El discurs del Rei (The King’s Speech)

Aquesta és la història d’un home que no va néixer per ser rei però que estava predestinat per ser-ho. Batejat amb el nom d’Albert, Bertie per a la família,  cosa que presagiava que seria ell el que arribaria al tron. Potser la seva àvia materna ho va intuir, quan va escriure que esperava que el seu últim nom, George, acabés substituint el que considerava era menys afavoridor.

El camí al tron no era el més esperat. A la mort del seu pare, el seu germà gran va ascendir al tron. Però la seva relació amb una nord-americana divorciada en dues ocasions el va empènyer a abdicar. Així, Albert, Duc de York, va arribar a ser George VI a les portes de la Segona Guerra Mundial. Un rei tartamut en l’era de la ràdio.

“The King’s Speech” és la pel·lícula que mostra els esforços de George VI per minimitzar els efectes de la seva tartamudesa en una època en què els caps de l’Estat, els líders nacionals, han de passar del paper a la veu. És una mostra vivent de la importància de la comunicació i del poder de les paraules.

Amb l’arribada d’un nou mitjà de comunicació, la família reial britànica ha de donar el pas. Ha d’entrar en les cases dels seus súbdits. Però a més, en el context d’una guerra mundial en potència, el seu monarca ha de ser la veu d’un poble. La pel·lícula ens mostra aquesta lluita titànica per controlar els problemes en la veu d’un poble i liderar la resposta alemanya des del poder de les paraules.

Més enllà de la gran actuació de Colin Firth, una ambientació excel·lent, bon ritme i un bon guió, “The King’s Speech” farà les delícies de molts lectors d’aquest bloc per les referències al valor de la paraula, a la necessitat de comunicar alguna cosa més que missatge en un discurs i el poder del llenguatge no verbal. Per això, aquest film és imprescindible i hauríem afegir-lo a la llista de les 20 millors pel·lícules polítiques.