Canvi, esperança i els conceptes clàssics de la campanya en positiu

“Comença el canvi”. Així inicia el Partit Popular la campanya electoral per assaltar la Moncloa el proper 20 de novembre. L’eslògan de pre-campanya, copiat del usat per Convergència i Unió a les passades eleccions catalanes, busca un clàssic en les campanyes electorals: construir i projectar elements positius. Moure el marc i fixar-lo en una idea essencial: alguna cosa canviarà. No són els pimers. Ni seran els últims.

Clausewitz, l’estrateg militar prussià que és un dels autors més citats i estudiats des del món castrense a Wall Street, defensava que a la guerra és més difícil construir que destruir. Defensar que atacar. El millor atac és, per al prussià, la pròpia defensa. Per això, tot i que la política de la por sigui potser més fàcil d’enarborar -una cosa ben diferent és valorar la seva efectivitat segons els casos- la política en positiu necessita més elements per al seu èxit: l’entorn, el missatge i el candidat.

Abans de plantejar una campanya electoral en to positiu cal atendre al context polític, social i econòmic en el qual es desenvoluparà la campanya. En moments de crisi, amb un corrent de pessimisme, s’han de calibrar molt bé els passos a donar per no ser percebut com un projecte frívol o allunyat de la realitat. Les enquestes ens aporten informació sobre el sentiment de la societat: són optimistes sobre el seu futur? Creuen que el país necessita un canvi? Creuen que algú pot solucionar els seus problemes? La campanya del PP o abans la de CiU mostren aquesta reflexió.

Atenent a aquest context, el missatge ha de ser prou encoratjador com per sintonitzar amb ell. En general, la política en positiu sol construir al voltant de conceptes com el canvi, el progrés, la prosperitat o l’esperança. Les apel·lacions al futur també tenen un espai molt considerable.

De fet, 7 dels 24 eslògans usats pels candidats a la presidència dels Estats Units de tots dos partits han apel·lat a aquests valors des de 1952 (com mostra Luntz a “Words that work: It ‘s not what you say, it’ s what people hear”). Del “A Leader, for a Change” de Jimmy Carter al “America needs a Change” de Mondale. Sense oblidar el famós “Hope for the change we need” de Barack Obama. Obama va saber donar significat a la paraula “Change” i la conjugar amb un aliat inseparable “Hope”. Aquests conceptes semblen ser talismans, catalitzadors de la voluntat existent, per això és tan necessari saber llegir bé el sentir general de la ciutadania.

A Espanya, ha estat tradicionalment el PSOE qui ha fet ús d’aquest tipus de conceptes, fins i tot en plantejar campanyes de reelecció. Si el 1982 González va arribar a la presidència amb un breu, però ple de significat “Pel canvi”, el 1989 va arribar a defensar “El canvi del canvi”. “L’Espanya en positiu” de 1996 o “Pel bon camí” de 1986 són altres exemples de l’ús d’eslògans en positiu que marquen aquesta concepció de la manera de fer campanyes dels socialistes espanyols.

La personalitat del candidat i les percepcions que generi són també essencials per entendre una política en positiu. Hi ha líders que, bé per la seva experiència personal i política o per la seva pròpia personalitat, tendeixen a evocar emocions negatives. Rajoy, amb les seves dades de baixa valoració n’és l’exemple. En canvi, alguns semblen dotats per desplegar al màxim aquesta política en positiu. No és estrany que a la vista d’això, els presidents nord-americans més recordats i admirats del segle XX siguin líders que van saber inspirar la seva generació ia les futures amb una barreja gairebé perfecta de fermesa i esperança. Teddy Roosevelt, Franklin Delano Roosevelt, John Fritzgerald Kennedy, Ronald Reagan o Bill Clinton van saber trobar un missatge de canvi i esperança en moments difícils, emocionant l’electorat i amb discursos positius.

La idea de futur, progrés i prosperitat és encarnada per aquests líders és el revulsiu del seu missatge. Franklin D. Roosevelt va aconseguir superar la pitjor crisi financera del segle XX amb el seu New Deal carregat d’esperança -tal i com hem vist, va encunyar la famosa frase de “a l’únic que hem de témer és a la por” -. JFK va posar una nova frontera cap al futur. Reagan i Clinton van saber donar una empenta a la rica societat civil per renéixer després d’anys de crisi en el lideratge americà a nivell polític i econòmic. Però tots ells van saber construir un pont al futur. La política en positiu pensa en el futur, no en el passat, i supera les pors i reticències del present. Felipe González va ser un d’aquests líders, encarnant el canvi durant la seva presidència i amb constants apel.lacions al futur. Així, durant la campanya de 1982 no va dubtar a tancar d’aquesta manera:

“Si hi ha un passat que va ser d’ells, el futur és nostre, de la nostra llibertat conscient. El futur és de la majoria que vol el canvi. Endavant. Conquerir el futur en pau. Conquerir-lo en llibertat. Deixem als nostres fills una Espanya millor, amb l’esforç solidari de tots. Endavant i a guanyar. Espanya i el futur és nostre “.

A Génova saben que tenen el camí aplanat per a aquest assalt a la presidència del Govern. Precisament per això, el back to the basics és una aposta segura. Poc arriscada. No innova en els conceptes ni molt menys en l’eslògan, però aquesta aposta segura mostra el desig de no voler fer de la campanya un element de risc. La nena de Rajoy va costar disgustos en el seu moment. El canvi comença per no caure en errors passats.

Molt recomanable el post de Xavier Peytibí “Empieza el cambio, el eslogan”