Als Estats Units hi ha una ja llarga tradició de dotar a les seves campanyes electorals amb cançons de campanya. Temes, alguns populars i altres menys coneguts, que vénen a donar suport al missatge i la imatge del propi candidat. Si a Espanya existís aquesta tradició, potser Zapatero triaria el hit eurovisiu de Remedios Amaya i cantaria allò de “ay quién maneja mi barca, que a la deriva me lleva”. Rajoy podria atrevir-se amb l’Aserejé de les Ketchup: una cançó festiva i alegre -ja es veuen en Moncloa- però incomprensible, com les seves promeses de millora sense saber ben bé què farà.

Per a alguns això pot ser una tonteria. Un intent de genialitat més d’assessors polítics que no té cap fonament, però la realitat és que, vistos els efectes que la música té en les persones, sembla no ser una tonteria el fet d’atendre-hi. És l’íntim joc de la música i la comunicació política, entendre que una cosa tan bàsica a la vida com la música pot i ha de ser un element més de campanya.

Pitàgores ensenyava als seus alumnes una cosa genial i gairebé màgica: canviar els comportaments de les persones, les seves respostes -fins i tot accelerar processos de curació- a través de la música. Fa uns mesos reflexionava sobre el paper de la música en els anuncis electorals, com un determinat ritme pot crear o sostenir estats emocionals en la direcció del missatge polític i dels objectius de comunicació. Reflexió que van fer moltes campanyes electorals.

En tot cas, l’elecció de temes de campanya no està exempt de polèmica. Dos candidats -i presidents- republicans van rebre queixes dels artistes a qui van agafar prestades les cançons. Ronald Reagan, després del seu famós “California here we come”“Born in the USA” utilitzat en la campanya que el va dur a la Casa Blanca, no va dubtar a fer-se amb el hit de 1984 per a la seva reelecció. La de Bruce Springsteen va ser l’himne de l’antic actor. Per la seva banda, George W. Bush es va oposar a Al Gore amb el tema d’un fan del vicepresident més ecologista: “I won’t back down” de Tom Peety. Tots dos artistes, reconeguts demòcrates.

Encara que un altre tipus de polèmiques no ve tant per la filiació política de l’artista sinó per la seva nacionalitat. Si Bill i Hillary Clinton feien d’actors emulant a The Sopranos per presentar el tema de la campanya d’aquesta, la recepció del tema va ser menys favorable que el propi vídeo. Hillary acudia a la titanizada Céline Dion, que li va prestar el tema “You and I”. Molts americans es van preguntar el per què de l’elecció d’una canadenca … i altres pel sentit polític de la cançó.

Millor sintonia van tenir els Fletwood Mac amb Bill Clinton. Fins i tot avui l’ex governador d’Arkansas és reconegut pel “Your say stop thinking about tomorrow”. Encara pot escoltar aquesta cançó com a presentació del president en actes com les Convencions demòcrates. L’associació, doncs, entre tema i candidat pot arribar a ser molt íntima.

Altres candidats han posat totes les cartes sobre la taula i han aprofitat totes les arestes emocionals i de comunicació de la música. Barack Obama va apel·lar a l’Amèrica que ha de renéixer després de l’11-S amb el hit d’U2 “The city of blinding lights”, que el va acompanyar en moments màgics de la seva campanya, com en la seva sortida al faristol durant el seu discurs d’acceptació a la Convenció. El timbre i la potència d’Aretha Franklin va contribuir amb el seu “Think“, que va sonar en nombrosos mítings, com en finalitzar el cèlebre discurs de New Hampshire. Sinnerman de Nina Simone, Gimme Shelter dels Rolling Stones o la coneguda versió musical del mateix discurs de New Hampshire són altres peces de la banda sonora de la campanya del president.

Però no oblidem els clàssics. JFK va apel·lar a les grans esperances dels americans amb el “High hopes” de Frank Sinatra. I un altre clàssic entre els clàssics, Neil Diamond, va prestar la seva “Coming to America” a Dukakis … encara que va perdre. Bruce Springsteen va posar el seu gra de sorra en una altra campanya que no va arribar a bon port. Kerry va tenir “No Surrender” entre les seves cançons de campanya i la presència de l’artista en nombrosos concerts de suport al canvi que no va arribar.

