Li diuen política 2.0 i no ho és

D’on van sortir? Els milers de persones que van omplir les places, qui són? Per què estan i estaven allà? En quin moment van decidir sortir al carrer i van aconseguir captar tota l’atenció? Els partits i els líders polítics busquen respostes i no aconsegueixen trobar-les. O potser no vulguin fer-ho. Però en realitat, les tenen davant dels seus nassos.

A mesura que el moviment 15M avança, podem prendre distància per destil·lar el fons i la forma. Els objectius, els èxits i els fracassos. En això, la resposta de l’origen és gairebé tan important com el que pugui aconseguir. I l’origen no està només en una situació concreta, diguem-li crisi, llei electoral o el sistema financer. L’origen potser l’hem de buscar-lo en la relació dels ciutadans amb els seus representants, sempre en tensió. I en l’aparició d’un mitjà de comunicació que ha canviat ja massa coses. I no deixarà de fer-ho.

Les llistes tancades i bloquejades, el paper dels partits polítics i les barreres d’entrada a l’espai polític, la impossibilitat durant anys de contactar amb els representats, la personalització de la política… són elements importants per entendre com l’arribada d’un mitjà de comunicació com Internet, pot tenir efectes de calat en una relació que havia caigut en la rutina.

Reconeguem-ho: la política no agrada. Es pot entendre el seu valor, però no és una cosa que agradi o desperti passions. Per a la majoria de la població, la participació cada quatre anys és més que suficient i tampoc tenen passió per introduir canvis. Però l’entorn d’aquells ciutadans que senten la política, la viuen i, el més important, veuen en ella la via per canviar les coses, tenen a la xarxa un aliat.

Organitzacions, associacions, grups d’interès i ciutadans del carrer han entès millor que els polítics el que es pot aconseguir amb internet. Són conscients de la capacitat de propagació i organització. De com una bona idea, pot sumar seguidors. Conscients de la possibilitat d’acabar amb les rèmores més pesades d’organitzacions i rutines.

Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Mentre molts polítics es van quedar en la dimensió més bàsica de la política 2.0 -obrir un Twitter o Facebook, participar el just o deixar-lo en mans del becari-, molts ciutadans han entès que es pot fer política. I tant que ho han fet.

La sorpresa arriba als centres de poder. Més quan aconsegueixen una cosa tan notòria com aconseguir omplir les places de diverses ciutats espanyoles abans de les eleccions. Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Aquí ve el repte dels polítics i la política. Com fer front a això? Escoltar ha de ser el primer pas. Escoltar les demandes i observar tant el fons com la forma. Escoltar per conèixer si, encara que no vingui de la forma tradicional de participar en política, la política pot donar respostes a tantes preguntes.

El moviment 15M va ennuegar l’esmorzar de més d’un líder polític. D’on vénen? Per què protesten? Què volen? Segurament, es van sentir com quan el professor posa en un examen el tema que no t’has preparat. No els falta raó quan parlen de les formes tradicionals de fer política i citen les regles del joc existents. Però es queden a la superfície.

La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans?

Potser aquesta superfície sigui la que evita que les coses canviïn. La que fa que els nostres polítics ni escoltin ni vegin els moviments que neixen de la xarxa com una cosa rellevant. Sense anar més lluny, a les portes de les eleccions municipals i autonòmiques, Actuable i Avaaz van recollir més de 100.000 signatures per exigir als partits llistes netes d’imputats per corrupció. Cap dirigent de PP o PSOE es va dignar a recollir-les i escoltar els motius dels promotors.

No tots són així. Al Regne Unit, el viceprimer ministre Nick Clegg va rebre i va escoltar els arguments de la gent que havia donat suport a la petició de 38 Degrees en defensa de la sanitat pública. I es va endur, amb les seves pròpies mans, les caixes amb les peticions signades. Maneres diferents d’entendre que les coses estan canviant.

Les coses estan canviant. La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans? La ciutadania ha entès el valor de les eines. Ha mobilitzat a milers de persones. Potser de forma anàrquica. Potser amb nombres petits.

Alguns polítics segueixen dient que el que ha passat amb el 15M s’ha d’interpretar. S’ha d’estudiar. En futur. Sense ganes de fer-ho. Com si fossin animalets que emeten sons estranys. Però el temps és escàs i no poden trigar més. Quan les places s’omplen, quan més de 200.000 persones s’uneixen en la xarxa amb una de les majors peticions online de la història espanyola, és que alguna cosa està canviant.

Mentre els ciutadans es mobilitzen, molts polítics s’escandalitzen. L’oportunitat de millorar la nostra democràcia està sobre la taula. Està en l’agenda del carrer. Tenen un Twitter, un Facebook i un bloc. Parlen d’ells. Només d’ells. Li diuen política 2.0 i no ho és.

Entrades relacionades: “Manifest: els límits del 2.0 en els processos polítics”

Fotografía d’Olmovich a Flickr.