Take That va ser un èxit de vendes als 90. La primera de les boybands de la dècada que es van guanyar el cor de milions de fans al llarg d’aquesta dècada i durant els primers anys del segle XXI. Això del grup de Manchester va ser una autèntica bogeria. Tant, que la seva separació no va deixar de tenir tints traumàtics per a moltes adolescents. La notícia de la tornada a la banda, 15 anys després, de Robbie Williams no ha passat inadvertida. Després rumors s’ha consumat. Podria donar-se algun cas similar en la política espanyola?

Pot semblar estrany, però la pròpia història del grup pot assemblar-se a la d’un grup excepcional de polítics que va unir a la dreta espanyola després del franquisme. No és que Aznar tingui dots de cantant, però el seu lideratge al capdavant del PP en els 90 pot assimilar-se als Take That. Van aconseguir tot el que es van proposar i es van diluir sense alçar la veu. Aznar va anunciar que s’anava com Williams ho va fer el 1995.

Tant els Take That com el PP d’Aznar van deixar a milions d’orfes. Milions d’espanyols que segueixen pensant que ningú tornarà a dirigir el partit i el país com José María Aznar. Potser per això, davant les cícliques crisi del partit, no s’han deixat de sentir veus que, o bé reclamaven la tornada del líder o obertament demanaven que el de Valladolid tornés a l’escena política.

La realitat és que les carreres en solitari de Williams i Aznar han estat exitoses. El primer, va recórrer mig món amb els seus àlbums en solitari. Una de les figures més importants del pop britànic dels últims anys. Aznar, en canvi, és un conferenciant habitual a l’altra banda de l’Atlàntic, ha escrit diversos llibres i segueix sent una peça fonamental de la dreta espanyola. El primer ja ha anunciat la seva tornada a les escenes. Aznar, no sembla estar per la feina.

Però aquest esperit de tornar al grup -els Take That es van unir de nou el 2006 – sembla que no és mort al PP. Vells membres de la banda demanen torn per tornar a tocar. És el cas de l’ex vicepresident del Govern, Francisco Álvarez Cascos, que està fent l’impossible per ser el candidat del PP a Astúries. El partit s’ha rebel·lat contra això, però les maniobres estan en marxa. A l’espera que el garant del grup, Mariano Rajoy -que aguanta tot i Gürtel, espionatges o atacs de la lideresa- es manifesti.

La marxa d’Aznar, vinculada a la promesa de no estar més de dos mandats en el càrrec, va tenir molt d’aquesta marxa de Williams just quan estaven assaborint les mels de l’èxit. I segur que en més d’una ocasió l’expresident deu haver pensat que la seva decisió va ser un error. Però segur que la nostàlgia no seria el principal motiu de la seva tornada.

De moment, el retorn no sembla estar sobre la taula o el seu projecte personal. Però, si Take That ha tornat a unir-se després de tants anys, seguiria essent alguna quelcom desgavellat creure que Aznar, ara amb abdominals marcades, pogués tornar a la política?

Polítics i ciutadans. Institucions, associacions, Govern, oposició. Partits i sindicats. Catalans que se senten únicament catalans. Catalans que se senten espanyols i que avui donaran suport a la selecció. Empresaris i treballadors. Senyeres i estelades. Presidents i ex-presidents. Cantants, artistes, advocats, filòsofs. Independentistes i federalistes- si és que queda encara algun- i els que només volen una mica més d’autonomia. Del Barça, del Madrid i l’Espanyol. Dels que llegeixen el Marca i dels que llegeixen el Sport. Dels que parlen català a casa i els que parlen castellà. Immigrants d’abans i d’ara. Més d’un milió de catalans que van col·lapsar Barcelona per mostrar la seva disconformitat per la sentència del Tribunal Constitucional.

Un cos tan plural com la societat catalana. Aquesta és la manifestació que vaig viure jo. Històrica i amb un marcat to independentista. De fet, això és el que la fa històrica. Però després d’ella, tinc algunes preguntes sense resposta.

I ara, què? Un dissabte de juliol, en època de platja, sol i rebaixes, milers (56.000 per a El País, 1.100.000 per a la Guàrdia Urbana i 1.500.000 per als organitzadors) de catalans han pres els carrers. Han protestat per la sentència, han demanat la independència o han demanat la integritat de l’Estatut. Bé. Però ara, quin és el següent pas?