Segurament Pitàgores feia servir un altre tipus de recursos, però en una societat plena d’informació i d’impactes com l’actual, els artistes ajuden a comunicar projectes. Més enllà de les cançons que poguessin triar avui Rajoy o Zapatero -encara que segur no triarien a John Cobra-, aquí també sabem de què va això de la música. Potser amb menys tradició, però no oblidem que Tequila demanava que “no, no, que el tiempo no te cambie”. Una cosa que els socialistes van entendre era el missatge de la joventut a Zapatero. Rajoy ens demanava el vot amb el ballenato i. .. A qui no se li ha enganxat l’himne del PP?

Enllaços d’interès:
Escolta algunes de les cançons d’aquest post en aquesta llista de Spotify.

El punt G, aquest espai gairebé sacrosant de l’excitació sexual, pot ser que existeixi. O potser no. El que sí que existeix és el punt G de la política. I en aquest, el ginecòleg Ernst Gräfenberg té poc a dir.

El punt G de la política és el que ens excita per votar. És el que ens empeny a les urnes, el que desperta el nostre interès pel que diuen els candidats. És el que ens pot dur a acalorades discussions en una taula, a militar en un partit o assistir a un míting. El punt G de la política està localitzar a l’amígdala. Perquè el punt G de la política està vestit d’emocions.

Per trobar-lo, hem d’anar fins al sistema límbic, ja que en ell resideixen les emocions. Tant el sistema emocional com el valoratiu estan ubicats a la mateixa part del cervell i juguen un paper bàsic en la presa de decisions. Des de saltar o no a l’aigua en una piscina a evitar l’ofegament d’un nen a anar o no a votar. Per exemple, el sistema valoratiu és el resultat de la relació que existeix entre els lòbuls pre-frontals i les amígdales cerebrals en l’anomenat hipocamp.

L’element clau del sistema límbic és l’amígdala. Aquesta zona, que pren el nom per la seva semblança amb una ametlla, correspon al conjunt de nuclis de neurones localitzades en la profunditat dels lòbuls temporals. Entre les seves funcions està la de regular molts processos emocionals: identificar i respondre expressions emocionals d’altres, crear intensitat d’una experiència emocional, generar i enllaçar sentiments a experiències que ens espanten, etc. Clau en la intel·ligència social i emocional. Juga un paper essencial en enllaçar pensament i emoció, particularment a usar reaccions emocionals per guiar el procés de presa de decisions. No sorprèn que estigui situada en una zona neuronal densa, en els circuits emocionals frontals.

L’amígdala no sempre respon de forma conscient als estímuls que es reben. És el cas dels impactes subliminals, ja sigui perquè percebem la imatge d’una cosa que ens recorda a una serp sense adonar-nos i el nostre record evolutiu ens fa posar-nos en guàrdia a realitzar accions sota els efectes de la publicitat subliminal.

De fet, tal com assenyala Goleman, l’autor d’intel·ligència emocional, aquesta és una rèmora de la nostra evolució: el nostre cervell emocional processa de forma més ràpida la informació que ens arriba per l’hipocamp i predisposa el nostre cos a una resposta molt més ràpida que la qual donarà el nostre “cervell pensant”.

Moltes de les decisions que prenem en la nostra vida estan capitanejades per les nostres emocions. Pel que passa en aquesta ametlla, a l’amígdala. Per això, si volem guanyar -que això sí que comença per ge- hem d’entendre que cal excitar aquest punt G del nostre electorat a través de les emocions.

