Article

Nom propi #3: Nick Clegg

Es va colar en el primer debat televisiu de la història del Regne Unit. Gairebé sense avisar. Es va colar, però allà estava ell, a la dreta del favorit en totes les enquestes. Jove, bon orador i amb idees diferents. Allà estava Nick Clegg, la sorpresa de les eleccions britàniques.

I amb la seva arribada, es van disparar les apostes. Es va inflar la bombolla. L’Obama britànic? Arrasaria a les eleccions? Es va imposar el sentit comú i no va vèncer a qui portava anys preparant el seu assalt al 10 de Downing Street… però es va tornar a colar. Clegg va ser necessari per a formar govern i avui és el viceprimer ministre del Regne Unit.

Clegg és la mostra de com una bona preparació i una bona comunicació poden portar a un partit de la perifèria, al centre del poder. Una altra cosa serà veure com ficar-se en l’all pot comunicar-se de forma correcta i si li permet no ser engolit per un partit molt més gran i un sistema electoral advers. Precisament, aquest ha estat el preu que haurà de pagar Cameron, explorar una reforma de la llei.

Aire fresc en la política britànica i en el bipartidista món de la campanya al Regne Unit. Personatge de l’any i figura, de moment, ascendent. El temps dirà. De moment, va deixar empremta en 2010.

Posts relacionats

El primer debat electoral al Regne Unit (18/04)
El discurs de Nick Clegg (02/05)

Article

Candidat Mas, president Mas: compte enrere

TV3 va emetre ahir, el dia en que el 129è president de la Generalitat prenia possessió del càrrec, un reportatge que mostra les entranyes dels dies previs a la victòria del nou president. El reportatge entra a casa del candidat, mostra la seva faceta més persona i familiar i, el més interressant, ens descobreix com va viure Artur Mas la nit electoral.

Article

Nom propi #4: Artur Mas

2003 quedarà en la memòria d’Artur Mas com l’any en què ho va tenir tot i es va quedar sense res. Però va ser precisament aquest moment vital, al que se’ha d’unir la repetició del tripartit el 2006, el que forja en gran mesura el relat guanyador que, en certa manera, li ha permès tenir en aquest 2010 un gran resultat.

No és per menys: el 23 desembre 2010 Artur Mas era investit pel Parlament com 129è president de la Generalitat de Catalunya. Una majoria suficient sortida de les urnes en les eleccions del 28 de novembre i la decisiva abstenció del PSC-el partit desallotjat del poder-en la segona votació d’investidura, han permès que avui mateix Mas prengui possessió del càrrec al Palau de la Generalitat.

La victòria de Mas no ha estat flor d’un dia. Han estat set anys d’aprenentatge. De molts errors … i d’altres tants encerts. Una carrera amb un esprint final el 2010 que l’ha portat a la victòria electoral.

Per davant té l’oportunitat de fer grans coses. Però dubto que tingui un altre any deu com aquest 2010. Sort, president.

Posts relacionats

CiU: per iPad, Mas i iPhone (19/06)

Artur Mas dina amb blocaires (10/11)
El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat (22/11)
Microentrevistes de campanya: Artur Mas (26/11)
Mas, Puigcercós i Rivera demanen el vot en 140 caràcters (26/12)
“Ell. Ell és el president” (30/11)
Artur Mas no és president electe (09/12)
La campanya catalana en 72 fotos (10/12)

Article

Nom propi #5: Belén Esteban

El fenomen mediàtic segueix. És més, en aquest 2010 no ha deixat de créixer. Telecinco i la presentadora han sabut jugar bé les seves cartes: no és un element més de la cultura televisiva, és ja un element social a Espanya. L’Esteban ho sap i no ha dubtat a explotar-lo.

És més, segons la recent entrevista per a El País Semanal - qui hagués dit fa un any que l’Esteban protagonitzaria la portada del setmanal de Prisa!- la de San Blas és plenament conscient del passatger d’aquesta onada, però de la necessitat de pujar-hi.

La seva popularitat, els seus crits, la seva manera de ficar cullerada en les discussions… la seva capacitat d’intervenir en l’opinió pública es més que notoria. Quan Belén Esteban comenta i opina, milers de persones la segueixen a ulls clucs.

