Article

Els escenaris del poder: el despatx del president del govern espanyol

1356291493_extras_ladillos_1_0 (1)

El despatx oval de la Moncloa ni és oval ni té desenes de rèpliques a tot el món (des de museus a rics obsessionats en tenir-ne un d’igual a casa. Em consta que a Espanya algú ho ha fet). El despatx oval de la Moncloa és una mica més tímid, molt més eclèctic i segurament representi menys el poder i sigui més funcional. Ens submergim en un escenari del poder gairebé desconegut.

Els espanyols amb prou feines coneixen com és el despatx on treballa el seu president. I no és només per la maleïda confusió entre partit i govern. Segurament begui molt del propi destí, gairebé en l’universal, del propi palau de la Moncloa. La casa palatina del segle XVII que avui és seu dels edificis governamentals, va passar de finca agrícola a ser adquirida per Carles IV en 1802. Va ser gairebé destruït per complet durant la Guerra Civil, va ser reconstruït i durant el franquisme va ser la residència per a les visites de mandataris estrangers.

D’aquesta reconstrucció vénen les 12 columnes de l’anomenat Saló de Columnes, provinents del claustre del Palau Arquebisbal de Arcs de la Plana, a la vall burgalès del riu Cavia. Va ser un regal a Franco.

Adolfo Suárez va ser el primer president a usar la Moncloa. Des de 1977, es converteix en residència oficial i seu de la presidència del Govern. Des de llavors, l’ús donat a edificis ha anat creixent fins a donar amb el conegut avui com complex de la Moncloa, el lloc on l’executiu governa Espanya.

El despatx oval espanyol està situat a la planta baixa del palau. És la planta pública, ja que es reserva a usos oficials. El despatx de treball del president està entrant a mà esquerra. Per arribar-hi cal passar per una biblioteca i té un finestral sobre el jardí del darrere.

El president té al seu despatx de treball dues zones molt diferenciades. La zona de treball i la zona de visites.

D’una banda, la seva taula de treball, amb cadires per poder despatxar els seus assumptes des d’aquí. Les cadires són d’Eames, presents en molts despatxos del nostre país. Hi ha dues taules de fusta fosca, una a manera de despatx i l’altra per a l’ordinador. Completa la zona de treball una taula de reunions situada a l’esquerra des de la butaca del president.

I de l’altra, una zona per a rebre visites amb un sofà i butaques al costat d’una tauleta. En aquesta zona trobem una catifa blanca.

L’estil de decoració porta el segell de Sonsoles Espinosa, la dona del president Zapatero, que va portar a terme la reforma més radical del Palau. Després d’aquesta reforma van desaparèixer els mobles d’estil clàssic i es va optar per mobles i dissenys contemporanis, amb un estil molt més eclèctic.

El despatx del president és un escenari molt neutre, elegant i modern. Contrasta amb altres escenaris més carregats de la vida política i institucional espanyola, on els tapissos i les fustes són les protagonistes. Per contra, aquí ens trobem amb sostres alts, terres de fusta i parets en gris. El despatx oval de la Moncloa s’assembla més al despatx d’un conseller delegat de l’Ibex que al despatx del Rei.

La decoració del despatx està protagonitzada per les obres d’art que pengen de les seves parets i els estendards d’Espanya i de la Unió Europea. Sense oblidar algunes fotografies emmarcades i un ordinador personal que en totes les fotos preses al president Rajoy en la seva llueix aparcat en un racó de la taula.

No hi ha espai per a obres clàssiques al despatx del president. A sobre de l’ordinador penja “10 nostàlgies i un oblit” del pintor sevillà Luis Rodríguez Gordillo. Es pot comprar una reproducció d’aquest gravat per uns 500 €. Després el president penja una obra de Joan Miró, “Le grand sorcier”.

El despatx té llum natural gràcies al finestral que dóna al jardí del palau. Té dues portes d’accés, una des del vestíbul i una altra que dóna a una gran sala de reunions. Per cert, ha de tenir problemes d’aclimatació perquè un radiador elèctric portàtil descansa en el petit passadís que separa la sala de reunions del despatx presidencial.