Per això, és necessari invertir temps en entendre com funciona el nostre cervell, sobretot entendre quines emocions desplega el nostre candidat o candidata, el nostre missatge. La nostra política. La política de les emocions necessita tenir un relat que ens dugui a l’estat emocional desitjat i que tingui ressò en aquest cervell polític que explica moltes de les accions que duem a terme en política. Després de tot, el punt G ja no és tan mite. Si més no, en política, sabem on és. Una altra cosa ben diferent és saber si els el excitar…

Alguna vegada ho has fet davant d’una càmera? Aquesta pregunta va escandalitzar a Amèrica en ser usada en un anunci de la popular marca de roba Calvin Klein. L’escena, en un motel californià, recordava el porno dels 70 i jugava amb la suggerència més explícita. Recorrent al sexe sense cap mena de pudor. Anys més tard, candidats a càrrecs públics es despullen o anuncien fer-ho si guanyen. Altres, fins i tot prometen fel·lacions. Ven el sexe? Ven el sexe també el política?

No és només que el que facin els nostres polítics al llit ajudi a vendre o enfonsar la seva pròpia marca personal i política. Només cal observar Berlusconi o Bill Clinton, personatges que, per activa o per passiva han estat i són el focus de la premsa per les seves aventures extramatrimonials. És una qüestió una mica més complexa: pot ser el sexe l’excusa per a posicionar a un partit polític?

El 2005, un grup de protesta belga anomenat Nee (No en holandès) va veure la llum per recollir el descontentament d’un creixent nombre d’holandesos desencisats amb la política. Després de presentar-se a les eleccions municipals de 2006, el 2007 es van donar a conèixer a tot el món. L’aposta del partit va ser la jove Tania Derveaux, candidata que va tenir un cridaner punt en la seva agenda política: va prometre 40.000 fel·lacions. Encara que en va rebre 100.000 sol•licituds.

La proposta del Nee, amb la jove Derveaux posant nua i sensualment, va donar la volta al món. El grup de protesta va saber aprofitar l’èxit de les xarxes per fer-se ressò en tots els racons del planeta. Però sobretot de l’estratègia del sexe com posicionament. Si en el manifest del partit s’afirmava que votar per ells era mostrar el dit cor a tots els partits tradicionals, fer-ho sota la premissa de mamades per a tothom, era donar un pas més.

Però, ven el sexe o la controvèrsia? El Nee va obtenir el 0,18% dels vots en aquestes eleccions al Senat, insuficient per tenir representació, però el just per mostrar el seu ganxo. De fet, segons l’estudi Sex in advertising. Perspectives on the Erotic Appeal, una cinquena part dels anuncis tenen connotacions sexuals. Estem sobreexposats a aquest tipus de missatges. Diversos estudis han mostrat que el sexe, per si sol, no millora la nostra capacitat de recordar marques i anunciants. Ni ens impulsa per se a la compra. Potser el cas del Nee és la demostració més palpable d’això.

Derveaux finalment va recórrer a una assistent per fer efectives aquestes 40.000 fel·lacions, bé, les 100.000 sol•licitades. Un vídeo amb una actriu japonesa que parlava de política internacional-citant a Bush o Rice-mentre imitava els gestos de la pràctica de sexe oral. “La política no és tan dura”, afirmava l’actriu.

El 2007 el University College of London va realitzar un estudi per comprovar si els anuncis amb fortes connotacions sexuals eren més recordats que els que no recorrien a ell. Per a això, van dividir els subjectes en dos grups. El primer, va gaudir d’uns capítols de Sex and the City, amb anuncis durant l’emissió, també sexuals. L’altre, va mirar Malcolm in the Middle, una sèrie juvenil, sense anuncis sexuals. Cap dels dos grups va mostrar millor habilitat per recordar les marques i productes anunciats.

L’empresa nord-americana MediaAnalizer Software & Research va mostrar a un grup de gent 400 anuncis de productes molt diferents. Aquells anuncis que no feien referència al sexe aconseguien ser recordades en el 20% de les ocasions, especialment marques i el mateix producte. Els anuncis amb connotacions sexuals, només el 9.8%. L’atracció d’un generós parell de pits o uns marcats abdominals distreia als subjectes de la marca de l’anunciant.

