Segons informa el Espacio del Dircom, en les últimes setmanes s’han produït canvis a la Secretaria d’Estat de Comunicació. Manuel Delgado ha estat nomenat nou cap de Gabinet de la Secretaria en substitució de Gonzalo Vázquez.

Manuel, que va treballar durant deu anys a LLORENTE & CUENCA, era fins ara assessor en aquest organisme. Delgado és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid.

Ja ho havíem discutit alguna vegada a Twitter: el govern de Patxi López corre un greu risc de veure’s inmers en un problema de comunicació. Els resultats de l’Euskobarómetro mostren com el missatge no cala, el lehendakari no convenç.

Potser per això, Patxi López incorpora com a secretari general de Comunicació a Emilio Alfaro, periodista i fins ara cap de secció de l’edició basca d’El País. Alfaro ja va ocupar un càrrec similar en un dels governs del lehendakari Ardanza entre 1985 i 1987.

En els propers mesos veurem si accions com aquesta ajuden el lehendakari a perfilar el seu missatge i aconseguir millors resultats.

A la foto, detall d’Ajuria Enea.

Segons informa PR Noticias, Mariano Rajoy va conformant el seu equip de cara a les properes eleccions generals. Rajoy vol reforçar el seu gabinet amb la incorporació d’un nou assessor, que tindrà la xarxa sota el seu focus de treball.

Alfonso de Senillosa és el nou assessor de Rajoy en matèria d’organització, tecnologies i comunicació. És graduat en gestió empresarial i té un màster IBS. Ha estat premiat amb diversos premis per la seva iniciativa empresarial i és el fundador de la coneguda cadena de reprografia Workcenter, segons informa El Espacio del Dircom.

Si ser director de comunicació no és fàcil, ser-ho d’un partit polític encara ho és menys. Fa unes setmanes vam saber que el PSOE havia perdut el seu DirCom, Javier Manzano, durant la campanya electoral. Després de les eleccions europees, el partit ja té un recanvi.

Es tracta del periodista Juan Antonio Blay, valencià de 54 anys que fins ara treballava a El Economista. En la seva dilatada carrera ha estat, entre altres càrrecs i responsabilitats, delegat de Canal 9 a Madrid.

La tasca de Blay no serà fàcil: després de la derrota electoral es fa més necessari que mai una redirecció del missatge que ha de coordinar-se amb els altaveus Moncloa.

La secció “Canvi de targeta” d’aquest bloc, anirà recollint canvis notables en càrrecs de naturalesa política o comunicativa.

Taro Aso

Aquest japonès de 68 anys, del PLD, ha estat elegit recentment Primer Ministre del Japó, el tercer en dos anys. Aso és catòlic i el seu avi ja va ser Primer Ministre. Ocuparà el càrrec fins la convocatòria d’eleccions.

Gemma Ribas

La figuerenca ha estat nomenada directora de comunicació de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Subsitueix a Antonio Bolaño, que va dimitir el passat mes de juliol. Ribas fou cap de premsa de la presidència entre desembre de 2006 i març de 2008, quan va incorporar-se al gabinet de l’alcaldia de Figueres.

El tren d’alguna cosa semblant a rodalies que em porta de l’estació d’autobusos romana de Tiburtina fins a l’aeroport de Fiumicino duu una sorpresa inclosa. No és el fet que hagi sortit estranyament a l’hora, no. Es tracta de la notícia que veig de manera furtiva publicada a un rotatiu italià, no recordo si al Corriere o a La Repubblica.

“Si dimete Karl Rove il primo consigliere di Bush”. Veig una petita foto del president agafant per l’espatlla al seu arquitecte. I de cop em ve al cap el reportatge que vam veure amb el Gabriel Colomé a alguna sessió del Postgrau. De sobte em ve al cap totes les dades, tots els matisos, tota la història… i imatges curioses com aquella de l’arquitecte de la victòria ballant rap al darrer sopar de periodistes de la Casa Blanca.

