Article

Les 15 idees de la II Marató de Comunicació

M’agrada molt el format de la marató de comunicació. És més, m’agrada la marató de comunicació. Del format, em quedo amb la seva velocitat, el seu ritme… i el repte que suposa explicar alguna cosa interessant en molt poc temps. Aquesta vegada eren tres minuts i el repte era imponent. Però sobretot, m’agrada l’ambient, la varietat i la pluralitat dels ponents. I que tant en la primera com en la segona, preparin les seves presentacions en tan poc temps i de forma tan efectiva. Gràcies i enhorabona.

Només així es poden veure tants temes en tan poc temps. Temes tan interessants que de vegades els equips de campanya, els mitjans i els ciutadans els donem per descomptats. I tenen un enorme poder de comunicació. Des trobar un objecte significatiu en un concorregut i avorrit debat a sis a canviar totalment la manera d’enganxar cartells a l’inici d’una campanya electoral.

Aquest va ser el contingut d’aquesta segona marató de comunicació que organitzem amb l’Antoni Gutiérrez-Rubí. Haurem d’anar pensant en una tercera … Mentrestant, us deixo amb algunes de les presentacions que vam veure ahir. Una altra vegada, gràcies. Als participants ia tots els assistents. I com no, gràcies a la Cris i al Col·legi de Periodistes de Catalunya per cedir-nos tan emblemàtic espai.

Roger Fort - L’autobús electoral

Marta Albes – L’enganxada de cartells

Jaume Freixes – El vestuari dels candidats

Xavier Peytibí – El Flickr del candidat

Antoni Gutiérrez-Rubí - La parella del candidat

Ana Polo - Els flashmobs polítics

Ricard Espelt - Jingles de campanya

Trina Milán – Escenaris de míting

Juan Víctor Izquierdo - Merchandising polític

La pujarem en breu.

Francesca Parodi – El miting de butxaca

Pau Canaleta – El debat a sis

Imma Marín – Jocs polítics

Albert Medrán - La jornada de reflexió

Joan Carreres – La darrera entrevista de campanya

La pujarem en breu.

Marc Elena Soler - El Barça-Madrid i el 28N

Han parlat de la Marató de Comunicació:

Article

Manifest: els límits del 2.0 en els processos polítics

En els darrers anys hem observat com el fenomen de la política 2.0 anava adquirint pes en els debats que es produeixen en les xarxes i fora d’elles. Per a alguns, l’activisme polític i social 2.0 obria una oportunitat i augurava una transformació de la política tal com la coneixíem. Semblava que es trencaven els paradigmes de verticalitat i control central de les organitzacions polítiques, de la construcció del missatge polític i el domini de l’agenda.

No hi ha dubte que hi ha hagut èxits. Ningú pot negar que creix la desintermediació de la relació entre polítics i ciutadania, augmenta la possibilitat de debats creuats entre activistes de diferents colors amb un creixent pes de l’argumentació sobre l’eslògan, i, en general, s’ha obert un espai per a un major protagonisme del ciutadà, de l’individu a l’hora de produir debats i construir lideratges d’opinió que escapen al control centralitzat i vertical de les organitzacions clàssiques.

Pot semblar que aquests èxits ens obren una nova forma d’acció política i social, però és tan brillant l’escenari de l’activisme polític i social 2.0? Internet ha fet obsoletes les organitzacions i institucions polítiques a l’hora de realitzar canvis en la societat?

Perquè la realitat és contundent i tossuda: igual que els èxits enumerats, resulta igualment difícil contradir el fet que l’activisme a la xarxa per si sol és estèril i no és capaç d’aconseguir canvis ni transformacions sense una acció “fora de la xarxa “en moltes ocasions dependent d’alguna d’aquestes organitzacions o institucions clàssiques. Es pot comprovar fàcilment com part del debat i l’estratègia política a la xarxa està aportant confrontació, amb les organitzacions polítiques intentant imposar la seva estructura vertical i el seu missatge centralitzat en les xarxes socials, fent que part de la conversa política a la xarxa sigui un mer encreuament de eslògans. Llavors resulta que aquest gran debat col.lectiu d’idees no es produeix amb l’horitzontalitat que s’havia anunciat: la xarxa no és una gran àgora, sinó un conjunt d’habitacions ideològiques amb estrets passadissos poc poblats on interaccionar.

La sèrie d’articles que acompanyen aquest manifest va als extrems en els quals els èxits s’han estavellat contra les parets i s’han vist col·lapsats en aquests estrets passadissos. El seu objectiu és aprofundir en els límits de l’activisme polític i social 2.0, de les transformacions anunciades i de les expectatives generades.

Els autors d’aquests articles som actors d’aquesta acció política i social 2.0: creiem en ella, treballem i estem compromesos en la seva divulgació, assumint els seus èxits i lluitant per aconseguir altres. Però, per aconseguir-ho, pensem que el primer és ser conscients que l’alba de la nova era té les seves zones fosques. Conèixer aquests límits, saber que internet no ens proporciona una vareta màgica capaç de resoldre tots els problemes, és el que realment farà créixer la nostra capacitat d’utilitzar la xarxa per fer de la política un millor instrument de canvi.

Descarrega el document.

Això és el 2.0? Aquesta va ser la pregunta/reflexió que va llançar Edgar Rovira -no en aquestes paraules exactes, però per aquí anava el tema- a Twitter fa unes setmanes. D’aquesta reflexió neix aquest manifest i el document que presentem. Una obra de conjunt, coordinada per Rovira, en la qual mostrem diverses reflexions sobre els límits del 2.0 en els processos polítics. Hi participem Jorge Galindo, Carlos Guadián, Guillem López-Bonafont, Xavier Peytibí, José Rodríguez, Edgar Rovira, Roger Senserrichi un servidor.