Reprenem, doncs, la pregunta de l’inici. Ven el sexe o ho fa la controvèrsia? CK va liderar la venda de texans per la qualitat del seu producte? O ho va fer per les escenes sexuals dels anuncis? O va ser l’encesa polèmica amb les associacions conservadores que demonitzar a la marca i al producte el que va alimentar les vendes?

A Catalunya, les últimes eleccions al Parlament ens van deixar una estampa inèdita. El candidat del, en aquells dies, partit extraparlementario Ciutadans es va despullar per a la campanya. Albert Rivera va aparèixer sense roba perquè per al partit “no és important com ets”. Els tres diputats de Ciutadans segurament vinguin de la cobertura atorgada per certs mitjans conservadors i nacionalistes, però la polèmica pel cartell va posicionar a un desconegut Rivera, que repeteix en les eleccions d’aquest any encara que segurament no torni a mostrar el seu cos.

María Fernández és una política colombiana de 42 anys, casada i amb tres fills. Vol fer-se sentir en les pròximes eleccions al Congrés de Colòmbia i per això ha promès que si obté un escó es despullarà per a la revista Soho. L’ex viceministra de turisme i candidata de la U centra el seu missatge a la protecció de les dones maltractades i el medi ambient amb aquesta acció. Per a ella, “despullar-se és un mitjà per transmetre un missatge, però el missatge no és aquest”. Sexe o controvèrsia?

“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

Publicat avui a La Vanguardia.

¿Y la corbata de Obama?

Estos días muchos se han preguntado si el cambio propuesto por Obama ha sido real o no. Si ha existido o si su promesa ha caído en saco roto. Todo dependerá de las expectativas con las que uno se plantó la noche de la victoria electoral y con su máxima expresión en la demostración de apoyo que el presidente vio en las calles de una gélida capital del país hace algo más de un año. El presidente recién electo lanzó un mensaje para navegantes en su discurso de victoria:“El camino será largo. No llegaremos en un año, quizás ni en un mandato”. Ese camino se ha materializado en éxitos y en fracasos, en esperanzas y en desilusiones… pero también en pequeños detalles como una corbata.

La corbata sea, quizás, uno de los símbolos más potentes para representar un político. Pidan a un niño que les dibujo a uno, no faltará ese atuendo. Durante la revolución francesa, cobró el significado político que no había tenido hasta el momento: los revolucionarios la llevaban negra, sus enemigos, blanca. Un símbolo de status que hoy se cuela en las campañas electorales, rojos contra azules. Naranjas y verdes. Corbata contra los que no la llevan. Por ello, Obama lanzó un mensaje más profundo de lo que parece cuando el pasado 28 de diciembre compareció para dar los detalles del ataque terrorista frustrado a un vuelo comercial en Detroit que había tenido lugar el día de Navidad: compareció sin corbata en uno de los momento más delicados e importantes de su presidencia.

Tras los ataques del 11 de septiembre, el terrorismo es un tema prioritario en Estados Unidos. Los efectos de los peores atentados nunca vividos en suelo americano se han alargado a nuestros días, no sólo en el incremento de la seguridad y la vigilancia, sino a nivel político. George W. Bush y el Partido Republicano entendió muy bien lo que supusieron los ataques para la mentalidad americana y comprendieron qué redes se activaban en el cerebro de los ciudadanos cada vez que se hablaba sobre ello.

La lucha contra el terrorismo no tardó en llamarse guerra contra el terror. El miedo no cesó de ser un arma política. Incluso se llegó a aumentar el nivel de alarma por terrorismo el día que los americanos debían ratificar a Bush en el cargo en 2004. “Cuando vayan a las urnas, recuerden que estamos en guerra”, afirmó Bush el mismo día de las elecciones legislativas de 2006. Según señala Drew Westen, más de 250 experimentos han demostrado que cuando nos recuerdan que somos inmortales, nuestro cerebro vira a la derecha. Por ello, ni los ataques del 11S fueron algo anecdótico ni la lucha contra el terrorismo merecía un status menor que una guerra contra el terror que exigía todo tipo de sacrificios. Y ante ello, no hay oposición política que pueda mostrar su desacuerdo sin parecer un irresponsable.