Aquest no és l’únic despatx que té el president a la Moncloa. Des de l’entrada, a mà dreta, trobem el despatx oficial del president, per a actes més protocol·laris, en què trobem la vella taula de despatx del general Narváez, regalada per Joan Carles I a Adolfo Suárez. Hi ha poques fotos disponibles d’aquest despatx, una de les poques, amb Zapatero com a president, mostra una gran sala rectangular, en tons grisos, amb un gran quadre de Barceló.

Hi ha, de fet, poques imatges del president al seu despatx de treball o oficial. Al contrari del que passa amb el despatx més famós del món -que fins és esmentat així en anuncis d’Ikea- les imatges públiques són poques. De fet, l’enregistrament del famós programa de Bertín Osborne “En tu casa o en la mía” amb el president Rajoy ens va deixar un bon fons documental d’imatges de la planta pública del Palau de la Moncloa.

Article

David i Goliat

122105858-730a136d-450d-4dce-9e5c-78e756162ae6

El primer ministre italià, Matteo Renzi, ha rebut a la cancellera alemanya Angela Merkel a la seva ciutat, Florència, per a una cimera entre els dos països. I la cimera ens ha deixat aquesta imatge per a la posteritat. Els dos mandataris als peus del David de Miquel Àngel. Una imatge bella i poderosa.

En veure l’escenari triat pels italians per a la roda de premsa entre els dos dirigents no he pogut fer res més que recordar aquest article que vaig escriure després de la inauguració de l’AVE Madrid-València en 2010. La importància del fons, l’escenari, del que que envolta al missatge. Perquè això també és missatge.

El govern de Renzi potser li estava enviant un missatge a Merkel o fins i tot al món. La idea que els Davids de vegades guanyen els Goliats. O fins i tot que un David com Itàlia pot acomplexar a Goliat d’Europa en un escenari tan impressionant com aquest. Recordo sentir-me molt petit la primera vegada que vaig veure aquest David a l’Acadèmia florentina. Els escenaris reals també estan pensats per acovardir i impressionar a les persones que dirigeixen països. I per a mostra d’això, la ciutat de Washington.

Article

A Obama li queden dos telediaris

sotu1

Bé, més que dos telediaris, a Obama li queden dos discursos de l’estat de la Unió. Aquesta nit el president es dirigirà a les càmeres ia la nació en el discurs anual en el qual dóna compte de l’estat del país i marca les línies d’actuació del seu govern. I al contrari del que passa a Espanya amb el debat sobre l’estat de la nació, això és tot un esdeveniment. Polític i mediàtic. T’explico més coses en aquest article per si aquesta nit no dormiràs per veure-ho.

Aquest discurs passa perquè la constitució americana ho especifica. Bé, en realitat el que diu l’article segon de la carta magna és que el president donarà informació al Congrés de l’estat de la Unió. I de fet, molts presidents el que feien era remetre un discurs escrit, però no anaven al Congrés. Des de Wilson, els presidents han anat almenys un cop al Congrés a donar aquest discurs. Menys Hoover. Sempre hi ha una excepció. De fet, els primers presidents preferien enviar el discurs a fer-ho en les càmeres perquè era molt monàrquic. La presidència americana al segle XIX és meravellosa.

He shall from time to time give to Congress information of the State of the Union and recommend to their Consideration such measures es he shall judge necessary and Expedient.
-Article II, Section 3 of the U.S. Constitution

I sempre és en aquestes dates? No sempre. Gairebé sempre és a les primeres setmanes de l’any. Obama els ha fet tots al gener menys un al febrer, el 2013, perquè aquell any va ser investit president per segona vegada el 21 de gener. I no ho va fer el 2009 just en arribar al càrrec, tot i que sí va anar al Congrés per dirigir-se a ell.

Sol ser un bon discurs, importantíssim per a la vida i l’impuls polític del president. Els mitjans de comunicació dediquen programes en directe i, a diferència del pseudo-equivalent espanyol, és en prime time televisiu. Uns 33 milions de persones a Estats Units el veuran. Tot compte, tot és important i els comentaristes polítics es fixen fins a l’últim detall.

