Gangrena comunicativa
Gangrena. Putrefacció. Del grec γάγγραινα. La mort de cèl · lules de la pell que porta a la pèrdua del teixit. Aquest és el procés que viu l’aparell de comunicació del govern de Mariano Rajoy. En les últimes hores, més carn ha mort per la seva falta de visió.
Cada vegada que Mariano Rajoy ha fugit, ha evitat respondre o s’ha amagat, la seva credibilitat s’ha minat. En un temps rècord, Rajoy sembla haver evitat la síndrome de la Moncloa per iniciar un procés cavernari -que no té res a veure amb la caverna mediàtica, que segueix llançant recolzaments incomprensibles davant el moment més dur de la recent història espanyola- cap l’absurd . Com si d’un personatge de Los Otros es tractés. No vol sortir a la llum del sol. Se sent segur a resguard. Frega el ridícul en fugir de la premsa.
Aquesta gangrena amenaça a la pròpia democràcia. Un president que es nega a respondre a la premsa és un president sense autoritat moral. És un president covard. Jorge Cachinero ho expressa a la perfecció: “els covards són gent perillosa”. Rajoy, acaba de donar la seva primera roda de premsa en solitari en sis mesos. Ho ha fet obligat per una pressió sense precedents. El president, en el moment més greu per a l’economia espanyola dels últims 30 anys volia amagar-se. Volia evitar donar explicacions als mitjans i als espanyols. Aquesta actitud condemna a la democràcia.
Ha comparegut. Ho ha fet tard i malament. Sumant més carn morta a aquesta putrefacció general. Alguna cosa fa olor de podrit a la Moncloa. Una pudor insuportable. La mateixa que no posa ordre a les contradiccions dels seus ministres. La mateixa pudor que se sent quan un ministre, Soria, és capaç de negar el rescat dues hores abans que De Guindos ho anunciï. La mateixa pudor que arriba quan no es baralla l’opció de deixar a De Guindos els detalls de la reunió de l’Eurogrup, que per alguna cosa era ell el que hi era, i programar clarament un missatge de força i optimisme per part del president del Govern. El patró de la nau.
En 25 minuts. To agressiu. Fins i tot superb. Amb una autèntica metàfora visual: una il·luminació que llanguia en avançar la compareixença. Una metàfora del que ha estat, una oportunitat per crear autèntica confiança. I dic autèntica perquè el relat que està estudiant el Govern té els seus reptes. El rescat -que no s’anomena així- és un triomf. Una cosa molt bo que no tindrà efectes per a ningú. Que no afectarà el dèficit. Que els bancs el tornaran religiosament. No trigaran a justificar retallades d’acord amb “el que va passar ahir”.
Ha anunciat que va al futbol -el partit de la selecció espanyola- perquè ha d’anar. És on ha d’estar. Encara que es perdi a Nadal. Molts creuen que on havia d’estar era donant explicacions ahir. El dia del rescat o digues-li x. Perquè el president no ha volgut entrar en debats nominalistes. La paraula ho és tot. Encara que Rajoy oblida que “it s not what you say, it ‘s what people hear”.
Ho tenia tot a favor. Una herència nefasta. La pitjor crisi financera de la història. Una majoria absolutísima. Fins i tot si parlem del rescat. Però ha dilapidat tot aquest capital. S’ha carregat tota la seva credibilitat. El que va començar com un degoteig d’errors comunicatius en iniciar el seu mandat s’ha convertit en gangrena comunicativa. I, després de veure la primera roda de premsa en sis mesos, obligat, no sembla que hagi de canviar.
