L’amenaça de Lego al Estat de Dret
Una marea enfurismada amb un somriure irrompible. No avança però planta cara. Desafia el poder. S’obre pas entre la neu encara que no es mogui gens ni mica. Demana llibertat. Demana que el Govern faci alguna cosa. Demana canvis. És una amenaça per a l’Estat. I no són més alts que un pam.
Lego amenaça a l’Estat. No l’empresa, els seus ninots. Lego i simpàtics ossets. Adorables pingüins. Desenes de ninots porten pancartes demanant eleccions netes i lliures a Rússia. Va ser la manera de protestar d’activistes russos pel dubtós joc net en els seus comicis electorals. És només una forma de protesta? No, és una mica més.
La policia de Barnaul, la localitat on va tenir lloc aquesta forma de protesta, va demanar a la fiscalia que investigués la legalitat d’aquesta manifestació. Sembla increïble que pugui investigar i ¿jutjar? a uns acusats que tot just arriben als 10 centímetres d’alt. Sembla un sense sentit. I ho és. Sembla desproporcionat. I ho és.
També ho sembla, i segurament ho sigui, el que ha passat a València aquests dies. Encara que no sigui el detonant del que ha passat al Lluís Vives, alguna cosa té a veure l’exagerada reacció de l’institut d’Almassora que va expulsar a l’alumne que, amb una foto al seu Facebook, denunciava la manca de calefacció al seu institut. Un gest que expressa una nova forma de protestar. Una nova forma de donar a conèixer els problemes. La denúncia pública i en temps real de les injustícies.
Aquest impuls per defensar la decència segurament sigui la que va dur al jovent de l’IES Lluís Vives a tallar un carrer i protestar pacíficament pels efectes que una sagnia de retallades estan deixant en la inversió en les noves generacions. No sembla proporcionat ofegar la major inversió que ha de fer un país: l’educació de les generacions que en el present es preparen pel (nostre) futur.
De moment, qui investigarà serà el Síndic de Greuges. I no investigarà ninots de goma d’un pam que són l’única manera de saltar la fèrria censura i repressió russa. Investigarà aquests policies que, rebent una ordre política, van tenir la mà llarga -i la porra- en la gestió de les protestes d’adolescents. D’aquest present que es prepara per al futur.
La comparació és desproporcionada. Ho dic abans que qualsevol espavilat lector m’ho recrimini. Però alguna cosa em porta a escriure aquest article. La creença que si qüestionem dia a dia -com fan alguns- l’exercici de les nostres llibertats més bàsiques; potser en uns anys haurem de recórrer a Lego per enfrontar-nos a l’Estat.