Si ho veus aquesta nit fixa’t: els aplaudiments compten. De fet, hi ha fins als minuts d’aplaudiments que rep el president. Explica les històries que relata el president. Les persones a les que esmenta. Els convidats que són a la Cambra de Representants, qui s’asseu al costat de qui… tot.

Vull parlar-vos una mica més del protocol, perquè em sembla fascinant. El Congrés convida el president a dirigir-se a les càmeres. La separació de poders, encara que formal, abans de res.

Primer arriben els membres del Congrés. Sobre les 20: 30h els membres de la cambra baixa, la Cambra de Representants, estan ja a la sala. El speaker, és a dir, el president de la cambra, anuncia llavors l’arribada del vicepresident i dels senadors. Tot el Congrés està ja reunit. El vicepresident és el “president” del Senat, per això aquesta nit els veuràs just darrere d’Obama a la tribuna.

El speaker anuncia l’arribada d’altres cossos de l’Estat, com els membres del Tribunal Suprem, els Caps de l’Estat Major o els propis membres del govern, el gabinet.

Falta el més important: el president. Passades les 9, la Cambra es preparar per l’arribada. Veuràs que sempre hi ha un senyor que crida l’arribada del president. Aquest és el que anomenen el “Sergeant at Arms” de la Cambra. La veritat és que no sé trobar una traducció per a aquest càrrec, però s’encarrega, entre altres coses, del protocol.

Aquesta figura encapçala la comitiva del president, formada a més per membres del Congrés encarregats de rebre al president. I el mateix president, és clar. Quan tot està a punt, l’speaker de la Cambra crida a l’ordre i llavors escoltem autèntica veu en crit: “Mister / Madam Speaker, the President of the United States!

El president és rebut per aplaudiments i ha de creuar un passadís que es fa etern. El president saluda els congressistes que hi són i mentre s’acosta a la tribuna d’oradors, a la resta de càrrecs presents.

Just en arribar a la tribuna d’oradors i estar preparat per començar, l’speaker ho anuncia oficialment: “Members of Congress, I have the high privilege and the distinct honor of presenting to you the President of the United States.” Més aplaudiments.

Llavors, el president lliurarà dues còpies, una a cada cambra, del discurs que estan en dos sobres. I a partir d’aquí, comença el missatge.

Això sí, no tot el govern està al Congrés. Si passés una desgràcia, podrien desaparèixer de cop el president, el vicepresident i el speaker de la Cambra. Aquestes tres figures són els tres primers llocs de la línia de successió. Per això, en un altre lloc hi ha un membre del govern que prendria el comandament del país si això passés. Segur que recordeu aquesta escena de The West Wing:

Com veieu, tot és espectacle. I per descomptat, una mica més interessant que els nostres debats parlamentaris. Si us animeu, aquesta matinada us espera el president.

Article

Hail to the Chief: l’himne del president

hailcheif

El president dels Estats Units té un himne propi: el “Hail to the Chief”. Salutacions al cap, aclamem el cap; vindria a ser la traducció. El protocol marca que quan el president arribi a un acte, soni aquest himne. Una melodia coneguda fora i dins dels Estats Units que mostra com poques l’essència de la presidència. Com no, aquest himne té el seu protagonisme en la presa de possessió.

Fixa’t bé: el proper 21 de gener, quan s’anunciï l’arribada del president Obama a les escalinates del Capitoli per ocupar el seu lloc, sonarà aquest himne. I ho farà perquè el president ja és president. El gener del 2008, quan Obama va ser anunciat com a últim convidat en arribar a la presa de possessió no va sonar. Encara no era president. Però just quan va acabar de jurar el seu càrrec, quan tot just havia pronunciat “So help me God”, va sonar el Hail to the Chief. Obama ja era president.

En moltes ocasions, aquest himne està interpretat per “la seva” pròpia banda de música. La United States Marine Band que acompanya el president en els actes oficials. De fet, hi va haver certa polèmica a l’inici del mandat d’Obama perquè el president va decidir relaxar el protocol i utilitzar la banda i l’himne el menys possible.

