Publicitat política al cinema
El 2009, l’Observatori Audiovisual Europeu anunciava que l’assistència a sales de cinema a Espanya havia caigut un 7,6% i era la quarta consecutiva. La realitat és que el sector no passa un dels seus millors moments. Costa omplir les sales de cinema, especialment pels efectes de la crisi econòmica. Tot i això, inserir publicitat electoral a les sales no deixa de ser una opció per la que han apostat alguns partits polítics.
Potser aquest sigui el principal punt feble d’aquest format publicitari. El nombre potencial de persones a les que pot arribar el missatge és molt menor a les insercions en premsa o als propis espots en televisió. Encara que aquests últims només poden emetre a les televisions públiques i durant la campanya.
Encara que aquest sigui el principal escull, i és una barrera important, trobem exemples interessants de partits que han decidit optar pels punts forts de la publicitat en el cinema. El principal avantatge és la impossibilitat dels espectadors per obviar l’anunci: no poden avançar la visió ni canviar de canal. Les persones que estiguin a la sala ho veuran sí o sí. Per tant, l’exposició està assegurada.
A més, segueix sent una novetat trobar-se amb un vídeo polític al cinema. Encara que en el fons, es corre el risc de ser invasiu i barrejar política amb una activitat concebuda com oci. I pagada a preus bastant elevats.
La família Spera
A l’abril de 2006, Itàlia va celebrar les eleccions que van dur a Prodi al poder i desbancar Berlusconi. Durant una llarga precampanya, L’Ulivo -la coalició que liderava Prodi- va inserir anuncis als cinemes italians mostrant la vida diària, els somnis i les dificultats de la família Spera. La família Spera no pot anar a sopar fora per culpa de la difícil situació econòmica de moltes famílies el 2006. Una família que pateix la manipulació informativa del govern Berlusconi o que té por dels atacs a la constitució.
La família Spera era la mostra de com combinar els issues de campanya en una sèrie d’espots que tenien unitat, coherència i, el més important per quan es concebien per a ser projectats en sales de cinema, un punt d’estètica cinematogràfica, narració i entreteniment. Si els espectadors veuran l’anunci, impactar per ser recordats.
PSC i PSPV, a les sales
El gener de 2010, el PSC va anunciar una campanya per explicar la gestió del govern del president Montilla i situar l’entorn en què es disputarien les eleccions: una crisi generalitzada que demanava una bona gestió. Per a això, van optar per una sèrie d’accions sota el lema de “Temps difícils. Gent seriosa.”
Un dels materials va ser un vídeo en què apareixia una llarga seqüència d’imatges negatives, a un ritme frenètic, i que acabava amb el lema de la campanya. Amb el moviment i la naturalesa de les imatges es buscava generar en l’espectador preocupació pel que passa i la part final, mostrar la solució als problemes.
Més recent és la decisió del PSPV. Durant aquest mes, 255 sales de cinema del País Valencià mostraran el vídeo que ha gravat el partit de cara a les eleccions autonòmiques del pròxim mes de maig. Al vídeo trobem al candidat del partit, Jorge Alarte, dirigint-se als espectadors. Al afirma que potser no el coneixen perquè no surt a Canal 9 i remata que per a que el País Valencià canviï, depèn de l’espectador.
Segurament, tant Alarte com el PSC van aconseguir més repercussió per les notícies en mitjans i per la difusió a Youtube que per les projeccions en cinema, exemple d’una manera antic de concebre la inserció publicitària. Però, com se sol dir, l’important és que parlin d’un. Apaguin els seus telèfons mòbils i gaudeixin de la pel·lícula.
