És el prime time, amic
Per molt que vulguem comparar les realitats polítiques a banda i banda de l’Atlàntic, la realitat és que la pròpia base de la mateixa és radicalment diferent. Quan en comunicació volem reflectir-nos en aquells elements més desenvolupats de la política nord-americana topem amb un element cultural de primer ordre: a Estats Units, la política pot ser entreteniment. Aquí no.
No dic que en un país la política entretingui, sigui banal, i en l’altre no, el que passa és que els professionals que s’encarreguen de fer de pont entre política i ciutadania entenen que la primera ha d’entendre el llenguatge de la segona. I als Estats Units, passa per entendre el mitjà televisiu. Tal com han entès també el valor de la xarxa. Però ens centrarem en el primer.
La política nord-americana és una política de prime time. Entén el valor de fer arribar directament els missatges als espectadors en el moment en què es troben a casa. El discurs de l’estat de la Unió que anualment dirigeix el president nord-americà des del Congrés n’és una mostra. Com també ho són les convencions dels dos grans partits que se celebren cada quatre anys per nominar els seus candidats. A la nit, en directe, en horari de màxima audiència.
Artur Mas, com altres candidats a presidir un executiu a Espanya, va dirigir el seu discurs d’investidura al migdia. Més o menys la mateixa hora a la que comencen els debats sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats. El PP i el PSOE han celebrat les seves convencions en cap de setmana. Tots aquests exemples lluiten per un horari de màxima audiència molt diferent: el del telenotícies.
A diferència dels Estats Units, ens conformem amb una versió editada, retallada i subratllada d’allò més important. Seguim preferint el filtre dels mitjans a veure directament als nostres polítics en acció. Seria possible veure a Zapatero dirigint el seu discurs sobre l’estat de la nació a les nou del vespre?
Sens dubte, aquesta concepció diferent de la política, una més recolzada en l’espectacle, l’entreteniment, el ritme i els plans -sense que això vagi en detriment del fons, del pòsit-, l’altra centrada en mantenir la lògica del “sempre s’ha fet així”, és en gran part responsable del com es dirigeixen a nosaltres els nostres polítics.
No és que els polítics de casa nostra no siguin grans oradors. No és que en aquest país no hi hagi grans speechwriters… és que la lògica de consumir aquesta informació és diferent. Es busquen grans autors de frases que piquin com un martell, no narradors que filen un gran discurs. És el prime time, amic.