Està Catalunya més a prop de la independència? A jutjar pel què s’ha viscut a la manifestació, sí. Si prenem les enquestes, estudis demoscòpics, les banderes espanyoles als balcons o les celebracions per la Selecció, no. Catalunya és un país molt complex i, com hem vist molt plural. Encara que això no ens respon la pregunta…

Les urnes respondran a la manifestació d’ahir? Tinc la sensació que després de la sentència i la manifestació, la campanya electoral ja està més que en marxa. L’episodi de la pancarta i les discussions dialèctiques van en aquesta direcció. També les declaracions dels líders durant la jornada de protesta. Però, quin reflex tindrà tot això en vots?

Va ser una manifestació independentista? Formalment no. Per la pluralitat de la gent que va assistir, segurament no. Per la visibilitat de les banderes, els crits i els comentaris en els cercles, sí. L’independentisme ha perdut els seus complexos o és que els últims anys han estat decisius perquè cada vegada més gent amb perfil més diferent -com el vídeo que obre aquest post- se sumin a l’independentisme?

És un abans i un després? Realment és un punt d’inflexió? Com pot canalitzar-se el que s’ha dit i el viscut a nivell polític? Una nova reforma de l’Estatut? Una reforma de la Constitució? Un nou pacte polític? Una declaració d’independència unilateral?

És un èxit o un fracàs? No només pel ball de xifres, també per les conseqüències que se’n puguin o no derivar.

Escolta, Espanya? Visc a Madrid i aquestes dues setmanes des de la comunicació de la decisió del TC a la manifestació s’han viscut amb absoluta indiferència. De fet, molts informatius deixen a la major manifestació independentista de la història d’Espanya en un lloc més que secundari. Algú ha escoltat el què va passar ahir a Barcelona?

Segurament, no existeix símbol al món que aixequi més odis i passions al mateix temps. Mentre que en algunes parts del globus es crema i es trepitja, en d’altres els joves el duen brodat en grans dimensions al seu jersei. En unes simbolitza els excessos de l’imperi, en d’altres la seva sola presència és símbol de llibertat. Per a uns, opressió. Per a d’altres, democràcia. Avui els nord-americans celebren la seva independència i la seva bandera és el convidat d’honor al convit. Vols saber més sobre un dels símbols més reconeguts globalment?

Tot té el seu ordre

Com en totes les banderes i símbols nacionals, tot té el seu sentit i el seu per què. Les estrelles i les bandes han d’estar al seu lloc, amb el seu color i ocupant el seu espai. Fins aquí res de nou. Però, sabies que les bandes horitzontals sempre són 13 que representen a les colònies originals que es van independitzar del rei anglès? Sempre comencen i acaben en vermell i es combinen amb el blanc formant aquestes 13 al·legories. I sabies que en el requadre superior, sempre amb fons blau, es representa el nombre d’estats de la Unió? Avui hi ha 55 estrelles de cinc puntes organitzades en franges de 6 i 5 estrelles, però en el passat aquestes “constel·lacions” -una idea que agradava molt als pares de la Unió- van variar des de les 13 originals en un cercle a les 15 o les 48.

Un origen incert

Una de les línies de recerca més plausibles uneixen les armes de la família de George Washington (amb bandes i estrelles en vermell i blanc) amb el disseny de la bandera. I a partir d’aquí comencen les discussions sobre l’origen de la Old Glory. Segons algunes llegendes, Betsy Ross podria haver confeccionat la primera bandera després d’uns esbossos fets pel mateix Washington. Altres llegendes apunten que era un disseny d’un emblema familiar i altres que qui ho va esbossar va ser Francis Hopkninson, un dels signants de la Declaració d’Independència.

La bandera actual la va fer un estudiant

Amb l’última incorporació d’Alaska i Hawaii el president Eisenhower va rebre diversos esbossos per a la nova bandera. Una d’aquestes propostes era d’un estudiant de 17 anys anomenat Robert G. Heft. El projecte escolar -en què va obtenir una nota de B-que després va ser reconsiderada- va ser finalment elegit i adoptat amb una proclamació presidencial.

Cremar la bandera no és delicte

És un tema recurrent en pel·lícules i sèries polítiques americanes: la bandera americana pot cremar-se perquè no hi ha legislació sobre les penes per cremar el símbol nacional. El debat està entre la llibertat d’expressió que s’exerceix en cremar la bandera i està en tensió amb el deure d’honorar i respectar els símbols nacionals.

