En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!

No podem anar en contra de la revista Time. Ni de El País, ni La Vanguardia. Tampoc podem plantar cara al Washington Post, a la CNN… el nom propi del 2008 és un nom africà que significa esperança i es diu Barack Obama.

No hi ha espai per a la originalitat quan es tracta de recollir la fita que aquest home ha aconseguit. Està (quasi) tot dit sobre ell quan queda menys d’un mes per a que prengui possessió del seu càrrec, però ens atrevirem a marcar les 10 fites que el fan el nom propi del 2008:

1.    Barack Obama és el primer president electe afroamericà, tot i tenir una història atípica i no procedir dels típics cercles de poder.
2.    Ha aconseguit articular una campanya exitosa on internet ha jugat un paper fonamental.
3.    Ha sabut donar un to transcendent al seu missatge, on la superació de les diferències i la inspiració juguen un paper central.
4.    Obama ha aconseguit acabar amb un període republicà i trencar les estadístiques.
5.    La decisió del president-electe d’allunyar-se dels grups de pressió li ha donat el favor dels ciutadans.
6.    Obama representa la política del segle XXI, tant per objectius com per mitjans usats i discurs emprat.
7.    El president-electe ha sabut crear un dels millors equips de campanya de la història electoral americana.
8.    Ha aconseguit un rècord de participació en un país tradicionalment abstencionista.
9.    Nous sectors socials han entrat al sistema electoral i han expressat la seva opinió.
10.    Ha sabut donar esperança, com el seu nom indica, no només al seu país, sinó a milions de persones arreu del món.

La omnipresent crisi econòmica és, després de molts anys, protagonista un altre cop d’un any que es tanca. La crisi, però, ha tingut dos grans moments d’importància: quan no n’hi havia (o crèiem que no hi era) i quan ella mateixa va fer acte de presència amb una força inusitada.

I com que política i economia van tan de bracet com les olives i les escopinyes o el sol i l’ombra, durant la campanya a les eleccions generals de març vam veure l’intent desesperat del PP de fer entrar el tema en l’agenda d’aquelles eleccions. No vull dir que els faltés raó o no, senzillament que la ciutadania no percebia la crisi com una cosa plausible.

Després vam ser testimonis del negacionisme del Govern davant dels efectes primerencs de la crisi, fins que la bombolla va petar després de les vacances, el dia que Lehman Brothers va caure i McCain va dir que l’economia americana era forta.

A partir d’aquell moment es van decidir unes eleccions presidencials americanes, el món es va posar a fer rescats financers multimilionaris, reunions multilaterals, fotos, paraules i efectes devastadors per a l’economia a escala mundial.

Ja sé que esteu cansats de sentir la paraula crisi, però què hi farem… és un dels noms propis de l’any!

Sarah Palin, la candidata dels republicans a la vicepresidència dels Estats Units, va arribar a tots els racons de la terra quan el senador John McCain la va elegir com a companya de viatge en la campanya presidencial.

Palin es convertia en la segona dona candidata a la vicepresidència i ràpidament va fer embogir el país. Embogir i seduir. Palin va crear opinions favorables i contràries en proporcions similars, i és que per entendre l’essència del personatge calia saber primer la seva història.

Nascuda a Idaho, Palin havia jugat a bàsquet i havia estat miss durant la seva joventut, dues etapes que van marcar el seu caràcter. I així, Sarah Barracuda va entrar en política als anys 90, primer en la política municipal i després com a governadora d’Alaska.

Palin és un personatge de gran controvèrsia: conservadora, defensora de la NRA i del creacionisme, va jugar més en contra que a favor de McCain. La seva inexperiència i les estrambòtiques primeres declaracions com a candidata, apostant per declarar la guerra a Rússia; van ser la música de fons que va marcar la carrera presidencial republicana.

La governadora d’Alaska ha mostrat el seu interès en liderar el partit de cara a les eleccions de 2012, tot i que la prudència és poca a l’hora de fer pronòstics. En tot cas, la seva actuació serà recordada durant molts anys.

Ens basem sobretot en l’extraordinari ús que Barack Obama ha fet de la xarxa per aconseguir teixir els suports necessaris per arribar a la presidència dels Estats Units.

S’ha parlat molt sobre aquest tema, especialment en aquest bloc. Però és convenient tornar-ho a citar i veure com el que apuntaven experts com Antoni Gutiérrez-Rubí en el camp polític, o el que ja sabien altres experts de la comunicació 2.0, com l’Adolfo Corujo, s’està complint.

“Quiero que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y unos padres con trabajo.”

Així va cloure Mariano Rajoy el primer cara a cara electoral amb el president del Govern el passat 25 de febrer. Serà recordat durants anys com un dels grans moments de les campanyes electorals, quan el líder de la oposició va recórrer a la imatge d’una nena per encarnar el seu missatge polític.

Però el recurs no va funcionar.

El cinquè personatge de l’any no és la nena en sí mateixa sinó el fenomen que Rajoy posava de manifest: la còpia i el trasllat al nostre sistema polític, electoral i comunicatiu d’elements que han funcionat a altres països, sense fer el mínim esforç d’adaptació.

