La fi de l’homofòbia

En Max és un nadó preciós. No vaig poder evitar emocionar-me al veure aquesta coseta tan petita. Tan fràgil i tan fort. Tan ple de vida… encara que dormi com un tronc. No vaig poder evitar emocionar-me quan el vaig tenir en braços. Ell és el nostre futur. Una nova oportunitat per creure que les coses no només poden ser millors, sinó que seran millors.

El Max té la sort de tenir una família que l’estima. Una llar en el qual serà estimat i protegit. Coneixent a la seva mare, sé que serà una persona conscient del món en què viu i que sabrà guiar-lo per a desenvolupar al màxim els seus talents. En el terreny que sigui. Coneixent a la seva mare, sé que serà una persona amb un cor enorme. Coneixent les seves mares, sé que serà feliç.

En un dia com avui, volia començar parlant del Max, l’Irene i la Hannah. De fet, podria intentar esmentar -i moriria en l’intent-a les més de sis milions de persones que han donat suport peticions per lluitar contra la discriminació LGTB a Change.org. Podria també esmentar els milions d’herois anònims que cada dia lluiten contra la discriminació en totes les seves formes. I, com no, podria esmentar els milions de persones de bon cor que no pensen mai en a qui estimes sinó només en el fet que estimes.

Aquest ha estat un any especial. Fa un any, sense proposar-m’ho, vaig sortir de l’armari amb aquest post. Després d’això, vaig començar a treballar a Change.org. Al llarg d’aquest últim any he conegut històries impressionants. He lluitat perquè els mitjans de comunicació es fessin ressò de moltes d’elles. Perquè sàpiguen que milers de persones a tot el món, en llocs on pateixen una discriminació brutal pel fet d’estimar, se senten forts, empoderades, per lluitar contra això i aconseguir que milers de persones s’uneixin a les seves peticions.

A l’Equador, les clíniques que torturaven lesbianes han estat tancades. A Austràlia, a l’estat de Queensland, es va posar fi a la legislació que permetia justificar un assassinat en legítima defensa sota l’anomenat “pànic gai”. A Espanya, l’Antonio va aconseguir acabar amb la discriminació als fills de pares homosexuals en registrar els seus fills en els consolats d’Espanya, la inspecció educativa va actuar davant una escola privada que es va negar a inscriure a un fill de pares homosexuals i el cantant homòfob Sizzla , que demanava matar a les persones que estimaven a altres del seu mateix sexe, no va actuar a Espanya. I aquestes només són algunes mostres.

En Max, en un futur, viurà en una societat lliure d’aquestes discriminacions. Però per a això, encara queda molt per fer. Països en els que encara et poden acomiadar del teu treball per estimar algú del teu mateix sexe, com els Estats Units. Ciutats que imposen lleis atroces contra el col·lectiu LGTB, com a Sant Petesbrugo, a Rússia. Petits pobles en què un adolescent no té altra opció que fotre la seva vida per l’entorn en què creix. En el nostre propi país. Molt per fer.

Tot això, en Max no ho veurà. Perquè cada dia, aquests milions de persones a les quals no puc citar aquí, fan un pas decisiu. Perquè milions de persones els van donar abans que nosaltres. Milions de persones que van ser assassinades, torturades, oprimides… i es van negar a mirar cap a l’altre costat. Max, benvingut a un món que ja és millor perquè ets aquí.

Et deixo la infografia que hem preparat a Change.org:

Comments
Un comentario to “La fi de l’homofòbia”
  1. Nuria escrigué:

    Encara queden moltes mentalitats que canviar com aquestes persones que pensen que una dona que no vol tenir al seu fiil ha de tenir-lo sí o sí, mentre de dues dones o dos homes que volen tenir un fill no ho han de tenir de cap manera ¿qué sentit te això?

Leave A Comment

Sobre aquest bloc

// Bloc d'Albert Medrán
/// Consultor de comunicació online
//// Millor bloc d'actualitat "Premis Blocs Catalunya 2008"