Quan el Hail to the Chief sona per al president, sona un motiu introductori tipus fanfàrria, quatre “ruffles and flourishes”. Són quatre perquè aquesta fanfàrria s’usa en altres cerimònies i depenent del grau de la persona en honor a la que sona, augmenta o disminueix el seu nombre. Així, sona la fanfàrria, s’anuncia el president i sonen les notes del Hail to the Chief.

Algunes fonts indiquen que va començar a usar-se de forma oficial per anunciar la presència del president des de la presidència de James K. Polk, tal com indica l’historiador William Seale: “Polk was not an impressive figure, so some announcement was necessary to avoid the embarrassment of his entering a crowded room unnoticed. At large affairs the band…rolled the drums as they played the march…and a way was cleared for the President.” En tot cas, no va ser fins al mandat de Truman en què el Departament de Defensa va oficialitzar aquest homenatge al president.

L’origen de la melodia es troba en l’obra “The Lady of the Lake” de Sir Walter Scott, de gran èxit al Regne Unit. Quan l’obra va arribar a Nova York el maig de 1812, ja existien variacions en el text amb “Hail to the Chief” com a part. Noves versions que es van popularitzar. Aquest mateix any, l’himne va sonar en honor a George Washington i al final de la guerra de 1812. El 1829 el president Jackson va ser el primer a usar-lo en el seu honor. Martin Van Buren i John Tyler ho van usar en les seves preses de possessió i va sonar en la inauguració del canal de Chesapeake i Ohio a la qual va assistir John Quincy Adams.

L’himne té lletra, encara que rarament s’usa. Et recomano la versió de The Mormon Tabernacle Choir. La lletra diu així:

Hail to the Chief we have chosen for the nation,
Hail to the Chief! We salute him, one and all.
Hail to the Chief, as we pledge cooperation
In proud fulfillment of a great, noble call.
Yours is the aim to make this grand country grander,
This you will do, that’s our strong, firm belief.
Hail to the one we selected as commander,
Hail to the President! Hail to the Chief!

Però no creguis que el president és l’únic a tenir un himne. El vicepresident dels Estats Units també en té: el “Hail, Columbia”. De fet, és una cançó patriòtica que va ser considerada un dels himnes no oficials del país, fins que el 1931 es va adoptar el “The Star-Spangled Banner” com a himne.

També conegut com “The President’s March”, fou utilitzada en la primera presa de possessió de George Washington a Nova York el 1789. L’himne va ser compost per Philip Phile i actualment serveix amb el mateix propòsit que el Hail to the Chief per al vicepresident. També va precedit per quatre “ruffles and flourishes” i podràs veure com sona quan el vicepresident jura el càrrec.

Article

President, i ara què?

AMcolor

Com una profecia. Com si estigués ja escrit en un guió que s’ha anat complint. No fa ni dos anys, Artur Mas va dinar amb blocaires a Barcelona a les portes de les eleccions que el van dur a la Generalitat. El que es va comentar en aquell dinar, s’ha complert rigorosament. Com si en realitat, l’únic que hagués fet Mas des que va arribar a la presidència hagués estat crear el marc.

No hi ha dubte: Mas ha estat un mestre per crear el marc en el qual s’ha desenvolupat i es desenvoluparà el debat polític dels propers mesos a Catalunya ia Espanya. La crònica de la mort anunciada d’un pacte fiscal que era impossible ha deixat a punt de neu al país. Té l’excusa que necessitava per obrir els armaris de, com a mínim, Convergència. Perquè en el fons, d’això es tractava, de construir el marc que li permetés exhibir sense complexos la seva aposta per la independència.

Aquí ve la part interessant, tornant la vista enrere, a aquell dinar de novembre de 2010. En realitat, Mas ha fracassat en el que va prometre. Ni ha aconseguit sanejar la Generalitat, ni ha aconseguit estimular el creixement econòmic de Catalunya. Ni ha aconseguit el pacte fiscal. I crec que sabia perfectament que fracassaria.

Però sembla que no ho ha fet. I aquí tornem a la importància del marc. A com la dialèctica d’enfrontament per un projecte que no podia ser real l’enforteix i pot posar-li en safata una majoria absoluta -si decideix avançar les eleccions- perquè el marc és el seu.