Los demócratas estuvieron fuera de juego durante casi todo el mandato de Bush. Dejaron que el miedo ganase, desde las emociones más primarias, el voto de los estadounidenses. La oposición dejó los términos del debate en manos del presidente y no pudo sobreponerse a sus ataques. Eran demasiado débiles para defender al país. Demasiado inconcretos para atajar un mal nacional. Hasta que los estrategas demócratas cambiaron los términos del mismo debate. La guerra contra el terror no era lo mismo que la guerra de Irak. Se podía estar en contra de esa guerra sin mermar el apoyo a mantener el país seguro de ataques terroristas. Por ello, esas elecciones legislativas de 2006 fueron el principio del fin de la hegemonía republicana.

A partir de ese momento, en las filas demócratas empezó a tomar consciencia la importancia de manejar las emociones para ganar elecciones y gobernar. Obama lo ha hecho desde el primer día que entró en campaña y no lo ha olvidado durante su mandato. Quizás por ello, el pasado 28 de diciembre dejó la corbata que un ayudante tenía preparada. Si el miedo mueve al electorado a posiciones más conservadoras, es necesario usar un marco menos determinista que el aupado por Bush. Por ello, lanzó un mensaje al aparecer sin el atributo máximo de la política y la solemnidad.

Obama se dirigió a la nación con unas formas muy distintas que las de su predecesor. Sin corbata, pero también sin mencionar la guerra contra el terrorismo o la guerra contra el terror. Lo hizo para contar lo que sabía y tranquilizar a sus conciudadanos. Todo está seguro, estamos trabajando. Ese fue el mensaje. Siéntanse seguros, porque yo lo estoy. Tanto, que el nivel de solemnidad de mi discurso es menor, quería comunicar el presidente.

Porque las acciones han sido igual de contundentes. Obama se refería en su discurso de aceptación de la nominación demócrata a la tensión entre los derechos individuales y la seguridad, apostando por los primeros. Sus decisiones últimas han ido a por lo segundo. Pese a no querer darle a este tema la centralidad de su antecesor.

Sólo el tiempo, el azar, la suerte y el trabajo y coordinación de las fuerzas de seguridad podrán decir si el miedo tiene su base o no. Si es posible gestionar esta emoción con gestos como los del presidente o si por el contrario, una sociedad asustada lo está igual pese a los discursos y las formas de su presidente. En todo caso, parece que Obama se lo pensó dos veces cuando tuvo la corbata en la mano. Y, quién sabe, quizás recordó las enseñanzas de Westen y de la pujante escuela sobre la neuropolítica. ¿A dónde tiene que llegar el cambio? ¿Sólo en las acciones y resultados políticos o también en la mente de los ciudadanos?

Durant la presentació del seu llibre “Democràcia a sang freda“, David Madí va donar uns suggerents titulars a la premsa. Recordo especialment un en què afirmava que ell no havia “matat a Kennedy“. Aquella ment freda, calculadora i agressiva, que en donar aquest titular volia treure’s la pols d’aquesta imatge negativa després del famós DVD de CiU a les últimes eleccions al Parlament; de la que volia revoltar-se.

I el seu torn va arribar ahir. Al cinema. CiU va convocar a les seves principals figures -a excepció del candidat de la coalició, Artur Mas-, periodistes i blocaires a l’acte de presentació de la seva nova imatge a Cinesa Diagonal. David Madí i Joana Ortega (la responsable de comunicació d’Unió i diputada al Parlament) van presentar la imatge més soft per a aquestes eleccions.

Qualsevol diria que David Madí, el cap pensant del DVD que va dibuixar el caos al país fa una mica més de tres anys, lideraria la presentació del look més tou i amable de CiU. Però així va ser. La coalició ha entès que l’únic que ha de fer per guanyar les eleccions és no ficar-se en embolics i per a això es disposa a ser l’opció amable. Tot i que corren el risc de buidar-se de contingut si es queden en el naïf. La superficialitat.