La bandera crea estil

Diversos països d’Àsia van imitar el disseny de la bandera nord-americana en els seus estats, com Malàisia. És un símbol potent de democràcia i aquests països volien emmarcar les seves independències en aquest aspecte.

Si no és pura, es crema

Si una bandera està molt deteriorada, no pot servir com a símbol nacional. Si està trencada i bruta i no pot ser reparada, ha de destruir de la forma més honrosa possible. Això també passa quan toca, per exemple, el terra. Per això, s’organitzen de tant en tant cerimònies de crema de banderes que ja no serveixen.

A les escoles es jura fidelitat

És una cerimònia típica de les escoles. Molts estrangers que han visitat el país amb intercanvis escolars han pogut viure en primera persona aquesta cerimònia basada en una fórmula molt concreta: I Pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic for which it stands, one nation under God, indivisible, with liberty and justice for all.

És un referent per al disseny

Finalment, la bandera americana és un referent per a dissenyadors, publicistes, empreses … Marques com Ralph Lauren l’han fet seva. No hi ha campanya política als Estats Units que no recorri als seus colors. El poder del símbol arriba a molts sectors, països i grups de població. Des coixins amb una gran bandera americana a roba …

Ah! Feliç 4 juliol!

Curiositats extretes de Wikipedia

Foto de jwowens

El Barça és més que un Club. Alguns lectors merengues ho posaran potser en dubte, però és més que un Club. Potser per això, les eleccions a la presidència del Club què tindran lloc aquest diumenge són alguna cosa més que unes eleccions a un club esportiu.

Alguna cosa més que unes eleccions. Més semblants a la política però amb menys bones formes que en la política. Deu ser l’efecte del cos a cos dels esportistes que defensen la samarreta al terreny de joc.

Però què han donat de si aquestes setmanes de campanya? Què quedarà d’aquests quatre candidats?

Sandro Rosell, el canvi tranquil

Sandro Rosell duu anys preparant aquesta campanya. I es nota. Potser per això, la campanya no es presenta com un individu sinó com un equip. El lema “Tots som el Barça” és l’exemple de l’objectiu: unir el barcelonisme després d’uns anys esportivament excel·lents i institucionalment turbulents. Per això, en els cartells el centre és el Club i no el candidat.

Un altre dels detalls importants: el seu número de soci. La manera de dir als socis i sòcies que ell és un més i que la seva presidència vol ser un primus inter pares. Coherent amb el discurs realitzat i les propostes presentades, com el Barça 2.0 que vol democratitzar el Club.

Amb un to positiu i propositiu ha fet front als atacs dels seus contrincants. S’han sembrat dubtes, però la seva serenitat i la seva coherència en el missatge han estat els seus grans aliats. A més d’un gran equip.

Jaume Ferrer, l’obsessió pel crèdit

Jaume Ferrer és l’únic candidat que ha estat amb Laporta al llarg del seu mandat, i encara que recentment va ser objecte de l’espionatge per part de la seva pròpia junta, ha estat un ferm defensor de la gestió de la junta sortint. En aquest sentit, ha fet de la continuïtat la seva obsessió.

És gairebé l’únic missatge de campanya -encertat, sens dubte, és el principal valor- però en això ha quedat: l’únic. I en un marc d’elevada competició en les proposicions, no deixa de ser paradigmàtic.

El seu lema, “Per seguir guanyant” és la materialització d’aquesta obsessió. I el punt simpàtic, els seus vídeos. Tot i que altres que semblaven procedir del seu entorn, amb talls descontextualitzats, deixaven la simpatia de banda.

Marc Ingla, un llop amb pell de xai

Marc Ingla ha intentat posar en valor el seu equip. No l’equip, el seu equip. Un tàndem atractiu format per altres membres de la junta de Laporta com Godall o Soriano, però centrat en Ingla. Menys conegut que altres candidats, però que la seva imatge afable li va fer guanyar sencers.

El problema va arribar en la campanya. I especialment en els debats. La suposada candidesa es va tornar en un to violent, especialment contra Rosell, que va restar suports -almenys de l’opinió pública i publicada … el resultat, el diumenge-.

Ha corregut el risc de deixar aquesta impressió en l’electorat blaugrana. Per això la va intentar solucionar al llarg dels debats, però la pregunta és, li haurà costat això desconnectar del culer?