No ho té fàcil. Perquè desconeixem si després d’haver posat fins l’última peça d’atrezzo, Mas seguirà representant l’obra que els espectadors esperen -que CiU, o almenys CDC, facin el pas definitiu cap a la independència- o, per contra, canviarà el text de l’obra i tornarà al tradicional tacticisme de CiU.

Però Mas, amant del mar, sap que el corrent de fons no és el de 2010. Encara que sembli mentida, el marc aconsegueix superar la cruel realitat dels indicadors macroeconòmics. Si bé aquestes mateixes dades el van dur el 2010 a la Generalitat, ara el corrent és una altre. El que demana independència. El que demana un nou estat a Europa. Ens quedem expectants, tots, amb la mateixa pregunta als llavis: i ara, què?

 

Fotografia de La Vanguardia

Article

La vida sigue igual

golrajoy

Mai vaig pensar que per parlar de la retallada de la història d’Espanya, pogués fer-ho citant Julio Iglesias. Mai. Però al final, las obras quedan, las gentes se van. Y la vida sigue igual. Però només per a alguns. No seguirà igual per a aquesta classe mitjana que està en vies d’extinció. Ni seguirà igual per a milions de desocupats. Ni seguirà igual per als milions d’espanyols que fan malabars per arribar a final de mes. Per als polítics, de les dues bancades si. Per a ells, la vida segueix igual.

Sense coherència, no som res en aquesta vida. En el fons, quan busquem l’equilibri en les nostres vides, busquem arribar a aquest punt en què la nostra vida és coherent. Compassar les nostres creences amb les nostres accions. El que diem, i el que fem. El que sentim, i el que vivim. El que fem amb com ho fem. A això es dediquen milers de coaches, psicoanalistes i consultors.

La ministra italiana Elsa Fornero va plorar quan va anunciar als mitjans les retallades que, un acabat de formar govern tecnòcrata, havia aprovat a Itàlia. Rajoy surt a espatlles del Congrés, victorejat i aplaudit pels seus fidels diputats, després d’anunciar una retallada de 65.000 milions d’euros. Retallades que afectaran a desocupats, a funcionaris, al ciutadà del carrer. Al que paga els seus impostos religiosament. A qui compleix les seves obligacions. A qui, si té feina, cotitza com el que més.

Rajoy, el mateix que després de comparèixer de mala gana davant els mitjans després de l’anunci del rescat (inclogui aquí el terme en neollengua que vulgui per negar la major, si li molesta el terme rescat), se’n va anar al futbol perquè “todo está solucionao”, el de la foto celebrant el gol de la Selecció; encara no ha trobat la coherència. Ni la cerca.

Aquest és un dels molts mals de la ja malmesa política espanyola. Perquè no és només Rajoy el que no és coherent amb els brutals esforços que demana als ja ofegats ciutadans; la seva oposició tampoc ho és.

El president acaba d’anunciar l’augment de l’IVA, del 18 al 21% i del 8% al 10%. Milers de persones ja estan removent les hemeroteques per mostrar els centenars de declaracions de membres del Partit Popular després de la pujada del mateix impost que va fer el PSOE en l’anterior legislatura. I començarà el “i tu més”. I no passarà res. Tornarem a veure les imatges d’Esperanza Aguirre quan va muntar la campanya de signatures contra aquesta pujada. I no passarà res.

No passarà res perquè el PSOE s’aferra a fer oposició a cop d’hemeroteca. I s’enfonsa en les enquestes. No passarà res perquè el passat no mou vots. Ni provoca canvis. I encara que mostri la incoherència, sembla que no la demanem als nostres governants.

Rajoy està governant fent tot el contrari al que va prometre en campanya. Tot. Governant contra el que va dir ell i els seus ministres setmanes, dies … fins i tot hores enrere. Però no passa res. Perquè per a ells, els polítics psicòpates, els que viuen allunyats del que passa a peu de carrer, la vida segueix igual. I així ens va.

Article

Gangrena comunicativa

rajoycolor

Gangrena. Putrefacció. Del grec γάγγραινα. La mort de cèl · lules de la pell que porta a la pèrdua del teixit. Aquest és el procés que viu l’aparell de comunicació del govern de Mariano Rajoy. En les últimes hores, més carn ha mort per la seva falta de visió.