En tot cas, mantenint la tipografia, han optat per la puresa del blanc i el poder d’un somriure per evolucionar el seu logotip a un símbol. Una CiU que somriu a tots per acollir a tots. Fins i tot al dissenyador del logotip d’Obama, ja que el cercle amb la bandera catalana recorda sospitosament a les barres de la bandera americana que el president incloïa en el seu símbol.

Però caldria reflexionar sobre un punt essencial. La política de les emocions no s’aconsegueix només amb l’ús d’un símbol. No s’aconsegueix amb somriures tipogràfics o cors amb la senyera com ja vam veure en les darreres eleccions. La política de les emocions és alguna cosa més complexa i per molt que es repeteixi, aquesta no és una opció emocional. Almenys de moment.

Per CiU, aquesta precampanya de la precampanya s’assembla a començar l’escola, el curs. Perquè “Començar il·lusiona”, i amb això vol enviar un missatge optimista a la societat, encara que el contingut brilli per la seva absència. Però prenen posicions molt sòlides com el que pretenen ser: un nou estil de catch-all party que no es tanca a pactes amb ningú. Tot i que el missatge s’assembli a aquest:

Durant la jornada d’ahir també es va presentar la gran arma de la coalició a la Xarxa CiU s’avança a tots a Catalunya i és el primer partit polític català amb una Xarxa Social pròpia. Cativistes.cat és el punt de referència per a tots aquells nacionalistes que volen fer alguna cosa pel seu país des de la Xarxa La plataforma, elaborada per Cink, suposarà un abans i un després en la política catalana i potser per això, a CiU no han dubtat en donar-li a la seva presentació aires èpics al Braveheart.

La campanya està ja en marxa i CiU s’apropia dels millors llocs. Els propers mesos seran els clau, tant per CiU com per veure si la versió amable, soft i amb un cert aire naïf triomfen. Si ajuden a vertebrar aquesta alternativa política o si per contra, la manca de missatge pot alimentar l’efecte Carlos Sainz.

A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…

Ho sento. Dues paraules que poden ser màgiques. Mil cançons han cantat a l’amor trencat amb aquest pretext. I moltes vegades més les hem sentides al llarg de la nostra vida. Dues paraules que, com deia, són màgiques perquè poden tenir un efecte incontestable en la persona que les escolta. Si això és cert, per què és tan difícil que un polític les pronunciï? Per què costa tant escoltar les disculpes d’un polític a casa nostra?

La vergonya o la culpa són dues de les emocions que solen dur-nos a emetre una disculpa. I molts polítics sembla que no estan molt acostumats. Potser canviarien d’opinió si, només per pur egoisme, coneguessin el funcionament del nostre cervell quan ens veiem absorts en una situació d’aquest tipus.

Richard Nixon ni va demanar perdó durant la seva dimissió. Encara que arribés el perdó presidencial de Ford, els indicis existents apuntaven a la responsabilitat del president en actes delictius. A més, hi havia tacat enormement a la nació i a la presidència. Culpa i vergonya. Segurament, les opinions sobre el president haguessin estat molt diferents si la seva última locució com a comandant en cap hagués servit per demanar perdó.

Pel que sembla, quan rebem una disculpa, la nostra percepció sobre la persona canvia completament. Ens sentim menys venjatius i el perdó o la reparació són més fàcils. I més en política. Existeixen nombrosos estudis que corroboren aquesta reacció en el nostre cervell, així com el desplegament d’elements més positius relacionats amb la culpa i negatius amb la vergonya. El que altres estudis han demostrat és que aquesta situació es dóna fins i tot entre nens petits.

Imaginem que a un grup de nens i nenes se’ls comenta que rebran un gran paquet a casa. Un meravellós sobre ple de cromos que un altre nen els enviarà. D’aquest grup de nens, alguns rebran un sobre buit amb una nota: vaig fer servir tots els cromos abans d’enviar-los. Altres, també rebran un sobre buit amb una nota: vaig fer servir tots els cromos abans d’enviar-los. Ho sento molt. Altres, rebran els cromos.

