socialistes que han fet de les caricatures al president del Congrés, José Bono, el leitmotiv d’enguany.

Les festes seguiran, amb Scroogge o sense. Amb personatges de Capra o sense. Amb la loteria per la televisió o amb vaga de RTVE. Amb sopar d’empresa (o de l’Associació de Periodistes Parlamentaris) o sense. Però això seguirà endavant. Fins i tot, amb pessebres als jutjats o pessebres sense nen Jesús al centre de la ciutat. Amb avets a pedals o amb llums de baix consum.

Això sí: el primer regal ens ha arribat amb la votació de dimecres al Parlament Europeu que va tallar les ales a la proposta d’augmentar a 65 les hores laborals setmanals a Europa. Un triomf pel drets socials.

Què poden tenir en comú Mas, Laporta, els groenlandesos i el Nobel Al Gore? Avui, publico aquest article a La Vanguardia.

Yes, we can… copiar

Si alguien hubiera afirmado en enero de 2007, cuando Barack Obama anunció su candidatura a la Casa Blanca desde el capitolio de su estado, Illinois -el mismo estado cuyo gobernador está siendo investigado por corrupción al intentar vender al mejor postor el escaño del presidente-electo-, que su nombre estaría ligado de un modo u otro a los autonomistas groenlandeses, a los convergentes catalanes, al Barça de Joan Laporta o a acciones de marketing de guerrilla, lo hubiéramos tomado por loco.

Dice el refrán que quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija, así que la lógica nos llevaría a pensar que si a Barack Obama toda la esfera de acciones y mensajes le fue bien, ¿Por qué no hará lo mismo en las campañas particulares que cada político debe afrontar? Si lo de Obama no es flor de mayo y resulta un cambio de paradigma en la comunicación política y electoral, no es de extrañar que los partidos se atrevan con sus técnicas.

La inspiración de la magnífica campaña de Obama ya ha calado en una clase política ávida del mismo reconocimiento y de la misma capacidad de inspiración en la sociedad. En cada lugar de un modo distinto, pero las ruedas hacia un cambio ya están en marcha. La pregunta, no obstante, es saber hacia dónde nos llevará ese cambio. De este modo, a día de hoy, vemos dos campos de influencia de la campaña de Obama (y de la carrera presidencial en general) en los políticos de varias zonas del mundo.

El primero se refiere al uso de Internet. Ha dejado de ser percibido como algo superfluo a algo necesario, pero sin la necesaria transición en los esquemas mentales de muchos dirigentes. No entienden el medio ni el mensaje que hay en él implícito (ya saben, el medio es el mensaje), sólo entienden que deben estar. Que la prensa, los analistas y casi la opinión pública mundial al completo haya indicado que Internet ha sido clave en la victoria del presidente-electo, ha encendido las luces de alarma en los partidos y gobiernos de medio globo.

Pero esas alarmas en muchos casos pondrán de manifiesto la necesidad acuciante de “estar” a cualquier precio. O lo que es lo mismo, estar por estar y sin escuchar. Aunque no todo va a ser culpa de políticos cortoplacistas que vean en la red algo más táctico que estratégico, ni mucho menos. También tendrá mucho que ver la naturaleza de los sistemas sociales y políticos de cada nación. De este modo, que Obama haga de Internet la columna de su campaña se entiende por dos factores clave: en Estados Unidos para una campaña electoral debes movilizar gente y recaudar fondos. En España, por ejemplo, los fondos son públicos y los movilizados suelen tener el carné de un partido o simpatías por él.

El segundo campo tiene mucho que ver con las anécdotas, los eslóganes, el espíritu… Lo podríamos llamar “yeswecanitis”, o lo que es lo mismo, la intención de conseguir los mismos resultados que Obama blandiendo sus banderas al viento. A estas alturas ya lo han hecho en Groenlandia, donde los partidarios de mayor autonomía de Dinamarca hicieron campaña con el “Yes, we can!”. Laporta terminó así recientemente un discurso en Naciones Unidas en Nueva York. Y Artur Mas hizo lo propio con el eslogan de su formación tras la conferencia del ecuador de esta legislatura, “Si sumem, podem“. Acción que, por cierto, provocó un toque de alerta de su socio Duran i Lleida, que le pidió no copiar a Obama con un “somos diferentes y la ciudadanía también es diferente”. Aunque también el exvicepresidente más Nobel, Al Gore, es acuñador de la frase, como se ha visto este fin de semana en Poznan (Polonia) en la conferencia del COP14 de Naciones Unidas sobre el medio ambiente.