Agustí Benedito, en diuen Obama però s’assembla a Clegg

Va ser la sorpresa de les eleccions al aconseguir les signatures i entrar en la lluita final. I això li ha conferit totes les coses bones de ser l’outsider. I ho ha sabut aprofitar.

En els últims dies s’ha estès la idea que Benedito és diferent. Fins al punt que hi ha qui no ha dubtat a anomenar l’Obama culé. Però segons les enquestes, també sembla que pot acabar emulant Clegg i no el president americà.

A Clegg perquè com el viceprimer ministre britànic, va sorprendre en els debats. I ho va aprofitar. Però els resultats reals li van tornar a la realitat.

La resposta, diumenge.

Estem massa acostumats a l’insult per l’insult. Que en la política tot s’hi val. I a que determinats mitjans de comunicació, emparats en el dret a la llibertat d’expressió, facin de la desqualificació seva matèria primera. I no, per aquest camí no.

El cèlebre programa de Interecomía “El Gato al Agua” recollia els insults més denigrants i grolleres a una consellera. A un càrrec públic. Però, sobretot, a una persona. Eduardo García Serrano es va quedar a gust al insultar amb una total absència de vergonya a la consellera de Sanitat del govern català, Marina Geli. Meuca, guarra i truja van ser els apel·latius.

Un exemple del que es cou en el que molt encertadament Antoni Gutiérrez-Rubí va qualificar com la Trinxera Digital Terrestre: aquest espai a l’opinió que ha obert la TDT al nostre país. El lloc per a què les opinions més ultres es converteixin en dogmes. L’espai per a que el que diuen quatre exacerbats entrin en l’agenda mediàtica i política.

I així ens va. És una vergonya que puguin fer aquests apel·latius amb total impunitat. És menyspreable i vomitiu. Ara és el torn de Geli, però també emparats en el dret a la llibertat d’expressió aquesta cadena menysprea a col·lectius de manera sistemàtica. Menyspreu i insult com a arma, suposadament, informativa.

Exigim responsabilitat als nostres polítics. Especialment en temps de crisi. Però també l’hem de exigir als mitjans. Als que han d’escrutar la tasca dels polítics. I no, així no es fa.

Tristesa, vergonya i fàstic, profund fàstic, és el que sent un a escoltar aquestes declaracions. Els exigiria una disculpa, però, per a què, si ells estan per sobre de tot?

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Citant a Joan Maragall comença el reportatge que ha emès TV3 on ofereix les visions d’altres nacions sense Estat en el seu camí cap a la independència.

Us deixo aquí el reportatge;

A mi m’agrada el cinema polític. Crec que no us descobreixo res de nou, però és evident que gaudeixo amb una bona pel·lícula d’aquest gènere, ja sigui ficció o recreació de la realitat. De fet, prefereixo les primeres. La raó és molt senzilla: quan un guionista o un director plasma la realitat política en un film de ficció política, ens dóna molta informació de la manera en què escenifiquem la política, el poder i la comunicació política en el dia a dia.

Fa uns dies vaig veure al Twitter de Caja Mediterráneo que estaven organitzant a l’Aula CAM d’Alacant el “Ciclo Color Obama”, amb projeccions de diverses pel lícules polítiques i xerrades amb personatges tan interessants com Enric González o John Carlin. D’una banda, vaig sentir una profunda enveja per no assistir al cicle… i de l’altra, la necessitat de compartir amb vosaltres les meus vint pel·lícules polítiques favorites (sense cap ordre en particular).

