Zapatero perdrà el debat sobre els 110 km/h

Divendres. Roda de premsa posterior al Consell de Ministres. Alfredo Pérez-Rubalcaba anuncia la decisió del Govern de reduir la velocitat màxima permesa en autopistes i autovies a 110 km/h. Sempre em preguntaré perquè els divendres. I sempre creuré de llançar tantes bombes informatives en un dia busca que no es parli de totes. Però d’aquesta s’ha parlat i se’n parlarà.

No sóc un expert en la matèria. Segurament tenen raó tant ells com el Govern i la reducció suposi un estalvi per a la balança comercial del país. Però sóc conductor. Formo part d’aquesta classe mitjana que fa perdre o guanyar eleccions. Les percepcions de com s’ha plantejat el debat i de com seguirà en els propers mesos, amb una poderosa trinxera digital terrestre, ens duu a un escenari virtual de derrota per a Zapatero… i Rubalcaba. El president i el vicepresident que volien una Espanya més lenta. Per què Zapatero perdrà aquest debat?

1. Raó contra emoció

M’agrada conduir. Molt. Puc fer-ho poc i, com a molts, m’agrada la velocitat. Sentir aquesta comunió amb la màquina a través de les mans i els peus. No sé si per anar una mica més a poc a poc, aquest sol gest, millorarà l’economia del país. L’únic que sé, és que aniré més lent. I puc comprendre el que llegeixo i m’expliquen experts. Però segueixo sentint un punt de tensió interna entre el desig de córrer més i la necessitat de córrer menys per un gran tema. És una tensió entre raó i emoció i la segona té molts números de guanyar, com en la majoria dels casos.

2.Un debat molt bàsic

És un debat bàsic. No bàsic de necessari, sinó en el sentit de ser un debat gairebé pueril. Catalunya és l’exemple d’això: quan CiU va proposar acabar amb la limitació de velocitat a l’entorn de Barcelona, molts ho van celebrar i els van recolzar. Les conseqüències d’això i l’execució d’aquesta promesa electoral ha portat a diversos mals de cap al govern de Mas. L’experiència catalana ens mostra com, en molts casos, el debat se situa en extrems en els quals els partidaris de la reducció tendeixen a perdre.

3. Recaptador?

L’argument de veure en la mesura un afany recaptatori ja corre com la pólvora. I no es pot parar. Seguint la terminologia que  aplico en una categoria d’aquest bloc, és una paraula que funciona. Aquest cas no és l’excepció. Si aquesta mesura suposa un augment de multes per excés de velocitat, la culpa no serà de la mesura. Serà dels ciutadans que, conscients de la disminució de la velocitat màxima, segueixin trepitjant l’accelerador. Una mesura no és recaptatòria si el ciutadà compleix amb la norma. I aquí entra la responsabilitat individual de cada un. Però és una paraula que funciona perquè posa nom i cognoms a la imatge de l’Estat pare dolent, limitador i perseguidor. Contra això, poc podrà fer Zapatero.

4. El Govern de la prohibició

No han faltat els arguments de l’oposició i els opinadors sobre la naturalesa prohibicionista del Govern. No es compleixen ni dos mesos de l’entrada en vigor de la prohibició de fumar en espais públics tancats i arriba la mesura de la reducció de velocitat. Reducció és la paraula del Govern. Prohibició la de l’oposició. I aquí l’etiqueta pesa. A ningú li agrada que li prohibeixin coses. Ho hem viscut des de la nostra infància. Així, l’executiu de Zapatero es guanya dia a dia una imatge ancorada en la capacitat de prohibir davant d’altres opcions més liberals. Els passarà factura.

5. Un benefici intangible

Potser aquesta sigui la clau més rellevant: el benefici de la mesura és intangible. Per molt que els ciutadans l’apliquin, no en veuran el resultat. No ho notaran. Davant aquesta situació, s’abona el camp perquè totes les percepcions anteriors es converteixin en una oposició a la mesura del Govern. No poder tocar, notar, observar els efectes dels esforços que ens demanen té les seves conseqüències. I si el desencadenant de la mesura és una cosa que passa molt lluny, en un país del qual el gran públic sap molt poc, el desconcert i la incomprensió estan servits.