¿Asistiremos durante mucho tiempo más a una mimetización tan clara de la campaña del senador del estado de Lincoln? ¿Acentúa Obama la americanización de la política que ya vivimos en nuestro país? ¿Es un globo que se deshinchará o será un revulsivo para cambiar de una vez por todas, el modo en que los políticos se comunican y se relacionan con sus votantes y ciudadanos?

El tiempo lo dirá. Por lo pronto, los asesores que hicieron posible esa campaña están haciendo un auténtico tour por Europa para explicar su acción y buscar nuevos clientes. En nuestro país hemos podido ver a un buen nutrido grupo de representantes de ambos partidos que nos han explicado cómo ganó Obama. Esperemos que ellos sepan ayudar a nuestros políticos a darnos el mismo nivel de inspiración que Obama ha conseguido para con su electorado.

La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.

Diuen que els homes es vesteixen pels peus, un refrany arcaic que denota un cert masclisme (recordeu que ho va dir Rajoy fa poc més d’un mes al referir-se al trencament amb UPN?), tot i que els peus són una de les parts més denostades del cos humà. Per molt que sigui una fília sexual per a alguns.

Per aquest motiu, que un periodista iraquià hagi atacat al President Bush en la seva darrera visita al país que va ocupar llençant-li les sabates, no és casual. En algunes cultures, aquest és un gest de deshonra dels més grans que es poden fer i així li ho ha mostrat el periodista iraquià al president dels Estats Units.

Però els peus també han estat protagonistes per altres líders. Esperanza Aguirre ens en va fer una mostra quan es presentà amb els mitjons de l’avió a la roda de premsa a la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid. Molt s’ha especulat sobre la intencionalitat o no del gest, però és evident que aquests mitjons és van convertir en el símbol de la suposada heroicitat de la Presidenta.

No oblidem tampoc la vegada que, visitant una mesquita a Turquia, Paul Wolfovitz va ser enxampat per la premsa amb dos forats als mitjons. Recordeu el missatge que enviava la fotografia? És que de fet, un dels homes amb més poder del món, que segur es vesteix pels peus, anés amb aquells mitjons era ressenyable. Entre peus i mitjons, ens arriba el missatge.

Podria començar apuntant diversos temes… però la notícia del dia és una: el 2-0 del Barça-Madrid d’ahir al vespre. Partit que, com alguns vau veure, vam seguir també al Twitter.

L’anunci dels 33.000 milions d’euros que el Govern espanyol invertirà el proper any, està ampliament cobert a El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.

Si parem a Estats Units, trobem una interessant entrevista a Doris Kearns Goodwin, autora del llibre “Team of Rivales” i a El País Semanal un reportatge amb unes fotografies molt curioses sobre George G. Bush. A El País, analitzen l’escàndol per la venda de l’escó de senador del president-electe Obama al seu estat.

ERC té el seu paper avui a El País, així com la decisió del candidat del PP a les elecciones europees, a La Vanguardia.

Us recomano també un article a l’Avui del cap de setmana passada sobre l’icona Obama. Així com l’article que Expansión va publicar aquest dijous passat parlant de l’informe del posiconament de les 35 empreses del Ibex a internet que l’empresa on treballo, LLORENTE & CUENCA ha presentat darrerament. Podeu ampliar-ne la informació al bloc del director sènior de comunicació on-line, l’Adolfo Corujo.