1. The American President: creació d’Aaron Sorkin, que és l’embrió de The West Wing. Un president demòcrata vidu s’enamora d’una activista ecologista a l’equador del mandat. Turbulències polítiques a Washington i un fidel reflex de la presidència americana. I veure el president Bartlett ser cap de gabinet no té preu.
2. In the loop: les vicissituds de l’aparell de comunicació del govern britànic. Un ministre bocamoll i uns aliats nord-americans desitjosos de buscar el millor adjectiu per a una guerra a l’Iraq. Ironia fina. Divertida i sorprenent.
3. Dr Strangelove or: How I Learned to stop Worrying and love the bomb: un clàssic del cinema i una visió una mica característica de la Guerra Freda. Una pel·lícula tan imprescindible, que fins i tot es mostra a la Universitat … mític telèfon vermell!
4. JFK: la recreació d’Oliver Stone de l’assassinat del president Kennedy i el judici després del magnicidi. Kevin Costner se surt en aquest clàssic dels noranta.
5. La vida dels altres: el principi de la fi del règim comunista a l’Alemanya de l’Est es reflecteix en aquesta pel lícula. Els creadors i els artistes, la llibertat i la fidelitat al partit: la tensió que et manté alerta i sorprès a tota la pel·lícula. La Stasi en estat pur.
6. Ciutadà Kane: sol aparèixer en els rànquings. No ja els de pel·lícules polítiques, sinó en el de millors pel·lícules de la història. Welles ens mostra a un home poderós. Amb tot el que això comporta.
7. Tots els homes del president: la història de la investigació que va dur a Nixon a dimitir, amb quatre Oscars a l’esquena.
8. Nixon: Oliver Stone va seguir reflectint les biografies dels presidents americans amb aquest film dedicat al primer i únic president dimissionari dels Estats Units. Anthony Hopkins se surt.
9. Primary Colors: John Travolta i la història d’unes eleccions primàries. El vot fins a l’últim minut. Inspirat en el matrimoni Clinton, amb aquesta barreja de política i faldilles.
10. Kamchatka: la dictadura argentina i una infància que es trunca, s’esvaeix, desapareix. L’ansietat de l’amagatall, de fugir. De començar de nou per un món que ja no existeix.
11. 28 setmanes després: seqüela de “28 dies després”. Un virus ha devastat el Regne Unit i comença la repoblació del centre de Londres sota mandat de l’OTAN. Decisions difícils. L’ésser humà, l’organització de la societat en estat pur.
12. Invictus: ja va tenir el seu protagonisme en aquest blog en el seu moment. El llibre de John Carlin portat al cinema, el relat de l’esforç de Nelson Mandela per fer del rugbi l’instrument per unificar un país.
13. Wag the dog: cartell de luxe, amb Dustin Hoffman, Robert De Niro i Anne Heche. Una pel·lícula ràpida, molt ràpida. Però bona. Molt bona.
14. L’Auberge Espagnol: un dels programes de la Unió Europe a-de la Comissió, per ser exactes- més reeixits, l’Erasmus, té la seva pel·lícula. Europeus a Barcelona comparteixen experiències, orgasmus, preocupacions … i una manera d’entendre Europa que compartim tots els Erasmus.
15. Good bye Lenin: i si despertés d’un coma i el teu país hagués canviat de règim? Divertida, sensible i interessant pel·lícula.
16. The Queen: impressionant Helen Mirren i excel·lent narració de la setmana que va canviar el regnat d’Isabel II. Interessant paper per Blair a la pel·lícula, amb recreacions de moments clau de la política britànica de la fi de segle.
17. Aprile: Nanni Moretti compte trossos de la seva vida que coincideixen amb l’ascens de l’esquerra al poder en els 90 després de dècades de democràcia cristiana.
18. La pelota vasca: el documental de Julio Medem no va deixar a ningú indiferent. Va tractar un tema tabú i va donar veu a un variat espectre polític i ideològic. Una realització magnífica i una visió d’Euskadi imperdible.
19. Salvador: la història de Salvador Puig Antich, un dels últims executats del franquisme, portada a la gran pantalla.
20. Die Welle: i si un experiment per explicar què és el feixisme deriva en una onada fanàtica perillosa?

I les vostres? Què lícules polítiques marcaríais com imprescindibles?

La causa contra el jutge Baltasar Garzón està generant una tempesta política considerable que, de fet, posa de manifest la importància del judici paral·lel que es registra al carrer. En els mitjans. A la xarxa. Mentre que a la sala del Suprem se l’encausa per suposats casos de prevaricació, el debat al carrer és un altre: se’l jutja per haver intentat jutjar els responsables de la repressió feixista a Espanya.

La causa real, la que està en els tribunals, podrà acabar amb Garzón sortint de la judicatura per la porta del darrere i amb una condemna sota el braç. Però la condemna del carrer és més dura: la democràcia espanyola reviu els seus fantasmes i observa la precarietat de la seva transició. El jutge que pot investigar les dictadures xilenes o argentines, no pot fer el mateix amb la del seu país.