Potser per això, aquest any hem conegut per una enquesta que arribaria a diputada si es presentés a les eleccions. I que en llocs com Catalunya, arrasaria.

L’Esteban és un nom propi d’aquest 2010. I seguirà donant titulars el 2011.

Posts relacionats
Belén Esteban presenta la seva candidatura a les eleccions (27/09)
Quan Reagan va aconsellar Belén Esteban (07/10)

Article

Nom propi #6: Tomás Gómez

L’any no va començar massa bé pel secretari general del PSM. I les urnes diran, el proper maig, si l’acaba millor que el va començar. Tot i que va passar gran part de l’any sent un desconegut per a gran part de l’electorat madrileny, la celebració de les primàries en el partit per decidir el candidat per als comicis autonòmics de l’any que ve van augmentar el seu coneixement. Encara que no queda clar quin efecte tindrà en la intenció de vot.

Va començar l’any sent un desconegut i sense suports evidents en les enquestes. Tot i el Gürtel, Esperanza Aguirre seguia -i segueix- liderant la intenció de vot. Això va encendre les alarmes a Ferraz. Zapatero va moure fitxa i va apostar per la llavors ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, com a candidata del PSM. Gómez es va oposar i es va posar en marxa el procés de primàries.

Aquestes primàries, que van tenir una lectura en clau nacional sobre el lideratge de Zapatero, va suposar la consolidació del lideratge de Gómez al PSM i la derrota de la ministra. Setmanes més tard seria recompensada amb la cartera d’Exteriors.

Des de llavors, Gómez ha seguit amb la seva campanya de proximitat, però allunyat del focus que va suposar les primàries. Per a molts, el fet de ser ja conegut podria traduir automàticament en major força del PSM en un context difícil com la política a la Comunitat de Madrid. Però ho tindrà difícil. El seu discurs segueix allunyat del marc de l’imaginari polític madrileny. I unes eleccions que tindran una lectura més nacional que mai, per la crisi i el lideratge de Zapatero, seran pedres en el camí de Gómez cap a la Puerta del Sol.

Posts relacionats:

La vaga de Tomás Gómez (01/07)
Trini, un nou sabor… per a la comunicació (30/08)
Trini no ha pogut amb qui va dir no a Zapatero (04/10)

Article

Nom propi #7: Dilma Rousseff

Cristina Kirchner, Michele Bachelet… Amèrica Llatina ha estrenat el segle XXI amb dones en els més alts càrrecs en diversos països. Aquest 2010 Brasil ha vist com elegia a una dona president per primera vegada en la seva història. Dilma Roussef entrava a la història com la primera presidenta electa del país el passat 31 d’octubre després d’imposar en segona volta.

Roussef és l’hereva natural de Lula, una icona sense el qual no es podrà entendre la primera dècada de segle al Brasil i el gran impulsor de reformes importants i amb èxits notables. És imprescindible l’article d’anàlisi de Olga Cuenca a El País el passat mes de novembre.

La mateixa Cuenca apunta, a propòsit de Roussef, que “ella no només és la dipositària del llegat de Lula, sinó que recull el testimoni per seguir aprofundint en el progrés, en la democràcia i en la consecució dels drets civils.”

Roussef té davant seu el repte de governar un país en expansió. Un país que vol ser més i millor. A les dificultats intrínseques al ardu de la tasca, se li suma l’ombra de Lula, que si bé ha estat decisiu per a la seva victòria, potser pugui ser-ho també per al seu èxit o fracàs com a presidenta. El gener de 2011, assumirà el càrrec.

Article

Nom propi #8: Sebastián Piñera

La de Sebastián Piñera és la història d’un empresari molt ric que va arribar a president. Un home de negocis, d’alts vols, que va sentir la crida del servei a Xile. La història de qui va guanyar per la dreta les primeres eleccions presidencials al país llatinoamericà des del final de la dictadura de Pinochet.

