Xile viu avui un moment històric, emmarcat en una situació de xoc nacional pels efectes del devastador terratrèmol que va assolar el país fa uns dies. El president electe, Sebastián Piñera, prendrà possessió del seu càrrec al Congrés d’aquest país. Piñera posarà fi a 20 anys de governs de la Concertación i tancarà l’etapa de Michelle Bachelet com la presidenta xilena que abandona el càrrec amb més suport popular de la història.

La presa de possessió de Piñera desplegarà tot el simbolisme associat a aquest tipus d’esdeveniments. En les repúbliques pot observar-se tot el protocol i simbologia d’un canvi en el cap de l’Estat més sovint que en les monarquies, així que si els horaris ho permeten, aquest post pot ser útil per adonar-vos dels diversos detalls que tindran lloc.

En primer lloc, Michelle Bachelet entrarà a l’edifici amb tots els honors del càrrec que encara ostentarà i es dirigirà a la cambra on estarà reunit el congrés. Mentrestant, Piñera esperarà al saló del costat fins que sigui cridat pel secretari del Senat. La sessió s’iniciarà i es procedirà a comunicar a la cambra la resolució del Tribunal Qualificador d’Eleccions que proclama el candidat de la Coalición por el Cambio president electe de Xile.

En aquest moment, Piñera i la seva dona es dirigiran al Saló d’Honor del Congrés, ja que hauran estat convidats a això. Aquest és el moment clau de la cerimònia. El president del Senat li prendrà el jurament -o promesa- amb la següent fórmula:

“Yo, Sebastián Piñera, juro –o prometo- desempeñar fielmente el cargo de Presidente de la República, conservar la independencia de la Nación, guardar y hacer guardar la Constitución y las leyes.”

Després d’això, arriba un dels moments amb més càrrega simbòlica i on es visualitza el relleu democràtic. Bachelet es traurà la Banda Presidencial i la passarà al president del Senat, mentre es descorda la Piocha de O’Higgins. Amb la banda, amb els colors de Xile, es pot veure al president o presidenta en alguns actes oficials. La Piocha és l’autèntic símbol del poder presidencial xilè. És una estrella de cinc puntes, d’uns 7 centímetres de diàmetre, de color vermell. El president del Senat imposarà a Piñera la banda, mentre que Bachelet li posa la Piocha al recentment investit president de la República.

L’himne nacional xilè es reproduirà a la sala minuts abans que la ja expresidenta abandoni al costat dels seus ministres el saló. L’abandonen perquè els nous ministres prendran possessió del càrrec en la mateixa cerimònia, una diferència força notable amb altres països. Així, quan la sessió del Congrés es doni per conclosa, Xile comptarà ja amb nou president i amb nou Govern.

Seran testimonis de tal moment històric diversos líders de Llatinoamèrica, com Evo Morales, Cristina Kirchner, Hugo Chávez, Rafael Correa o Alan García. Altres presidents com Lula han cancel·lat el seu viatge després del terratrèmol, i varies cancelleries del continent ja han confirmat la seva assistència. El Príncep de Girona ja està a Xile, en representació d’Espanya. També estarà present el president Aznar.

Seguirem, almenys quatre anys més, parlant de desafecció i del descrèdit de la política. Segurament les xifres de participació en les pròximes eleccions catalanes seguiran mostrant un passotisme generalitzat en la ciutadania. De poc ens servirà que apel·lin a la il·lusió per començar, als temps difícils que necessiten gent seriosa o la promesa de la fragmentació parlamentària amb personatges com Laporta, Nebrera o els que vinguin. Hem perdut una oportunitat crucial per canviar tot això.

La mil vegades promesa Llei Electoral de Catalunya havia de ser part fonamental per a un ressorgiment de la política. Estava cridada a ser-ho. La societat no fa res més que pressionar perquè les coses canviïn. Sí, l’augment de la desafecció és una mostra clara que alguna cosa no va bé i cal fer ajustaments. I els partits, una altra vegada, no han estat a l’altura.

Especialment a internet, es viu aquesta pressió pels canvis. Per una relació més directa amb els nostres representants. Amb una capacitat més viva d’elecció. Però els partits es resisteixen a quedar-se sense pastís. A quedar-se sense el seu lloc preeminent. Parlar de llistes obertes ja no és desgavellat. Parlar de canvis profunds no és una excentricitat. Però si una utopia, atesa la negativa dels partits a desmuntar la seva gallina dels ous d’or.

Molts somiem amb que un canvi en la Llei Electoral portarà a un necessari canvi en els partits. Molts creiem que un canvi és necessari per dur la meritocràcia als partits. Però haurem d’esperar, almenys, quatre anys més.

