Un tweet que no canvia la Unió

Fem la prova. Anem a veure quantes visita genera aquesta entrada que ha de parlar sobre Europa. Que encara hi ha algú? Si ets dels que segueixen llegint, t’explico: el president del Consell va anunciar ahir via Twitter, abans que als mitjans, la reforma del Tractat de Lisboa. En si mateix, és una novetat. Ens quedem amb l’anècdota o anem més enllà?

Sense tenir les respostes ni les solucions, m’agradaria fer un pas més. Sí, és una novetat el que ha fet Van Rompuy. Especialment en el context de caps d’Estat i de govern que viuen a esquenes a la xarxa. O el més important, de governs que la criminalitzen, l’ataquen o legislen per acabar amb ella. Per això, l’anècdota té el valor que té, però el més gros està amagat: fins a quin punt la Unió Europea és un entorn 2.0?

Segurament, si ho analitzéssim en profunditat, descobriríem que és de les institucions més 2.0 que existeixen. No perquè tinguin més o menys presència, sinó perquè moltes de les seves rutines, formes de funcionar i relacions entre institucions tenen aquest caràcter de conversa i de transparència -molt més, per cert, que governs i parlaments nacionals.

Ja tenim l’anècdota. I és rellevant. No deixa de tenir el seu morbo el fet de veure que davant d’una decisió de calat, el president del Consell recorre a comunicar directament als usuaris -periodistes o no, però en el fons ciutadans- sense passar pel filtre tradicional dels mitjans. No obstant això, i encara que la Unió sigui, segurament, millor que molts governs, segueix grinyolant en això l’exercici del poder. El 2.0 és alguna cosa més.

Perquè sí, la Unió pot ser millor que altres, però és un experiment d’una complexitat tal que, segurament, en l’últim que pensi sigui en la necessitat d’obrir les institucions a la ciutadania. Sobre aquest tema van reflexionar el cap de setmana passat a Còrdova en un fòrum organitzat pel Parlament Europeu (podeu llegir les cròniques de Dídac Gutiérrez-Peris, Francisco Polo, Álvaro Millán o David Martos). I hi ha avenços, proves i experiències més que reeixides… però el poder segueix sent d’un altre calibre. Diferent, però d’un altre tipus.

Un experiment, l’europeu, que no ha tingut, per cert, por a inventar noves formes de poder. En pensar en gran i crear no només una unió econòmica sinó també una unió política i monetària. Amb creativitat s’han abordat nous reptes i amb la mateixa creativitat s’enfronta el futur. I l’eterna ombra d’uns estats ancorats en la Història.

Estem davant el projecte polític més complex del nostre temps. Em refereixo a la Unió. Però podria fer-ho també del online. Ningú qüestiona ja la presència, però entendre que el canvi és de la pròpia organització, de la pròpia institució és més difícil d’entendre. I sobretot, d’executar. Que encara hi ha algú?