El pasdoble d’Esperanza Aguirre
Que San Isidro caigui sempre en campanya electoral és un accident d’aquells que donen situacions de fossat de l’orquestra, com diria Daniel Ureña. Com a mostra, les notícies que ha omplert la jornada. La praderia de l’ermita del sant és el lloc clau en què els líders polítics havien de ser un dia com ahir. Deixar-se veure, deixar-se tocar. Tomás Gómez i Esperanza Aguirre i els candidats d’IU ho van fer, i vaig poder acompanyar la presidenta de la Comunitat de Madrid.
Amb sortida prevista a Chamberí, la comitiva de quatre autobusos esperava a la presidenta. Gairebé una quinzena de chulapas -regidores i futures regidores- assagen una versió del pasdoble “Los nardos”. Serà la banda sonora de la jornada. La lletra exalça Aguirre i carrega contra Gómez i Zapatero.
“Váyase, de aquí señor Gómez, nadie le quiere ni ver, dijo que en Madrid haría lo que por España hizo ZP. Vote a Esperanza Aguirre si es que quiere mejorar. Si le da su confianza salir de la crisis no va costar na”. Al fil de la cançó, arriba la presidenta carregada amb dues safates de les tradicionals rosquilles. Les ofereix a la premsa abans de ser preguntada pels cartells que el PP de Madrid està fent servir, centrats en publicitat negativa cap al PSM i que no signava el partit. En línia amb el pasdoble. No explica res de nou: després de la resolució de la Junta Electoral, el partit els signarà.
Saluda les chulapas i no les pot escoltar cantar. Arribem tard a la praderia. Hi ha temps perquè la presidenta saludi a la seva mare i pugin juntes a l’autobús. La comitiva surt. Amb retard, però surt. Madrid Río està a vessar. Algun comentari de la gent de comunicació del partit cap a l’obra se sent a l’autobús, que a penes avança.
La prada és a vessar. Són més de la una del migdia i la comitiva aparca com pot. En res, desenes de curiosos i mitjans de comunicació envolten la porta de l’autobús. La presidenta surt entre crits de “¡guapa!”, “Presidenta!” I càntics a favor del partit que Aguirre intenta fer callar per poder atendre els mitjans. Una mare amb els seus dos fills a costa li exigeix que pagui el torn d’ofici. No serà la primera ni l’última veu discordant durant la jornada.
L’avançament cap a l’ermita és lent i pesat. És un autèntic bany de masses. Aguirre es deixa fotografiar, tocar, besar… L’envolten voluntaris que reparteixen xapes, piruletes blaves i fotografies. Tot funciona com un calculat engranatge, només demorat pels seguidors que s’acosten. La cap de premsa pateix per poder ordenar el treball dels mitjans davant les protestes de senyores vestides de chulapa que exigeixen el seu moment amb la presidenta.
A l’ermita la comitiva recobra una mica de forces, sense la pressió de la marea de curiosos. Aguirre refusa la invitació d’anar a visitar el sant sense fer la pertinent cua i només pren aigua de la font a la sagristia. Les chulapas l’esperen al pati i saluda els mitjans des de la estada. Tornen, per enèsima vegada, a entonar el pasdoble.
“I Esperanza Aguirre no ha vingut aquest any?” Pregunta una senyora que avança amb prou feines amb el seu bastó. No s’ha adonat està davant de la melé en què es troba la presidenta. M’acomiado de l’equip de comunicació del PP de Madrid i surt la senyora, orgullosa, a la nostra trobada. “Ja l’he saludat. I li he fet una foto amb el mòbil”. Segueix el pas doble. Marcant el ritme cap a les urnes.
