Els perills de l’única història
“Una única història crea estereotips. I el problema dels estereotips no és que siguin falsos, és que són incomplets.” Quina raó té Chimamanda Adichie! Estem envoltats d’úniques històries. Són fàcils, còmodes. En un món complex, la complexitat és costosa. Però la reducció ens porta a visions incompletes. I perilloses.
Chimamanda Adichie és una escriptora africana d’èxit. Una dona nigeriana que ha viscut en la seva pell com una única història sobre Àfrica determina la visió que té la gent d’ella, sense conèixer-la. “La meva companya d’habitació a la universitat nord-americana sentia pena per la meva abans de conèixer”. Quants àmbits de la nostra vida estan regits per úniques històries que determinen la interpretació del que ens envolta? Massa.
La comunicació té molt d’això. Intentar explicar úniques històries, que siguin fàcils de consumir i de digerir. De passar realitats complexes, plenes de matisos, de grisos, per un colador xinès per deixar una única història sense impureses. Agradable al paladar, però sense explosió de sabors.
Adichie dóna en el clau. No només l’única història ens posa en guàrdia. No només aquesta única història ens predisposa a entendre, abraçar, injuriar o odiar un concepte, un país, una idea, una persona, l’ordre de la història també ens marca el camí.
Així, unint l’ordre i la història, podem comprendre la debilitat de molts arguments. Podem entendre perquè hi ha sacrificis que es fan sense protestar i altres que encenen la indignació popular. Perquè acceptem, sense més, nou llenguatge com “copagament”. O perquè els discursos xenòfobs sobre la immigració, com el que representa el Partit Popular amb Albiol al capdavant, són acceptats amb un espès silenci.
No hi ha mai una única història. I tenir-les totes, com diu Adichie, seria el paradís.