Cada vegada que Mariano Rajoy ha fugit, ha evitat respondre o s’ha amagat, la seva credibilitat s’ha minat. En un temps rècord, Rajoy sembla haver evitat la síndrome de la Moncloa per iniciar un procés cavernari -que no té res a veure amb la caverna mediàtica, que segueix llançant recolzaments incomprensibles davant el moment més dur de la recent història espanyola- cap l’absurd . Com si d’un personatge de Los Otros es tractés. No vol sortir a la llum del sol. Se sent segur a resguard. Frega el ridícul en fugir de la premsa.

Aquesta gangrena amenaça a la pròpia democràcia. Un president que es nega a respondre a la premsa és un president sense autoritat moral. És un president covard. Jorge Cachinero ho expressa a la perfecció: “els covards són gent perillosa”. Rajoy, acaba de donar la seva primera roda de premsa en solitari en sis mesos. Ho ha fet obligat per una pressió sense precedents. El president, en el moment més greu per a l’economia espanyola dels últims 30 anys volia amagar-se. Volia evitar donar explicacions als mitjans i als espanyols. Aquesta actitud condemna a la democràcia.

Ha comparegut. Ho ha fet tard i malament. Sumant més carn morta a aquesta putrefacció general. Alguna cosa fa olor de podrit a la Moncloa. Una pudor insuportable. La mateixa que no posa ordre a les contradiccions dels seus ministres. La mateixa pudor que se sent quan un ministre, Soria, és capaç de negar el rescat dues hores abans que De Guindos ho anunciï. La mateixa pudor que arriba quan no es baralla l’opció de deixar a De Guindos els detalls de la reunió de l’Eurogrup, que per alguna cosa era ell el que hi era, i programar clarament un missatge de força i optimisme per part del president del Govern. El patró de la nau.

En 25 minuts. To agressiu. Fins i tot superb. Amb una autèntica metàfora visual: una il·luminació que llanguia en avançar la compareixença. Una metàfora del que ha estat, una oportunitat per crear autèntica confiança. I dic autèntica perquè el relat que està estudiant el Govern té els seus reptes. El rescat -que no s’anomena així- és un triomf. Una cosa molt bo que no tindrà efectes per a ningú. Que no afectarà el dèficit. Que els bancs el tornaran religiosament. No trigaran a justificar retallades d’acord amb “el que va passar ahir”.

Ha anunciat que va al futbol -el partit de la selecció espanyola- perquè ha d’anar. És on ha d’estar. Encara que es perdi a Nadal. Molts creuen que on havia d’estar era donant explicacions ahir. El dia del rescat o digues-li x. Perquè el president no ha volgut entrar en debats nominalistes. La paraula ho és tot. Encara que Rajoy oblida que “it s not what you say, it ‘s what people hear”.

Ho tenia tot a favor. Una herència nefasta. La pitjor crisi financera de la història. Una majoria absolutísima. Fins i tot si parlem del rescat. Però ha dilapidat tot aquest capital. S’ha carregat tota la seva credibilitat. El que va començar com un degoteig d’errors comunicatius en iniciar el seu mandat s’ha convertit en gangrena comunicativa. I, després de veure la primera roda de premsa en sis mesos, obligat, no sembla que hagi de canviar.

Article

Els perills de l’única història

africa

“Una única història crea estereotips. I el problema dels estereotips no és que siguin falsos, és que són incomplets.” Quina raó té Chimamanda Adichie! Estem envoltats d’úniques històries. Són fàcils, còmodes. En un món complex, la complexitat és costosa. Però la reducció ens porta a visions incompletes. I perilloses.

Chimamanda Adichie és una escriptora africana d’èxit. Una dona nigeriana que ha viscut en la seva pell com una única història sobre Àfrica determina la visió que té la gent d’ella,  sense conèixer-la. “La meva companya d’habitació a la universitat nord-americana sentia pena per la meva abans de conèixer”. Quants àmbits de la nostra vida estan regits per úniques històries que determinen la interpretació del que ens envolta? Massa.