Piñera ja va mostrar l’any passat que, en comunicació, no venia a palpentes. Va fer una bona campanya, va saber trobar el missatge, amb el fons i amb la forma. Va tenir un suport majoritari i l’11 de març d’aquest any, va assumir el càrrec. I ho va fer en condicions molt extraordinàries: un país sota l’amenaça de la natura per culpa del brutal terratrèmol i les rèpliques sofertes. Tremolors que es van notar durant la mateixa cerimònia.

Però la seva presa de possessió també es donava en un context polític molt rellevant: una presidenta sortint estimada i respectada pel 80% dels xilens. L’allargadíssima ombra de la predecessora. I el repte de marcar un perfil propi.

Piñera ho ha aconseguit. Ha estat la crisi dels 33 miners sepultats en una mina i el seu espectacular rescat, en directe per a tot el món, el que ha apuntalat la imatge i la percepció del nou president. Líder, compromès i resolutiu. Una experiència en prime time per a Xile i el globus que ha marcat els primers mesos de la seva presidència.

Exercir el poder no és fàcil, com ho demostren altres crisis aparegudes durant aquests mesos, però Piñera ha demostrat tenir una sensibilitat especial per entendre que l’acció política és el fet a comunicar i que, amb això, comunica els propis atributs de la seva presidència.

Posts relacionats

Com serà la possessió de Piñera? (11/03)

Article

Nom propi #9: Mark Zuckerberg

Si estiguéssim als 90, Mark Zuckerberg seria un JASP. Els seus èxits i la seva edat en són exemple: amb 26 anys és el creador de la xarxa social més utilitzada en el món, ha estat elegit com la persona de l’any per a la cèlebre revista Time i ocupa un important lloc en la llista Forbes de els més rics del planeta. Però si Zuckerberg apareix en aquest post és per la seva contribució a la comunicació.

No és per menys: el 2010 Facebook ha arribat a la gens menyspreable xifra de 500 milions d’usuaris. És el lloc on està la gent a Internet. Ens pot semblar un espai millor o pitjor -al gust de cada usuari, no ens ficarem en això- però és el gran espai de la xarxa.

Per què nom propi el 2010 i no el 2009? Els números canten. S’ha assolit la major xifra d’usuaris. També a Espanya, on es situen per sobre dels 10 milions d’usuaris. 10 milions d’espanyols que usen amb regularitat aquesta Xarxa social. Qüestió numèrica, de pes… però també d’ús.

La criatura de Mark Zuckerberg és avui una plataforma transversal. Ho mostren les estadístiques d’ús, el perfil dels usuaris, la seva traducció a 70 idiomes. És un espai clau per a la comunicació de persones, marques… i de la pròpia política. Hem conegut escàndols que s’han colat en l’agenda política per aparèixer en aquesta xarxa. Hem vist com a candidats electorals tenien milers de fans i això no suposava guanyar unes eleccions. Hem vist com, Facebook, és avui el lloc on està la gent i és una temeritat no estar present.

I tot això va començar al cap d’un jove a Harvard, pèl-roig i de cognom impronunciable…

Posts relacionats:

No em diguis “mal follada” (22/03)

#Política2.0 (04/05)

It gets better (28/10)

Article

Nom propi #10: Felip de Borbó, Príncep de Girona

El 8 de maig el rei Joan Carles I entrava a quiròfan per sotmetre’s a una operació quirúrgica en la qual li va ser extirpat un nòdul en el qual no es van trobar cèl lules malignes. Dies abans, Zarzuela presentava les noves fotografies oficials dels prínceps d’Astúries i Girona, amb i sense uniforme. Casualitats o no, la figura de l’hereu a la Corona s’ha vist exposada amb més profunditat als mitjans.

Així, Felip de Borbó i Grècia és un d’aquests nom propis del 2010. L’any en què es va percebre una intensificació de la figura de l’hereu. La baixa del rei va suposar un relleu en les seves funcions de representació de la Corona en nombrosos actes oficials i va compartir amb la reina el protagonisme al Mundial de Sud-àfrica.

Les cadenes de televisió no van estar alienes a aquesta realitat. Així, Telecinco s’atrevia a l’octubre amb un telefilm en dos episodis sobre el romanç dels prínceps d’Astúries que va causar un autèntic enrenou de crítiques en mitjans i xarxes socials. Un dels fenòmens de la xarxa en aquest 2010.

