Article

Aquí no paga ni Déu… serà català. Vots i tòpics en campanya

En arribar a Madrid vaig descobrir dues coses. La primera, que tenia -o millor dit, tinc- accent català. La segona, que a més de polaco, era un gafapasta catalán. I jo sense conèixer aquesta genial forma de definir als moderns de Barcelona que campen per Madrid! Potser pel fet de compartir taula amb una gallega -maloserá- i amb una autèntica gata amb arrels a Navalcarnero. O el fet que més d’un valencià campi per l’oficina. Discutir sobre nació, sobirania i independència amb un granadí té el seu què. Això sí, amb una canya a la mà. Tòpics? Uns quants. I què?

Hi ha dues maneres de tenir en compte aquests tòpics quan els farem servir en comunicació. És arriscat fer-ho. Amb ells, s’esquinça alguna cosa dels sentiments de molts. Serà per això d’haver nascut en una família xarnega i de botiguers (quina barreja més bona) que sempre he cregut que el seu ús no és el més recomanat per fer arribar un missatge. Qui els usa acaba generant l’efecte contrari. Sí, els adeptes ho aplaudiran, però la resta ho veurà amb menyspreu.

“Tenim l’Agència Tributària instal·lada a Catalunya. I mentrestant, Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga ni Déu”. Amb aquesta frase, el candidat d’Esquerra Joan Puigcercós treia la pols al mite de l’andalús gandul i subvencionat. És la màgia de l’ús del llenguatge: per molt que la matisació a les declaracions del míting a la Seu d’Urgell vingui acompanyada de dades que puguin, en certa manera, justificar el que s’ha dit; la part emocional del missatge ja ha fet la seva feina.

El risc ve, precisament, en les conseqüències incontrolables de llançar un missatge que depèn del gruix de la pell de qui ho rep. Part del seu electorat donarà suport les seves declaracions. Una altra el reprovarà. Però una altra gran part de l’electorat, el que pot donar suport al seu soci de govern, pot mobilitzar-se. Per un excés verbal. Encara que també per un excés verbal, Puigcercós deu haver pujat alguns punts en el seu nivell de coneixement per part dels ciutadans. Si el 15,5% dels catalans no el coneixia fa uns dies, segur que ara ho fa. Per bé o per mal.

Encara que per ser justos, hauríem de tirar d’hemeroteca i observar com el despertar dels tòpics no és un cas únic de Puigcercós o del nacionalisme català -com alguns intenten fer-. Sense anar més lluny, l’ex president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra va deixar anar perles sobre això que els catalans som uns garrepes. Va arribar a acusar Maragall de no voler pagar una invitació i va demanar al seu col·lega de partit que, respecte al finançament autonòmic, es fiqués “los cuartos donde le quepa” o “Quizá Maragall está acostumbrado a negociar siempre pidiendo la peseta y ha pensado que él le pediría al ministro pantanos, presas y encauzamientos y al tiempo le pediría algo más”. Sense oblidar que en la campanya electoral de 2003 va parlar de catalans de primera i de segona… a compte del seu origen.

Encara que potser el més sonat va venir d’un regidor d’ICV a Torredembarra publicar en el seu bloc un muntatge en què demanava als catalans que apadrinéssin un nen extremeny per denunciar el dèficit fiscal que les balances, publicades en el seu moment pel Ministeri d’Economia i Hisenda, posaven de manifest.

El risc existeix, però es pot construir alguna cosa potent a compte dels tòpics. Gadis, una cadena gallega de supermercats, ha sabut construir la seva imatge de marca a través de tot el que envolta el fet de ser gallec. Les bones, i les dolentes. Els seus anuncis són més que coneguts a Galícia i acaben de presentar l’espot d’aquest any. Qui no vol ser supergalego?

Encara que no vagi de mites, sinó de sensacions, Cruzcampo i Damm són l’exemple de com dues cerveseres busquen la identificació amb el territori. La màgia d’Andalusia i la càlida naturalitat de la Mediterrània.

L’extrem de la declaració incendiària al publireportatge amb tots els elements positius d’un territori, el camí del mig està en l’humor i en el tractament dels tòpics sense complexos. Els asturians de Litoral es van atrevir amb catalans, bascos i madrilenys. Alta tensió. I la seva campanya publicitària no els va quedar gens malament. Posar a un catalans a Montserrat a tallar troncs o a uns bascos a ballar xotis només podia superar-se amb uns madrilenys fent castells.