Segons Punset, la política “és un mercat on les barreres d’entrada són pràcticament infranquejables -encara més a Europa que als Estats Units- i on la competència i, per tant, la innovació no són possibles. Els economistes hem après des que ens van ensenyar l’abecedari de l’economia que sense llibertat d’entrada en qualsevol mercat no hi ha competència, sense competència no hi ha incentius per innovar, i sense innovació no hi ha progrés” Sembla que els partits es resisteixen a deixar que nous actors formen part d’aquest entramat. Tenen por a aixecar la barrera d’entrada. Posen fre a la innovació.

Mentrestant, seguirem buscant culpables. Encarregarem més informes i estudiarem més a consciència el per què de l’passotisme dels ciutadans. Potser haurien de començar per estudiar pel seu propi passotisme davant una cosa tan essencial. Potser.

Via varis blocs de membres de “Las Ideas” he sabut que sóc finalista en la tercera edició del Premi Enrique Padrós, que organitza la mateixa associació. Els seus membres han estimat que he arribar a la final amb autèntics noms propis d’entre els blocs polítics: Fernando Garea, Ignacio Escolar i l’admirat Antoni Gutiérrez-Rubí.

No sé com agrair a tots i cadascún dels vots rebuts. M’aclapara i m’omple de responsabilitat per fer servir aquest espai per parlar de la política des d’una altra perspectiva i, per què no dir-ho, amb els ulls d’una altra generació. Gràcies. Sinceres, plenes. Gràcies.

El Premi Enrique Padrós, com la majoria de vosaltres sabeu, també té la categoria del millor bloc d’un polític. Aquest any els finalistes són Inés Sabanés, Paca Pleguezuelos i José Antonio Rodríguez.

Sort a tots i totes … i gràcies!

A Kenya hi ha un esquiador que té obama, és a dir, esperança. Potser pot semblar estrany unir en la mateixa frase dos conceptes antagònics com neu i Kenya, però en aquest país, un somiador volia ser feliç sobre la neu. Aquest somiador es diu Philip Boit i es va fer un lloc en la història quan va participar en els Jocs Olímpics de Nagano el 1998.

Boit va posar esforç i tenacitat i no va tirar la tovallola quan Nike li va oferir un lloc en el seu programa d’esports d’hivern el 1996 i va aprendre a esquiar a Finlàndia costat d’un altre compatriota. La persecució del seu somni el va dur a la classificació per als Jocs que es van celebrar a la ciutat japonesa i va acabar la prova. Últim.

Tot i això, els seus contrincants el van felicitar. El campió olímpic també ho va fer i el kenyà va posar el nom d’aquest, el seu heroi, el fill que va tenir. I va seguir entrenant i practicant, fins i tot quan Nike l’abandonà a la seva sort.

En unes setmanes, Boilt tornarà a participar en uns Jocs Olímpics. De fet, no ho ha deixat de fer des de Nagano. S’entrena a Kenya, corrent molt durant les hores més fredes d’un país amb una mitjana de 28 graus, i espera millorar la seva marca.

El lideratge polític hauria de ser una cosa semblant a la història d’aquest inusual esquiador. L’esforç hauria de prevaler sobre escalar càrrecs en un partit. L’obstacle de Boit és la manca de neu, però per a la política potser el gran obstacle és el propi poder dels partits. I potser en el fons d’això hi ha la resposta a la creixent preocupació dels ciutadans cap a la política i de la greu desafecció. Potser els polítics han deixat de perseguir somnis de canvi per perseguir càrrecs a ocupar.

A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…

Flickr i les filles de Zapatero: una lliçó per a Moncloa

La Gaceta marca un gol a Laporta

El lideratge emocional de Pep Guardiola

Com detectar quan un polític menteix?

Els cinc errors d’un polític a Twitter

El 2010 veurem tants avenços com el “I like Ike“. I els podrem compartir.

A alguns, potser, el nou any els senti tan malament com a Nixon les càmeres. I per a altres, els reptes es convertiran en un “Yes, we can!“. I els podrem compartir.

Per unes festes carregades de pau i alegria. I per un any carregat de HOPE.

No, no és qüestió d’anar a Washington a visitar directament al president dels Estats Units. És una opció, però dubto molt que el Servei Secret us permeti arribar-hi. Tampoc em refereixo a la típica visita a les dependències de la Casa Blanca, també a la capital americana. Ni a Oslo per veure com li donen el Nobel a Obama o a protestar per aquest fet. En aquesta ocasió, us proposo una visita una mica més exòtica.

Aquest destinació requereix d’un avió i d’unes quantes -moltes- hores d’avió, perquè Obama, a més de ser el president dels Estats Units, és el nom d’una ciutat portuària japonesa que té uns 32.000 habitants.

