El què li espera a Rajoy
La veritat és que no sóc molt amant de les etiquetes. L’1.0 contra el 2.0. O aquesta febre per afegir el segon sufix a qualsevol cosa. Com si ja amb l’etiqueta fos millor. Crec que ho hem patit. Les anomenades campanyes polítiques 2.0 no ens han deixat, en la major part dels casos, uns millors polítics. I els que vénen?
En unes hores, ens fixarem en detalls importants. Quin futur tindrà el Twitter de campanya de Mariano Rajoy? I el Facebook? I la transició dels canals oficials de l’Administració? Són, totes elles, preguntes interessants. Mostres dels nous temps. Però el què importa és el fons. El que queda després del guió clàssic i perfecte de la investidura que acabem de veure.
“La pregunta que hem de respondre és quin paper tindrem els ciutadans“
Fa unes setmanes vaig passar unes hores molt interessants amb diversos alumnes de màster de l’IE. Em vaig acostar a reflexionar amb ells en una classe del seu curs sobre les diferències de la web 1.0 i la web 2.0 en la política. Una altra vegada les etiquetes. Va ser un exercici fantàstic. Perquè en el fons, per molt que ens fixem en les aplicacions, en el que es pot -i no es pot fer amb la web o amb els canals- el que importa és el motiu. L’objectiu. El per què.
Aquesta és la clau. Més enllà de si Rajoy mantindrà el seu Twitter o el seu Facebook, la pregunta que hem de respondre és quin paper tindrem els ciutadans. Ho comentava Francisco Polo a El País quan parlava dels “tecnoelectors”. I no es cansa de repetir Antoni Gutiérrez-Rubí en obres tan importants com “La política vigilada”. El què és revolucionari, al que no vull posar etiquetes, és a aquesta voluntat de no quedar-nos de braços creuats d’elecció en elecció.
“La política segueix replegada en el seu llenguatge, en els seus cercles”
“Li diuen política 2.0 i no ho és”, titulava fa uns mesos en aquest article. I aquí tindrem molt a veure en els propers anys. M’encanta citar el concepte de conversa del cèlebre Cluetrain Manifesto. M’agrada perquè encara no hem arribat a aquesta conversa. Hi estem treballant. Depenem molt de la voluntat d’alguns exemples notables. Però la política segueix replegada en el seu llenguatge, en els seus cercles.
El que li espera a Rajoy és més que retallades en els comptes. Li espera una valoració més que baixa del que és la política per part dels ciutadans. Li espera desconfiança en la democràcia. No és tasca fàcil.
No sóc amant de les etiquetes. Per això, no m’atreveixo a demanar una legislatura en clau 2.0. Però sí m’atreveixo a demanar-li al nou president i els nous diputats i senadors que aprofitin una nova oportunitat -una altra més … o una altra menys, segons es miri- per entendre la política com una cosa que transcendeix als passadissos emmoquetats. Seria revolucionari. De veritat.
Foto d’Uly Martin a El País.
