Gràcies, Molt Honorables

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.