La política de les emocions ens porta a l’acció
Política emocional. Política de les emocions. Transmetre emocions. Utilitza un llenguatge emocional… tota aquesta tirallonga de mots la solem escoltar quan projectem com han de ser els discursos del poder. Moltes vegades ens agradaria veure en els nostres líders aquest punt emocional en els discursos. No perquè ens semblin més bells o més interessants, en el fons el que volem és que ens facin actuar.
Què és l’emoció sinó això? No és, potser, la política de les emocions, la manera de portar-nos a l’acció a través de l’emoció? L’origen del terme no deixa lloc a dubtes: del llatí emotĭo, -ōnis, que significa “l’impuls que indueix l’acció”.
Aquesta reflexió ve a arrel de l’últim discurs de l’estat de la Unió de Barack Obama. Una locució impecable. Els grans temes polítics del president units a la comprensió de les emocions que genera en el receptor. L’ús de l’entonació, de la veu i del llenguatge no verbal… que tant transmet. L’elecció acurada de paraules màgiques, com si se les hagués regalat la mateixa Belisa Crepusculario. Entendre que un discurs que no ens arribi i que no ens porti a actuar, no serveix de res.
És un exemple de comprensió del valor del discurs. I la mostra d’aquesta necessitat d’unir l’emoció a l’acció. Les paraules se les enduu el vent… però poden ser un fuet perquè ens posem en marxa.
No deixarà de sorprendre’m la capacitat comunicativa del president. No ja per la seva actuació en el faristol del Congrés, sinó per la capacitat de filar un missatge emocional i encarar a un resultat, a una acció. No havia passat molt temps des de la ovació final que va rebre el president al correu que va rebre la base de dades d’Obama.
Un correu electrònic que és la mostra de com un discurs sobreviu al moment. De com les emocions que va desplegar Obama al Capitoli s’han de convertir en donacions, en suports en els servidors a la causa presidencial. Causa que, a hores d’ara, ja no és altra que la reelecció.
“We do big things”. L’assumpte que van rebre milers de persones a la seva bústia minuts després de l’ovació. Un correu vibrant que repassava els èxits de l’administració Obama. I entre frases que dibuixaven imatges en la ment del lector, crides a l’acció. Crides a moure’s.
El correu d’Obama mostra la importància d’entendre el valor de la comunicació en totes les seves formes. Donar contingut als clixés tantes vegades repetits per gurus, analistes o observadors. Entendre que la política de les emocions, per molt que així es crea, no és el recurs a la llàgrima fàcil. La política de les emocions ens porta a l’acció.