D’aquest grup, els nens que rebran una disculpa se sentiran millor que els que no. I el 87% d’aquests nens creuran que el nen que va usar els seus cromos era “maco”, enfront del 37% dels que no van rebre ni cromos ni disculpa.

Aquest estudi, que va ser presentat a la convenció anual de l’any passat de l’Association for Psychological Science, mostra com des de molt petits els nostres circuits emocionals estan preparats per a la disculpa i que els seus efectes poden modelar les nostres percepcions.

Si la comunicació és una gestió d’aquestes, per què no disculpar-se? Nixon no ho va fer i ni el seu esbojarrat intent de reconquerir la costa est, arribant fins i tot a acceptar les entrevistes amb Frost, li va servir. Molts dels nostres polítics prefereixen enrocar-se al negacionsime a articular una sincera disculpa. Quan els vestits amenaçaven a Camps, només afirmava que “somnio amb ser expresident de la Generalitat … quan toqui “. O Rajoy afirmaba ahir que, encara que es demostrés el finançament il·legal del seu partit, ell no dimitiria. Ni un indici de penediment pel dany causat a la política a tots dos. Com tampoc n’hi ha a l’altre costat de la bancada.

Dues paraules. Màgiques. Necessàries. Ho sento. Aprendre a penedir-se és una assignatura pendent que no pot demorar-se. Serà necessari aprendre a fer-ho amb el cor, no només per gestionar les percepcions, salvar el vaixell i comunicar millor, sinó perquè la salut democràtica del país ho exigeix.

A la foto, l’ex governador de Nova York David Paterson quan dimitia per un escàndol sexual.

Pinochet no només no va expiar els seus crims abans de morir, sinó que va crear una macabra tendència que sembla que Fèlix Millet està aprenent amb rapidesa. Quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’arrest de l’expresident xilè el 1998, des del cercle proper al dictador es van començar a enviar missatges que buscaven l’empatia de la comunitat internacional cap a un malalt i senil militar que havia anat a Londres a operar-se.

Des de la tardor d’aquell 1998 fins el març de l’any 2000, els missatges incessants sobre el deteriorament de la salut del dictador es van fer imparables. Després de més de 500 dies d’arrest, Pinochet tornava a Xile i apareixia a la pista de l’aeroport il·lusionat i caminant pel seu propi peu. Per a molts, aquella demostració de força va ser una autèntica decepció per la impossibilitat de la justícia de retre comptes amb el líder d’un règim opressor.

Fèlix Millet està oferint una lliçó del tipus Pinochet. Són molts els detalls sobre la vida que duu l’exdirigent del Palau de la Música que busquen aquesta empatia que també reclamava el dictador. La persona que ha confessat un dels fraus més grans en la història de Catalunya, ha aparegut sistemàticament davant els mitjans amb la mateixa americana de quadrets. Els bons vestits de sastre s’han quedat a l’armari. També està a resguard el luxós Mercedes que va protagonitzar les imatges de la seva sortida del Palau després dels registres dels Mossos d’Esquadra. Des de llavors, a Millet se’l pot veure passejant prop de casa i algunes gravacions han recollit aquests moments. Però sens dubte, l’últim element d’aquesta curiosa estratègia de comunicació és la barba.

Millet i la seva mà dreta, Montull, van comparèixer aquesta setmana al jutjat. Ho faran cada primer dia laborable de mes per demostrar que no hi ha risc de fuga. Una de les mesures adoptades pel jutge que no ha estimat oportú empresonar a tots dos criminals confessos. En aquesta primera compareixença de l’any, Millet lluïa una barba que cerca endolcir el seu rostre, aportar calor i trencar amb la imatge tradicional de l’exdirector del Palau. Semblar entranyable.

Observem aquesta sorprenent manera de voler reescriure amb les percepcions una trista història que ha tacat a una de les institucions més importants de Catalunya. Perquè és precisament aquí, en les percepcions que generem, a les emocions que despertem, on es guanya la autèntica batalla de la comunicació. Sembla que Millet està ben assessorat. Potser millor que Montull, que no dubta en passar aquest retir d’or a l’espera d’un judici que, qui sap, potser no arribi en el curt termini, jugant al tennis.