En quant arribo a Fiumicino, després de rentar-me la cara i les dents (venia d’un viatge interminable de 10 hores en autobús creuant mitja Itàlia) vaig a la Feltrinelli de l’aeroport a comprar La Repubblica per a poder llegir la notícia sencera mentre em prenc un capuccino i un cornetto alla crema. En aquell moment arriba El País i el pago a 1.80€.

La notícia causa el seu efecte de sorpresa, però no estupefacció. Era una notícia esperada, o almenys, una conducta esperada. Està en plena consonància amb la decaiguda del mandat de Bush, de la seva popularitat i de l’auge dels escàndols en què la presidència nord-americana i alguns dels seus col·laboradors s’està veient implicada en els darrers mesos.

I completament esperat en tant que un supervivent, un camaleó de la guerra com diria Clausewitz, un autèntic estratèga… no es deixarà morir al costat d’un ànec coix.

Us recomano la genial anàlisis amb tots els ets i uts de l’Antoni Gutiérrez-Rubí que va publicar aquesta setmana a El Periódico de Catalunya http://www.gutierrez-rubi.es/wp-content/uploads/2007/08/la_dimissio_del_cervell_de_bush160807.pdf per a conèixer tots els perquès d’aquesta dimissió i de la personalitat de Rove; per a propis i estranys.

Crec que després d’aquest article poques coses més es poden afegir. Només que temps al temps, que veurem com potser Rove estarà al darrere del proper candidat republicà a revalidar la presidència americana. O potser serà el descobridor d’algun candidat d’última hora capaç de desactivar els efectes de renovació dels candidats demòcrates.

O potser… potser serà la dialèctica més interessant i clara de la lluita entre el joc dels missatges elaborats amb mètodes més o menys tradicionals de campanya i els nous suports en què els demòcrates semblen tenir una fe inquebrantable.

Qüestió d’imatge.

No és d’estranyar que tot i que Rajoy domina millor les arts parlamentàries, ZP el dugués per on ell volia i que el president hagi fet aquests dies el SEU discurs. La opinió pública ha rebut un missatge clar gràcies a dos factos:

• La previsibilitat del discurs de Rajoy.
• La sorpresa en les propostes de ZP.

Qüestió d’imatge.

Ara toca fer veure que a aquest govern li queda corda per estona i que en 8 mesos s’han de fer mesures que agradin i que reconcilin a ZP amb els seus votants. I sobretot, que els il·lusioni.

Tenim xec de 2.500€ per nou fill/a. Però amb les remodelacions al govern també se’ns promet noves cares als ministeris que, en teoria, han d’imprimir un nou impuls a la tasca de l’executiu.

I on tenim els canvis? A aquells ministeris que realment afecten als problemes que perceben els ciutadans.

Com la vivenda. Trujillo, la quota Ibarra del govern ZP, era una ministra negada des de la seva arribada al govern. Poc es pot fer en un tema tan important amb un ministeri sense competències. Però clar, si a sobre la persona que el dirigeix és tímida i negada per a la comunicació, el resultat és el més dolent dels possibles. Per això l’aposta de ZP és clara: Carme Chacón. La persona que ja va ser la seva veu durant la preparació de les eleccions de 2004 i que fa tres anys era massa jove per tenir un ministeri però no per ser vicepresidenta del Congrés. Arriba doncs, una dona que és imatge i comunicació a un ministeri amb problemes tan visible i amb una gestió tan nefasta de la comunicació.

A Administracions Públiques, ministeri clau pel front català, una dona d’exercici intatxable, imatge i serietat. Elena Salgado deixa el ministeri de Sanitat en mans d’un científic enemic dels catòlics Aznar i s’abraça al ministeri clau del sistema autonòmic espanyol. Una jugada estratègica.

ZP vol tornar a anar de bracet amb els seus suports del món de la cultura; així que Carmen Calvo, un personatge una mica estrany i estrambòtic deixa el seu lloc a l’exdirector de l’Instituto Cervantes.

En general, canvis d’imatge a un govern que vol deixar enrere la imatge que els populars han aconseguit imprimir. Evidentment, amb la pròpia ajuda d’un govern on Zapatero ha anat per lliure. Però s’acosten les eleccions i sembla que el president torna a ser un bon estudiant que fa cas a qui té algun consell que oferir.