Si escolteu la ràdio al matí us adonareu que la majoria dels oients són homes per la naturalesa dels productes que s’hi anuncien. Tallers mecànics, canvis de rodes, assegurances de cotxes… i clíniques pel tractament de problemes d’impotència i insatisfacció sexual.
El nostre país, però, té un problema d’insatisfacció molt gran. No sé si sexual o no, però un problema d’insatisfacció al capdavall. Però a diferència dels espais publicitaris de les cadenes de ràdio que acompanyen a molts catalans i catalanes a la feina o a dur a la mainada a escola, el nostre país sembla no disposar d’una clínica que ens faci recobrar la satisfacció. En la política.
Les dades del CEO no poden ser més decebedores: el 72% dels catalans enquestats afirmen estar insatisfets amb la política que es fa a casa nostra. Sí, ho torno a repetir, el 72%.
Què significa que el 72% dels catalans no estigui satisfet amb la política? Que el nostre sistema és cada cop més dèbil, cada cop camina cap a una abstenció major i cap a una sensació de passotisme que no és gens recomanable pel país.
El Govern ja es va encarregar d’estudiar aquest fenomen, proposar accions de millora i dur a terme algunes, com la campanya del “Som-hi!”, que ja fa mesos que sosté totes les comunicacions del Govern.
Però per què hem arribat a aquesta situació? Us recomanaria que féssiu un cop d’ull a l’informe. Però com que sé que no ho fareu i com que jo no tinc ni el coneixement ni el temps per a estudiar-ho com ho féu el Govern, us presento els tres punts que des de la comunicació ens ajuden a entendre-ho:
1.    El paper dels mitjans de comunicació
El nostre país pateix el que pateixen molts països (segmentació d’audiències, aparició de nous mitjans, auge de la premsa a internet, desaparició o crisi de diaris…), però amb la diferència que ho pateix per partida doble: mitjans en català i en castellà. Els mitjans que informen més abastament de l’actualitat catalana no són els més seguits. I els que són més seguits mostren una realitat esbiaixada del país. A més, és evident que la concentració de notícies en el què avui passa a moltes famílies catalanes té molt a veure: quan el vocabulari públic el formen els ERO, manifestacions, reestructuracions i acomiadaments, és normal que la gent no pensi que la situació és idíl·lica. I si a sobre alguns mitjans intenten fer veure que la classe política catalana és pitjor que les altres a base de reposapeus als cotxes oficials, el resultat pot ser nefast. El què ja us comentava, mentre la Família Reial té més partida pressupostària, aquí parlem del tunning d’un Audi.
2.    La política de comunicació
Ja us ho comentava en aquest post. Però no està tot dit: el Govern no està explicant tot el que fa. Per exemple, aquest dimarts passat Dolors Camats explicava amb una claredat meridiana el què s’està fent des del Govern en polítiques socials. També ho féu Anna Simó. No creuen que no s’entén com aquestes dues diputades quan estan a un programa de televisió s’expressen la mar de bé i quan el Govern obre boca no se’l compren? Explicacions, mil i una. Però potser que tinguem fets i no paraules a aquest aspecte.
3.    Aïllament
Ja sigui per l’efecte dels mitjans o per la poca destresa comunicativa del President o del Govern, una cosa està clara: ningú parla als ciutadans. Ni qui mana ni qui està a l’oposició. Exemple: el vídeo de CiU de 2 minuts i uns 50 segons llargs on es posen talls de telenotícies per il·lustrar el Govern Montilla. Una comunicació unidireccional que no explica ni relat, ni proposta ni espera resposta. I aquí està el problema, ningú parla amb els ciutadans. Els pocs mobilitzats cada cop tenen més en ment que actuen cada 4 anys i que només llavors algú els voldrà escoltar. Tant costa parlar directament a la gent? Tant cosa avui amb tots els mitjans que tenim? No voldria polemitzar, però observin el recolzament a Benach provinent des de la xarxa després de la polèmica. Perquè és millor que els altres? No ho crec: senzillament perquè una persona reacciona diferent davant de qui escolta que de qui passa de tot.
I sobre tots ells planeja la crisi. Sí, és de manual: quan la gent té problemes econòmics sol creure que estan provocats per la política, disminueix el recolzament a les institucions i augmenta la insatisfacció. Això és de manual. Però si ho és podem fer dues coses: esperar que passi la tempesta o mullar-nos i intentar guanyar recolzaments. Això en un moment com el què vivim no és gratuït: convertim la perplexitat en accions. Som-hi!

Una campanya sense errors? La intimitat a Facebook? Fer-se fotos amb una Hillary de mentida? Avui publico aquest article a La Vanguardia.

Cuando Facebook es la amenaza

Los errores en una campaña electoral son fatales, por muy nimios que nos puedan parecer. Pero tienen esa característica, pueden arrebatar un triunfo electoral de la noche a la mañana. La historia nos ha dejado ejemplos muy válidos, desde el tenso cruce de acusaciones de Ségolène Royal con Sarkozy en el debate televisado de las elecciones de 2007 a la decisión de John McCain de suspender su campaña para hacer frente a la crisis horas antes del primer debate electoral.

