La tornada a la política d’Aznar
El bigoti d’Aznar és una metàfora sobre el seu personatge polític: sembla que no hi és, però allà segueix, com comentava algú a Twitter aquest cap de setmana. Per això, hauríem de preguntar-nos si realment Aznar va marxar mai de la política. Ha estat, sens dubte, l’expresident més incòmode de la democràcia espanyola. És més, cada vegada que entra en escena, no deixa a ningú indiferent. No deixa de ser rellevant preguntar-se fins a quin punt beneficia al Partit Popular que l’expresident es coli a la foto. Com tampoc deixa de ser un joc polític preguntar-se què passaria si tornés a presentar-se. L’Aznar del 2010 guanyaria com el 1996?
És més el que pot perdre (o no guanyar) el Partit Popular que el que pot aportar el president de la FAES. El discurs d’Aznar no és, en absolut, moderat. És un discurs profundament ideològic, dur, conservador i nacionalista. Just allò del que es va desprendre per conquerir el poder. L’Aznar dels noranta va aconseguir doblar els vots del partit (dels cinc milions el 1989 a gairebé deu el 1996) gràcies a la unió del vot conservador i un viatge al centre.
La unió de l’electorat de dretes, fragmentat durant els vuitanta, és el que li ha permès al Partit Popular mantenir el nivell assolit per Aznar. Per això, a aquest electorat, que Aznar parli o calli ja li importa poc. Els seus valors s’identifiquen totalment amb els del partit. Però… què passa amb aquells que van arribar pel viatge al centre?
Aquests són els electors clau. Van arribar el 1996 i molts ho van fer arribant del PSOE. I van marxar el 2004. La moderació de la primera legislatura d’Aznar i la crisi al PSOE es va traduir en un augment de l’abstenció i en els millors resultats fins ara del Partit Popular. Aznar va governar amb una majoria absoluta que li va anar allunyant d’aquesta màgica combinació.
L’Aznar que hem vist aquesta setmana poc té de moderat. I la història electoral a Espanya ha mostrat com cal la conquesta del centre per guanyar unes eleccions. Carles Castro ho mostra amb mestratge en el seu “Relato Electoral de España 1977-2007″, una anàlisi en profunditat de la història electoral espanyola que mostra com la conquesta d’aquest centre polític, d’aquesta moderació és la clau de la victòria a Espanya.
Aznar va deixar la presidència amb un elevat grau de desconfiança per part dels espanyols. Segons el CIS, el gener de 2004, mesos abans de les eleccions que van portar el PSOE al govern i abans dels tràgics esdeveniments de l’11-M, el 60% dels espanyols tenia poca o cap confiança en ell. Apunt a peu de pàgina, en el baròmetre d’octubre de 2010, el 81% dels espanyols desconfiava del president Rodríguez Zapatero. Rajoy el superava per mig punt.
Davant aquest context, Aznar reforça els vots conservadors. Compacta un vot ja fidel i mobilitzat -no hem d’oblidar que Rajoy va obtenir més vots el 2008 que el 2004, superant els deu milions d’electors-Però no atrau a nous vots. No atrau el centre. De fet, els atrau la pròpia situació econòmica del país i el disbarat en les polítiques del govern. No Aznar.
El que sí que pot fer Aznar és despertar un electorat en xoc: el socialista. Les dures reformes empreses per Zapatero, en contra del que s’ha dit i que esperaven els seus, veu en Aznar l’enemic comú que desperta a molt votant atabalat.
Rajoy ho té tot de cara. Té el partit més o menys controlat i no sembla que els escàndols de corrupció facin efecte en l’electorat. Si les enquestes no menteixen, el 22 de maig serà un contundent rebuig al PSOE i el PP encararà la recta final de les eleccions de 2012 més reforçat que mai. Només queda aquesta metàfora d’Aznar sobre l’aire. Aquest bigoti que està i no està… però que quan apareix desperta els temors de desfer el què s’ha caminat.
