Article

Microentrevistes de campanya: Joan Puigcercós

No eliminarem l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP

Les enquestes alerten des de fa mesos del càstig electoral que els votants d’ERC podrien infligir al partit de Macià i Companys. Esquerra planteja aquestes eleccions com un moment vital en el que pugui seguir sent una força decisiva en la política catalana. La qüestió no és menor: el PPC podria tornar a ser la tercera força amb més escons i prendre-li a Esquerra el fet de ser frontissa en la pròxima legislatura.

Potser per l’important del moment, el partit que lidera Joan Puigcercós ha optat per despertar a les seves bases amb una campanya centrada en històries personals, en la gent valenta. Donar rellevància a la gent. Molt té a veure amb aquesta necessitat de no amagar el vot o les simpaties cap a ERC, especialment quan en l’àmbit independentista han aparegut noves ofertes electorals com Solidaritat Catalana, amb Joan Laporta al capdavant, i Reagrupament, amb un ex conseller d’Esquerra com a líder , Joan Carretero. I és especialment important perquè reclama la valentia de la gent d’Esquerra davant la temptació d’optar per les altres ofertes.

Puigcercós té el repte d’esmorteir la caiguda i jugar en una campanya bipartidista. Així, va aconseguir el seu buit amb unes polèmiques declaracions sobre les inspeccions fiscals, que a Catalunya eren, segons ell, molt superiors a la resta d’Espanya. I aquí va deixar anar la seva famosa frase que a Andalusia no pagava impostos ni Déu. Li va seguir una actuació positiva en el debat a sis que ja gairebé ningú recorda i va reptar Mas a un compromís preelectoral.

Però … què pensa Puigcercós d’altres temes? Li preguntem. Si fos president…?

Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?

No tinc un remei miraculós contra la crisi, i sóc conscient de les limitacions de la Generalitat. Ara bé, hem de saber esprémer els recursos dels que disposem. Tenim la necessitat d’enfortir el teixit productiu d’aquest país que és una de les seves fortaleses, d’incentivar els emprenedors, de seguir potenciant la recerca i la innovació, d’incentivar el crèdit a la petita i mitjana empresa… i puc dir que no faria: eliminar l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP.

Quina solució proposa per acabar amb l’atur?

Les grans decisions en política econòmica es prenen a Espanya. I allí no tenen la clau per acabar amb l’atur. En aquest cas, ens cal millorar i incentivar la formació, millorar els programes d’inserció laboral i crear millors condicions per a la proliferació d’empreses a casa nostra fent més atractiva l’obertura de seus d’altres empreses a Catalunya. Això demana una política fiscal pròpia, més i millors recursos que passa per gestionar i administrar des de Catalunya tots els tributs que s’hi generen.

S’han de multar a les persones que no rotulen els seus negocis en català?

La gent té dret a poder ser atesa i informada en català a Catalunya. I per això s’han de fer lleis i totes les lleis, totes, preveuen una sanció davant el seu incompliment. D’altra banda, hi ha centenars de disposicions que multen per no retolar en espanyol, centenars!!!

…Independència?

Sens dubte, si disposem d’una majoria al parlament seria el pas natural i necessari i, posteriorment, ratificar-ho en un referèndum.

Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?

Ja ho estic fent. Però tampoc no voldria enganyar a ningú. Tinc unes limitacions per respondre i parlar amb els ciutadans, a tothom individualment no puc arribar. Però fins allí on sóc capaç ho faig.

Article

El penal més llarg del món

Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.

No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.

Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?

Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.

D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.