La comunicació té molt d’això. Intentar explicar úniques històries, que siguin fàcils de consumir i de digerir. De passar realitats complexes, plenes de matisos, de grisos, per un colador xinès per deixar una única història sense impureses. Agradable al paladar, però sense explosió de sabors.

Adichie dóna en el clau. No només l’única història ens posa en guàrdia. No només aquesta única història ens predisposa a entendre, abraçar, injuriar o odiar un concepte, un país, una idea, una persona, l’ordre de la història també ens marca el camí.

Així, unint l’ordre i la història, podem comprendre la debilitat de molts arguments. Podem entendre perquè hi ha sacrificis que es fan sense protestar i altres que encenen la indignació popular. Perquè acceptem, sense més, nou llenguatge com “copagament”. O perquè els discursos xenòfobs sobre la immigració, com el que representa el Partit Popular amb Albiol al capdavant, són acceptats amb un espès silenci.

No hi ha mai una única història. I tenir-les totes, com diu Adichie, seria el paradís.

Article

La mida importa

videopp

Sembla que la mida importa. En els núvols de tags, sense anar més lluny, on la repetició d’un concepte fa créixer el seu cos. Si una idea té més o menys pes segons la seva grandària, les prioritats del Partit Popular queden clares: molta ocupació i poca educació.

La realitat és tan complexa que necessitem representar per entendre-la. Per això les infografies són tan útils. Representen temes complexos de manera que els puguem entendre observant, per exemple, un gràfic. La representació ens ajuda a comprendre. I no és un art fàcil. Com a mostra, el vídeo de la recent convenció del Partit Popular a Màlaga.

En tot just un minut, 15 persones -5 homes i 10 dones- sostenen 13 missatges en unes cartolines. Els 13 missatges del Partit Popular en aquesta precampanya. Ocupació, pensions, educació, administració, habitatge, la classe política… els temes se succeeixen mentre aquestes 15 persones aixequen els seus cartells.

Un vídeo d’aquestes característiques és el més semblant a una infografia en moviment. A voler posar carn i ossos als grups target als quals es dirigeix ​​una campanya. I a voler posar per escrit les propostes que han de fer la diferència amb els competidors.

I aquí és on tornem a la mida. Aquesta infografia en moviment no dóna a tots els missatges la mateixa importància segons la mida. Si identifiquem el gran com el més important, la prioritat del Partit Popular és l’ocupació -que té tres missatges amb cartells molt grans -i el menys important, l’educació o que els polítics no enganyin, tots dos amb cartells petits. Si la mida importa, queden clars els temes que importen-i els que no-per al Partit Popular.

Article

Canvi, esperança i els conceptes clàssics de la campanya en positiu

empiezacambio

“Comença el canvi”. Així inicia el Partit Popular la campanya electoral per assaltar la Moncloa el proper 20 de novembre. L’eslògan de pre-campanya, copiat del usat per Convergència i Unió a les passades eleccions catalanes, busca un clàssic en les campanyes electorals: construir i projectar elements positius. Moure el marc i fixar-lo en una idea essencial: alguna cosa canviarà. No són els pimers. Ni seran els últims.

Clausewitz, l’estrateg militar prussià que és un dels autors més citats i estudiats des del món castrense a Wall Street, defensava que a la guerra és més difícil construir que destruir. Defensar que atacar. El millor atac és, per al prussià, la pròpia defensa. Per això, tot i que la política de la por sigui potser més fàcil d’enarborar -una cosa ben diferent és valorar la seva efectivitat segons els casos- la política en positiu necessita més elements per al seu èxit: l’entorn, el missatge i el candidat.

Abans de plantejar una campanya electoral en to positiu cal atendre al context polític, social i econòmic en el qual es desenvoluparà la campanya. En moments de crisi, amb un corrent de pessimisme, s’han de calibrar molt bé els passos a donar per no ser percebut com un projecte frívol o allunyat de la realitat. Les enquestes ens aporten informació sobre el sentiment de la societat: són optimistes sobre el seu futur? Creuen que el país necessita un canvi? Creuen que algú pot solucionar els seus problemes? La campanya del PP o abans la de CiU mostren aquesta reflexió.