Pot ser un pintoresc complement a les típiques visites a Tòquio, el mont Fuji o Osaka, pel que té de curiós el nom i pel fet de posar els peus en una típica localitat de costa japonesa.

Aquesta ciutat va saber aprofitar el momentum durant les primaries, les eleccions i la investidura del president. De fet, si no fos per ell, ara no estaries llegint aquestes línies i jo no les hagués escrit. Això ho va saber molt bé Seiji Fukiwara, un veí de la localitat que no va dubtar a organitzar un grup local de suport al, en aquells dies, candidat demòcrata a les primàries.

Pot ser interessant contactar amb Fukiwara i prendre’s uns makis o uns fideus en algun local típic mentre us explica com va aconseguir organitzar els seus veïns i intentar esbrinar si van rebre resposta a la invitació que li van fer arribar a Obama per a visitar la seva ciutat homònima, amb fullets turístics i escuradents de menjar inclòs. Digueu-li que aneu de part meva…

La celebració del dia de la Constitució d’enguany es tenyeix de dol per la mort d’un dels seus pares, Jordi Solé Tura. Va ser un dels set ponents de la Constitució i ministre de Cultura durant els anys 1991 i 1993, en un dels governs de Felipe González.

Una de les peces clau de la Transició. Un d’aquests homes excepcionals que van saber trobar l’entesa. Un d’aquests polítics que tant trobem a faltar. I tal i com expressava el seu fill, va ser una persona que va viure dos exilis en la seva vida: el marcat per la seva lluita contra el règim feixista que va governar Espanya durant 40 anys i el que va viure per culpa de l’Alzheimer. Us recomano el documental que li va dedicar el seu fill “Bucarest, la memòria perduda“.

Fa uns dies tenia una interessant conversa sobre Joan Laporta amb un amic. Sense dubte, s’ha convertit en un tema recurrent, una gran incògnita de la política catalana. No ja per la seva gestió al capdavant del Club, sinó pel que representa i el que podria representar el president del Barça en el present, però sobretot en el futur, de la política catalana.

Laporta mai ha amagat les seves aspiracions polítiques, ja que ha fet de la seva pròpia gestió al capdavant del Club una eina de reivindicació política. Legítima, justa o no, és una cosa que competeix única i exclusivament als socis del FCB. A ells ha de retre comptes i sembla que si ha aconseguit el suport majoritari en diverses ocasions, serà per alguna cosa.

El president del Barça encarna avui el dimoni que fa uns anys era Josep-Lluís Carod Rovira. Només així es pot entendre que persones com el propi president d’una comunitat autònoma filtri a la premsa el contingut de converses privades en una llotja. O que avui La Gaceta -el diari del grup Intereconomía-publiqui un profús reportatge fotogràfic de Laporta celebrant la victòria del Barça en el derbi de diumenge en una coneguda discoteca de Barcelona.

El més sorprenent és la pròpia reacció de Laporta: no es doblega. Al contrari, alimenta encara més el mite i ho seguirà fent, ja que sap que només amb això pot alimentar un corrent de fons -perillosa- que viu la política catalana, el populisme.

De Laporta només coneixem que és marcadament independentista. Què vol un estat propi per a Catalunya. Se’l situa prop a CiU, amb tendències liberals (recordem que té a Sala i Martín a la seva junta), encara que en els últims mesos juga al gat i al ratolí amb una altra incògnita de la política catalana, Reagrupament. Davant d’aquesta indefinició i que només un issue sigui la seva bandera política, és comprensible la seva estratègia de posicionament.

Però el problema el tindrà el dia que doni definitivament el salt. Deixarà darrera seu un reguitzell de situacions que, si bé serveixen per convèncer, animar i motivar els seus; dubto que tinguin un efecte beneficiós en la majoria d’un electorat que hauria de donar-li suport. Des dels pantalons baixats en un control aeroportuari a les fotos que avui veiem en aquest diari. Si bé és una intromissió en la intimitat d’una persona i, no té interès informatiu, si Laporta pensa seriosament en dedicar-se a la política no hauria de regalar aquest tipus d’imatges i anècdotes als que algun dia seran els seus enemics polítics.

Sembla que la brunete mediàtica té un nou objectiu. Com passava amb Carod, ja que no és reprovable que algú defensi la independència, l’atac ha de ser personal. Si amb Carod es va ordir una mentida sobre el seu origen, fins i tot els seus cognoms, amb Laporta es busca associar la seva imatge a la de l’independentisme català en el seu conjunt. Com si la dignitat de Catalunya es perdés perquè Laporta balli en una discoteca celebrant una victòria. O com si ho volguessin intuir.