Rajoy es va rodejar de col·laboradors que havien aconseguit grans èxits a països llatinoamericans, que van utilitzar els mateixos recursos que allà els van dur a la victòria per intentar el mateix amb Rajoy, però sense atendre a les naturaleses del país i, sobretot, del candidat.

D’aquesta manera, Rajoy va parlar d’una nena a l’alegat final, i el país es va posar a riure. També van copiar spots electorals mexicans, un famós ballenato i altres cançons que resaven “con Rajoy, cabeza y corazón”.

Després de la victòria d’Obama, tornarem a viure una onada més de còpia de tot perquè sí i veurem com això seguirà sent un nom propi el 2009.

I si no, un cop d’ull a la campanya de Basagoiti per les eleccions basques d’enguany ja us donarà una pista, com comentava en Juan Victor Izquierdo fa uns dies al bloc d’en Xavier Peytibí.

Començarem pel primer ministre britànic. No podem dir que Gordon Brown hagi tingut un any fàcil, tot i que encara el nou any amb més força del que hagués pogut imaginar fa només uns mesos. Les coses no pintaven gens bé pel laborista, que veia com el seu partit perdia poder en diverses eleccions municipals, amb derrotes que no es veien des de l’època Thatcher.

Quan ja podia sentir l’alè del seu gran rival, el conservador Cameron, la crisi financera mundial va ser el seu escull. El seu lideratge en la resposta a la crisi al Regne Unit li ha servit per a que el reconeguin a dins i a fora de les seves fronteres, i per a que les enquestes no el defenestrin abans d’hora. Tant és així, que en un lapsus linguae fa poques setmanes a la Cambra dels Comuns, Brown afirmà que havia ajudat a “salvar el món“.

Sarkozy ha seguit amb la hiperactivitat que ja va marcar el darrer any, però enguany ho ha fet de manera molt especial i rellevent des de la presidència de torn de la UE. No queden enrere els seus esforços per escenificar una resposta conjunta a la crisi, per buscar una sortida al punt de no retorn del Tractat Constitucional de la UE, el seu protagonisme compartit amb Ingrid Betancourt després del seu alliberament…

Un any de canvis, molts canvis, que ha portat a la catalana ministra de Defensa a protagonitzar notícies, notícies i notícies. La imatge d’una dona, catalana i embarassada passant revista a les tropes el dia de la presa de possessió del seu càrrec, va donar la volta al món.

Chacón va ser la cap de cartell del PSC en les darreres eleccions generals i va aconseguir una fita que no es repetia des de les eleccions de 1982, que el PSC portés a Madrid 25 diputats que van ser decisius per a la victòria de Zapatero.

La ministra de Defensa simbolitza l’aposta del president per donar més protagonisme femení a la política. Si voleu ampliar aquest àmbit, us recomano el llibre “Políticas” de l’Antoni Gutiérrez-Rubí.

Aquest any Carme Chacón ha protagonitzat moments molt importants a nivell comunicatiu. El seu primer acte com a ministra ho fou, però també els viatges a les tropes, les fotografies en alguns mitjans amb el seu fill Miquel al Ministeri de Defensa, etc.

Chacón és un nom propi del 2008 i segurament ho seguirà essent durant molts anys. El vídeo de les forces armades del darrer 12 d’octubre va saber donar una altra perspectiva de l’Exèrcit, un canvi en la concepció que es té de la institució. Per això, podem suposar que aquest canvi serà present durant tota la legislatura.

Ens ha donat molt joc a tots els qui ens preocupem per com comuniquem la política. I hem de reconèixer que ningú com ella és capaç de crear tanta admiració i tanta animadversió a la vegada.2008 ha estat l’any de la presidenta de la Comunitat de Madrid per diverses motius:

• És, en part, responsable de l’espectacular victòria del PP a Madrid a les darreres eleccions generals, salvant el resultat de Mariano Rajoy juntament amb els del País Valencià
• Ha estat la vencedora moral de la guerra fratricida entre ella i l’alcalde de Madrid pel control del PP. Per molt que Rajoy hagi adequat la direcció al seu gust, l’ombra de la presidenta és omnipresent
• Ha capitalitzat la celebració del bicentenari del 2 de maig
• Ha protagonitzat moments especialment interessants pel que fa a imatges inesborrables o moments amb molt de missatge. La visita a la selecció espanyola de futbol, els mitjons després de l’atac a Mumbay, les protestes als hospitals…

Però sobretot és un dels noms propis de l’any perquè ha sabut mantenir un perfil actiu durant tot l’any, sense renunciar al seu objectiu no declarat i sabent teixir una xarxa de recolzaments que sembla inalterable.

És un dels noms propis d’aquest any i ho podrà ser molts més anys si, precisament, aquest cercle no l’acaba engolint. I ja va ser alertada…

Més informació: Wikipedia

Encetem avui una sèrie de posts que ens permetran conèixer aquests noms propis. Persones que, gràcies als seus fets, a les seves paraules i a la seva manera de fer han canviat, millorat o fins i tot empitjorat la comunicació política.

Els criteris, totalment subjectius. La visió, totalment discutible. Però aquests són els meus 8 noms propis del 2008.

I els teus?