El cas posa de manifest aquesta debilitat de la democràcia espanyola i reviu un debat que mai no ha cessat i mai cessarà: la doble vara pel que fa a l’esdevingut després del cop de 1936. Així, el que la justícia no ha pogut -o no ha volgut-investigar i jutjar, ho ha fet un altre. Ja sigui el cinema, la música, la literatura, el teatre. O la televisió. Ens hem de quedar amb la revisió històrica del cinema, amb pel·lícules com Las 13 rosas o Libertarias davant l’absència d’una condemna a atrocitats i crims contra la humanitat.

En aquest camp l’esquerra sí que ha sabut guanyar la seva particular batalla. Però encara que les consciències de les noves generacions retinguin aquests crims, aquesta falta de llibertat, a Espanya els carrers dedicats a generals colpistes, al dictador o a altres personalitats del règim, es troben per tot arreu. Igual que els milers de cossos que jeuen en fosses o sota autovies. De què serveix aquest judici paral·lel si no hi ha justícia?

Aquesta mateixa tendència la veiem al voltant de la figura de l’exprimer ministre britànic Tony Blair. El laborista, que va marxar assetjat per la Guerra de l’Iraq i el seu incondicional suport a una guerra il·legal afavorida pels Estats Units, està veient com la seva figura és jutjada en el cinema. El setè art acusa el que no poden fer els tribunals internacionals.

En l’últim any, hem vist com dos títols han alçat el dit acusador. In the loop, un film que agrada pel seu tracte diferent d’aquest art, mostra els secrets de la comunicació i de l’estratègia dels suports en una situació que recorda massa a la Guerra de l’Iraq. Recórrer a l’humor i fins i tot a l’absurd, és la particular manera d’Armando Iannucci de denunciar la bogeria de la guerra.

Més dura és The Ghost Writer de Polanski, que relata les vicissituds del biògraf d’un exprimer ministre que recorda massa a Blair i que protagonitza Pierce Brosnan.

L’oposició a Blair sembla va voler guanyar el judici a la figura del primer ministre laborista més reeixit de tots els temps. Un brillant polític que va aconseguir l’inimaginable: guanyar tres eleccions seguides al Regne Unit. Però sobretot, sembla com si el cinema no volgués deixar sense contestar la implicació del premier en la invasió iraquiana.

Ha d’arribar el cinema on no arriba la justícia? Ha arribar la política on no arriben les togues?

Una coneguda marca de cotxes francesa ha remogut en el bagul dels records i ha recorregut a figures del passat per a la seva publicitat. Una d’elles és la mítica Marilyn Monroe. Sembla que està de moda mirar enrere -diu la cançó que és bueno a veces- i els 60 tornen a estar en el punt de mira. De fet, la mateixa campanya reclama la figura de Lennon just quan el Vaticà ha perdonat oficialment al quartet de Liverpool.

En tot cas, si hi ha una figura que encarna aquest esperit dels seixanta com pocs és el de John Fitzgerald Kennedy. De fet, l’estirp Kennedy en general. Ha estat una de les conseqüències lògiques de l’elecció d’Obama com a president dels Estats Units, ja que no han estat pocs els que al llarg dels últims tres anys han comparat en infinitat d’ocasions als Kennedy amb els Obama.

Així, gairebé per la porta del darrere, els Kennedy tornen a estar en boca de tots. Encara que aquesta vegada el protagonisme és per a la vídua més famosa de la història americana: Jackie Kennedy. Fa uns dies s’estrenava a Espanya la sèrie relacionada amb la figura de la Primera Dama realitzada per HBO. “Grey Gardens” mostra la vida de les parents pobres de Jackie, Edith Ewing Bouvier Beale i la seva filla Edith Bouvier Beale, que van passar de tenir-ho tot a les penúries econòmiques i socials. També a Alacant trobem una menció a Jackie, ambl l’obra de teatro que avui es representa a l’Aula CAM titulada “Todas quieren ser Jackie Kennedy”, que relata l’efecto de la primera dama en la societat espanyola dels 60.

L’última novetat, però, ve del cinema. Rachel Weisz donarà vida a la vídua de Kennedy en una pel·lícula que mostrarà els dies posteriors a l’assassinat de JFK. Tot això quan es coneix que les set entrevistes que va concedir Jackie després de la mort del president, seran publicades per l’editorial Hyperion, un llibre que comptarà amb tot el morbo i l’halo de misteri típic en els Kennedy com la seva millor eina de promoció.

Mentre es construeixen els nous mites del segle XXI, els del segle passat segueixen atraient i venent. Ja sigui cotxes o entrades de cinema, crispetes i refrescs.