Atenent a aquest context, el missatge ha de ser prou encoratjador com per sintonitzar amb ell. En general, la política en positiu sol construir al voltant de conceptes com el canvi, el progrés, la prosperitat o l’esperança. Les apel·lacions al futur també tenen un espai molt considerable.

De fet, 7 dels 24 eslògans usats pels candidats a la presidència dels Estats Units de tots dos partits han apel·lat a aquests valors des de 1952 (com mostra Luntz a “Words that work: It ‘s not what you say, it’ s what people hear”). Del “A Leader, for a Change” de Jimmy Carter al “America needs a Change” de Mondale. Sense oblidar el famós “Hope for the change we need” de Barack Obama. Obama va saber donar significat a la paraula “Change” i la conjugar amb un aliat inseparable “Hope”. Aquests conceptes semblen ser talismans, catalitzadors de la voluntat existent, per això és tan necessari saber llegir bé el sentir general de la ciutadania.

A Espanya, ha estat tradicionalment el PSOE qui ha fet ús d’aquest tipus de conceptes, fins i tot en plantejar campanyes de reelecció. Si el 1982 González va arribar a la presidència amb un breu, però ple de significat “Pel canvi”, el 1989 va arribar a defensar “El canvi del canvi”. “L’Espanya en positiu” de 1996 o “Pel bon camí” de 1986 són altres exemples de l’ús d’eslògans en positiu que marquen aquesta concepció de la manera de fer campanyes dels socialistes espanyols.

La personalitat del candidat i les percepcions que generi són també essencials per entendre una política en positiu. Hi ha líders que, bé per la seva experiència personal i política o per la seva pròpia personalitat, tendeixen a evocar emocions negatives. Rajoy, amb les seves dades de baixa valoració n’és l’exemple. En canvi, alguns semblen dotats per desplegar al màxim aquesta política en positiu. No és estrany que a la vista d’això, els presidents nord-americans més recordats i admirats del segle XX siguin líders que van saber inspirar la seva generació ia les futures amb una barreja gairebé perfecta de fermesa i esperança. Teddy Roosevelt, Franklin Delano Roosevelt, John Fritzgerald Kennedy, Ronald Reagan o Bill Clinton van saber trobar un missatge de canvi i esperança en moments difícils, emocionant l’electorat i amb discursos positius.

La idea de futur, progrés i prosperitat és encarnada per aquests líders és el revulsiu del seu missatge. Franklin D. Roosevelt va aconseguir superar la pitjor crisi financera del segle XX amb el seu New Deal carregat d’esperança -tal i com hem vist, va encunyar la famosa frase de “a l’únic que hem de témer és a la por” -. JFK va posar una nova frontera cap al futur. Reagan i Clinton van saber donar una empenta a la rica societat civil per renéixer després d’anys de crisi en el lideratge americà a nivell polític i econòmic. Però tots ells van saber construir un pont al futur. La política en positiu pensa en el futur, no en el passat, i supera les pors i reticències del present. Felipe González va ser un d’aquests líders, encarnant el canvi durant la seva presidència i amb constants apel.lacions al futur. Així, durant la campanya de 1982 no va dubtar a tancar d’aquesta manera:

“Si hi ha un passat que va ser d’ells, el futur és nostre, de la nostra llibertat conscient. El futur és de la majoria que vol el canvi. Endavant. Conquerir el futur en pau. Conquerir-lo en llibertat. Deixem als nostres fills una Espanya millor, amb l’esforç solidari de tots. Endavant i a guanyar. Espanya i el futur és nostre “.

A Génova saben que tenen el camí aplanat per a aquest assalt a la presidència del Govern. Precisament per això, el back to the basics és una aposta segura. Poc arriscada. No innova en els conceptes ni molt menys en l’eslògan, però aquesta aposta segura mostra el desig de no voler fer de la campanya un element de risc. La nena de Rajoy va costar disgustos en el seu moment. El canvi comença per no caure en errors passats.

 

Molt recomanable el post de Xavier Peytibí “Empieza el cambio, el eslogan”