Una cosa está clara: los errores se pagan. De alguna u otra manera, pero se pagan. De algún modo Bono rendirá cuentas por su improperio a su propia bancada de diputados a raíz de la santa polémica sobre la placa. También lo hará Rajoy por su “coñazo” de desfile -aunque en esa ocasión, bastante tuvo con aguantar el tipo en pleno desfile-. Y así podríamos seguir hasta el albor de los tiempos.

Barack Obama, más que llevar una campaña excesivamente buena, fuera de lo común o con una estrategia oportuna, ha destacado por hacer de su campaña un remanso de paz. Al menos en lo que a errores se refiere. Ya hemos visto como McCain protagonizó algunos errores (y otros corrieron a cuenta de Palin) que tocaron su campaña, pero recuerden que Hillary, su gran rival en las primarias, también cometió algunos en momentos decisivos de la encarnizada lucha por la nominación.

Precisamente, el primer gran error de la administración en ciernes de Obama viene protagonizado por una pieza importante de su equipo y tiene, en cierto modo, a Hillary como protagonista. El speechwriter del presidente-electo, el joven Jon Favreau, tenía un par de fotos comprometedoras en su perfil de Facebook. Al anunciarse su nombramiento como Director de Discursos del Presidente, procedió a borrarlas, pero se mantuvieron en línea el tiempo suficiente como para que la foto haya dado ya la vuelta al mundo.

Favreau aparecía en una fiesta reciente bailando con una reproducción de Clinton a tamaño real, y en otra imagen le tocaba ostentosamente un seno a la senadora y futura Secretaria de Estado; mientras un amigo saciaba la sed de la misma con su cerveza.

A parte de las oportunas disculpas a la senadora y a su equipo, la polémica nos muestra que en esta época que nos ha tocado vivir los gazapos y demás vendrán cada vez más por la red. Muestran la necesidad de nuestros políticos de ser su personaje las 24 horas del día. Con lo que hoy más que nunca la receta para ellos y ellas será: sed auténticos.

Facebook y otras redes sociales abren un frente en nuestra intimidad. Nos hacen más vulnerables, siempre y cuando entendamos los riesgos que corremos y pongamos la suficiente cautela. Favreau, por su posición en el gabinete, debería haberse mostrado más sensible a lo que una foto como esa podía generar.

Favreau recibió por parte del portavoz de Clinton una curiosa reprimenda: afirmó que la senadora está revisando su solicitud, visto el repentino interés del speechwriter en el Departamento de Estado… Más allá de las bromas (o lo que es lo mismo, recurrir al humor para clavar un puñal político), Favreau se enfrenta ahora a uno de los mayores retos de su vida profesional: el discurso de inauguración de Barack Obama.

Los discursos de los presidentes americanos en la toma de posesión tienen un enorme peso político. En primer lugar porque, como pasa en nuestros sistemas parlamentarios, contiene las principales líneas políticas que el ejecutivo seguirá durante los próximos 4 años. Lo que diferencia enormemente a los discursos en ese país y en el nuestro, es la capacidad de inspiración y guía para el país entero.

Es precisamente con motivo de la investidura que el país escucha con atención lo que su nuevo líder tiene que decir. Marca las líneas estratégicas, el objetivo. Marca el destino de una nación. Y eso, si va acompañado de un buen discurso y una buena oratoria, puede tener efectos muy buenos para la sociedad.

Sabemos que Obama es un maestro en el arte de los discursos. También sabemos que la pluma de Favreau, que trabaja con Obama desde la convención de 2004 en que se conocieron para preparar el famoso discurso del entonces candidato a senador, es una de las mejores plumas que actualmente escriben discursos políticos. Las expectativas del discurso del próximo 20 de enero son, pues, elevadas.

Si no aparecen más fotos de Favreau bailando con Hillary, Palin o Bill Richardson, el poeta al servicio del presidente podrá dar lo mejor de sí en una alocución seguida de desfiles y bailes que será recordada. Será recordada por lo crucial del momento, de un histórico presidente y de un líder excepcional.  No lo será por unas fotos con cartones, por muy embarazoso que  haya sido el momento.

La tradició diu que el partit que no està al poder celebra la seva convenció abans. D’aquesta manera, la darrera setmana d’agost Denver va allotjar la festa dels demòcrates, que ens va deixar un bon grapat de bons discursos…

Acceptació de Barack Obama

Acceptació de Joe Biden

Discurs del President Clinton

Discurs de Hillary Clinton

Discurs de Michelle Obama

Discurs d’Al Gore