Però pel que Millet va explicar en aquesta carta i pel que han descobert jutges, fiscals i policia, després de la barba, els vestits de quadres i el Mercedes al garatge s’amaga un criminal confés. Com rere les súpliques humanitàries s’amagava un cruel dictador que no va dubtar en aixecar-se de la cadira de rodes. D’això en fa ja gairebé una dècada.

Si no fos pel seu caràcter histriònic, els seus excessos i el caràcter gairebé autoritari de la seva manera de fer política, Berlusconi seria el polític italià més gran dels últims temps. Encarna com pocs una relació molt íntima amb el seu electorat i ha estat capaç de canviar completament la sociologia política del seu país. I el sistema de partits, el sistema electoral … Per això, l’aberrant atac que va patir diumenge passat a Milà cobra una dimensió molt rellevant. Tant pel que políticament podria passar després d’aquest atac, com pel que ha comunicat a Itàlia i al món l’impacte d’un souvenir del Duomo milanès.

Ruesh i Kees, el psiquiatre i el fotògraf que van encunyar el terme de comunicació no verbal, haguessin presenciat un espectacle dantesc d’aquest tipus de comunicació. Perquè Berlusconi sempre ho ha fet: com a bon italià coneix el poder d’un gest, una expressió o un determinat vestuari. Instintivament, Berlusconi va buscar la millor sortida al xoc que estava vivint. La seva postura, la seva mirada i la seva expressió facial donen bon compte d’això.

A nivell postural, ningú no podrà oblidar mai la sensació d’observar l’home més poderós d’Itàlia dut en volandes fins al seu cotxe oficial. La imatge d’abatiment i derrota es va contraposar a la seva sortida del cotxe buscant la mirada de l’agressor. Una altra lliçó de fortalesa de l’home a qui ni els jutges gosen tocar. Durant l’atac observem, de fet, tres postures clau: l’abatiment inicial, el resorgiment posterior i una derrota final que produeixen una estranya barreja de sensacions en el receptor.

A aquesta barreja contribueix l’estrany joc de mirades del primer ministre. Ràbia, desconcert, indignació i orgull se succeeixen en la seqüència de fotos que ha arribat al món. Però sens dubte, la fotografia més potent és la d’un Berlusconi mirant a l’infinit, com si no entengués què ha passat. O potser precisament perquè ho entenia, buscava en el buit respostes que trigarà a tenir. Els ulls poden proporcionar les senyals més clares i exactes de tota la comunicació humana perquè són un punt focal del cos i les pupil·les treballen de forma independent. En les mateixes condicions lumíniques, les pupil·les d’una persona es dilaten o es contrauen segons  una actitud positiva o negativa. Quan algú s’entusiasma, les seves pupil·les poden adquirir una dimensió quatre vegades superior al normal. Si està trist, es contreuen i apareixen els ulls vidriosos. La mirada és més que rellevant en un joc de pòquer que la seva força es desassociats del missatge verbal, el jugador té un problema. Berlusconi va mirar als ulls dels italians, i li van tornar la mirada.

No obstant això, a aquest joc de mirades hem d’afegir-hi el poder de les expressions facials, la prova més fefaent del que no pot censurar. Després de l’atac al Duomo no hi havia manera de censurar, com tantes vegades ha fet Mediaset o Rai, el que sentia el líder, perquè la seva expressió és un acte primari, inconscient. I aquestes expressions són les que recordaran molts italians.

Fins a quin punt Berlusconi surt reforçat després d’aquest atac? A més del dolor físic, li farà tant mal que li costarà la presidència del Consell? És el toc que relaxarà el seu desafiament a tots, contra tots i contra el propi Estat? Els seguidors del “Cavaliere” avui li donen més suport que mai. Fins i tot aquells dissidents primerencs que començaven a veure que l’atac institucional del primer ministre no era bo per al país. La unió amb un líder carismàtic és fins i tot major després d’un incident tan trist com aquest. Una altra cosa és la retòrica política enarborada en les últimes hores, que deixem per a una altra ocasió.