El príncep de Girona només pot anar augmentant, de manera gradual, el seu protagonisme en la vida pública espanyola fins que el cap de l’Estat mori o decideixi, si arriba el cas, abdicar. Seran anys d’una major implicació en els afers de l’Estat i una major presència i activitat amb l’opinió pública. És llei de vida. I aquest posicionament ha tingut el 2010 un capítol molt important.

Posts relacionats: La reina, nova Dircom de Zarzuela (21/06)

Article

El missatge és al fons

Fes-ho. Comunica-ho. Escenifica-ho. Escriu. Comparteix-lo. Aquesta hauria de ser la seqüència de la comunicació. Pensar en un procés global. No val només amb fer-ho. Ni amb dir-ho però no escenificar-lo. Hem de fer el possible per no deixar que el missatge es perdi. Aquestes reflexions venen al fil de la inauguració de l’AVE Madrid-València i al faristol usat per els discursos del rei i del president del Govern.

A l’estació de València es va disposar un faristol amb una breu llegenda sota l’escut d’Espanya: “ALTA VELOCITAT. MADRID-VALÈNCIA”. A esquenes dels oradors, una vidriera amb vistes a les andanes i la mateixa llegenda en relleu, gairebé inintel·ligible per l’efecte translúcid dels cristalls. L’equip de comunicació va entendre la necessitat de dotar el fet d’un escenari. D’escriure perquè quedés en la ment dels ciutadans… però van errar en la forma.

Una tipografia massa petita, un fons en el faristol poc atractiu i els vidres van deixar sense efecte aquest esforç per subratllar el que s’estava realitzant en aquest acte. Pot semblar un detall sense importància, però és més clau del que pensem.

És bo recalcar el que es diu i el com es diu. El missatge escrit queda. Per això, escriure en un panell la idea central del teu discurs és una bona idea. En això, l’equip de George W. Bush va demostrar una gran perícia. L’exemple paradigmàtic és l’anunci de la fi de la guerra de l’Iraq, en un portaavions, amb el segell presidencial al faristol i un cartell a la seva esquena amb un clar “Mission acomplished”. Missió complerta.

Per això, l’equip encarregat de la inauguració no pot dir el mateix que Bush. Es va desaprofitar el faristol i el panell de fons per fer arribar el missatge. No val una descripció, es necessita un missatge. “Connectant Espanya”, “Espanya, a alta velocitat per al futur”, “El progrés arriba a alta velocitat”… missatges d’exemple que tenen un fons. Un bon missatge, amb un mida més gran i amb un fons adequat permeten recordar aquesta estampa, entendre què s’està dient aquí i arribar a la ment del ciutadà per tots els flancs possibles: pel que diu efectivament el president en l’acte i pel fons que, de manera silenciosa, t’explica el que passa.

Fa anys d’aquest acte sobre el sistema sanitari, durant la presidència de Bush. Sense aquest fons, avui no sabríem de què es va parlar i què es va fer. Però no només trobem bons exemples de l’ús del fons i de l’escenari per enquadrar un missatge. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, és un dels líders polítics espanyols que no dubta a recórrer a aquests elements amb assiduïtat. Una anàlisi de les fotos de la galeria ens dóna una visió de conjunt de la seva capacitat per personalitzar el faristol segons l’acte o trobar elements escènics per reforçar la seva imatge. Ho va fer a la recepció a Alberto Contador, l’acte de retirada de barracons en un col·legi públic, la recepció a l’Atlético de Madrid després de la seva victòria a l’Europa League o en la presentació dels abonaments de transport. Encara que potser sigui la foto que apareix sota aquestes línies, en un acte sobre seguretat, el que uneix missatge i fons com pocs.

El govern de la Generalitat de Catalunya, tant sota la presidència de Maragall com de Montilla, ha recorregut amb assiduïtat a entendre el valor del fons. Sense anar més lluny, la mateixa signatura del Pacte del Tinell que suposava la formació del govern d’esquerres, va comptar amb un fons propi. El missatge, sens dubte, és al fons.