Carme Chacón: un sacrifici sense recompensa
Dues maneres d’entendre el sacrifici. Dos resultats diferents. Alfredo Pérez Rubalcaba és el nou secretari general del PSOE. Carme Chacón ha perdut la seva última oportunitat per liderar el seu partit. Dues formes de sacrificar-se pel partit. Només una va tenir recompensa.
Si alguna cosa se li pot retreure a Carme Chacón és que no lluités. Va donar, el passat mes de maig, un pas enrere -en paraules seves- “per a que el Partit Socialista faci un pas endavant”. Un sacrifici personal que no ha tingut la recompensa esperada. El Congrés havia de ser el seu moment, potser esperant que el candidat que s’immolés en les eleccions generals no fos cas el rival a batre. Perquè aquesta és una de les claus per entendre l’elecció de Rubalcaba: ell es va mullar.
La dimensió del sacrifici sempre és complexa. Per què es produeix? Què s’espera a canvi? Per què Chacón va acceptar no lluitar per liderar el PSOE? Per què Rubalcaba va acceptar ser el candidat que portés el PSOE als inferns? Què n’esperaven tots dos en fer-ho? Esperaven el mateix. I en aquest càlcul, Chacón va oblidar que el sacrifici de Rubalcaba va ser major. O, almenys, va ser un sacrifici en el qual va lluitar.
Quan un líder o una organització s’enfronten a un context complex com l’actual, certes decisions no s’arriben a entendre. Certes càbales sobre el futur poden dependre d’un factor. Alguns apunten -i fan bé- en valorar el to del discurs de Carme Chacón durant el 38è Congrés. O el que és el mateix, a valorar el de Rubalcaba. Però en aquests càlculs de Chacón a l’hora de no acceptar baixar al fang i lluitar al maig no hi havia la valoració del sacrifici de Rubalcaba.
El nou secretari general es va fer l’harakiri polític al novembre. Una derrota sense pal·liatius. Dolorosa i profunda. El pitjor resultat polític del PSOE. Però va lluitar. Fins a l’últim minut. Es va enfrontar a Rajoy sabent que en el millor dels casos, la majoria absoluta del Partit Popular no seria folgada. I això té la seva recompensa. Té el seu valor. Els delegats socialistes així ho han expressat.
S’obre ara un període incert. Pot ser candidat a la presidència del Govern algú que estarà ja en edat de jubilar-se? Serà el candidat o candidata a les eleccions generals de 2015 algú que ocupi ara un escó al Congrés dels Diputats? L’èpica del sacrifici s’esfuma per a la candidata que va afirmar no presentar-se “per a gestionar una travessia en el desert”, sinó que volia liderar el PSOE per portar-lo de nou al govern. Segurament, no ho farà ella. Un sacrifici sense recompensa.
