Bitllets en primera, eurodiputats i política 2.0

“Alguns lluitem per tocar de peus a terra.” Ho deia ahir en el seu Twitter Raül Romeva, un dels cuatres eurodiputats espanyols (Oriol Junqueras, d’ERC, Ramon Tremosa, de CiU, Rosa Estaràs del PP, i ell d’ICV) que van donar suport l’esmena per evitar que el pressupost comunitari de 2012 contempli els vols en primera classe dels parlamentaris europeus. No era una excepció. Ho escrivia aquí perquè és el que fa sempre: ser transparent.

Però no tots són com ell. Ni pensen igual. De fet, la majoria dels eurodiputats, amb els representants de PP, PSOE i UPyD al capdavant, van considerar que aquesta esmena no havia de ser aprovada. Ho van fer pensant, segurament, que ningú se’n adonaria. Brussel·les -o Estrasburg, en aquest cas- està molt lluny. Sembla que en les lògiques dels partits encara no conceben que la ciutadania s’exerceix activament a la xarxa

Una ciutadania activa que es va manifestar en tuits i comentaris al respecte. De fet, no va passar molt temps des del tuit d’Romeva fins que el Twitter oficial del PSOE donés explicacions de perquè les seves eurodiputats, a excepció de Maria Badia, havien votat en contra de l’esmena. La pressió a la Xarxa els va obligar:  el hashtag #eurodiputadoscaraduras va arribar a ser tema del moment. La transparència és això: retre comptes i donar explicacions. Haurien rectificat PSOE i UPyD sense la pressió de la Xarxa?

Això és política 2.0. Per això serveix Internet. No és només una collita d’usuaris. Ni la lluita per veure quin candidat té més icones a la home de la seva pàgina web. Si la té, és clar. No Això no és política 2.0. Política 2.0 és participar, conversar, debatre. És preguntar als representants i que els representats tinguin una resposta. És retre compte públicament pel què es fa i pel què es vota.

Política 2.0 és el que fa Romeva. Un eurodiputat que considera que l’atenció als seus seguidors a la Xarxa té el mateix rang que una reunió al seu despatx. Romeva el reserva. Entén que ha d’explicar el que fa en el seu càrrec, el que vota, per què ho vota. Justificar el seu sou. O com deia ahir, tocar de peus a terra. Un eurodiputat que es nega a creure que Brussel·les o Estrasburg estan lluny. Que es nega a fer del Parlament Europeu un cementiri d’elefants. Un polític que entén que la política també es fa a la Xarxa. Amb els peus a terra.