Les claus del nou Govern de Zapatero
Per què nou canvis i no un? Què ha portat a Zapatero a abordar una remodelació en profunditat del seu Govern? On ha quedat la seva intenció, expressada de forma pública, d’abordar només un canvi? Aquestes són les qüestions que planegen després de la presa de possessió d’Alfredo Pérez-Rubalcaba, Manuel Chaves, Valeriano Gómez, Leire Pajín, Rosa Aguilar, Ramón Jáuregui i Trinidad Jiménez en les seves noves funcions ministerials.
Aquests canvis s’han de llegir en una marcada lògica de lluita política: Zapatero no llença la tovallola. El desastre electoral de 2012, que sembla omnipresent, enquesta rere enquesta, i la profunda crisi econòmica -i política- que viu Espanya exigeixen mesures dràstiques. I la remodelació respon a això.
No poden esperar resultats diferents amb les mateixes eines, procediments … amb la mateixa gent. I encara que l’equip econòmic del president no pateix cap modificació, la part més política -si és possible- es veu modificada de forma profunda. Però hi ha més lectures i explicacions a aquesta crisi de govern.
La geometria variable a l’Executiu
El president Zapatero ha fet de la geometria variable, la seva forma de tirar endavant la present legislatura. Va ser investit en segona volta amb els vots del seu partit, sense pactes estables de legislatura. Una manera de fer política que ha exigit negociació contínua i que, amb el pacte assolit amb els nacionalistes bascos i canaris, ha arribat al final.
A l’Executiu, en canvi, s’imposa un model de geometria variable en la seva formació. Zapatero acontenta a diverses famílies socialistes amb l’elecció dels seus ministres, des dels felipistes als zapateristes, passant pel gest de complicitat al món sindical i l’intent de tancar el flanc verd amb la designació d’Aguilar. La formació del nou Govern respon a aquest intent d’avortar qualsevol revolta interna en el tram final de la legislatura. No han faltat intents en les últimes setmanes.
Totpoderós Rubalcaba
Ha estat un dels ministres més ben valorats des del seu nomenament. Així ho han mostrats les enquestes. També ho era De la Vega. Per això, un pes pesat com la primera vicepresidenta de la història d’Espanya, només podia ser substituïda per una altra peça clau, de calat.
Rubalcaba és el ministre que acumula més poder en democràcia i hem d’entendre aquest moviment com un senyal clar d’enfortiment del nucli del president. El que queda de legislatura serà una cursa d’obstacles i el president necessita al millor corredor. Rubalcaba ho és. Estabilitat, pes, entitat, dinamisme i acció, és el que ha d’ajudar a construir Rubalcaba en aquest tram final.
Un moviment en clau de comunicació
“Ho heu fet bé, però no ho heu explicat bé”, així s’expressava Felipe González en el míting de tancament de campanya del PSC el 6 de març de 2008. Ho va fer davant Zapatero i davant Chacón. I expressava una cosa que se sentia ja durant la campanya per la reelecció: amb la sortida de Barroso de l’equip de comunicació, el Govern s’havia vist en dificultats per fer arribar el seu missatge.
La vicepresidenta De la Vega ha estat una excel·lent portaveu del Govern al llarg dels últims sis anys. Molt li deu Zapatero i la seva presidència a la seva tasca. Però el problema ha persistit fins avui dia. Fins i tot s’ha agreujat.
La crisi va donar més protagonisme a l’econòmic, de manera que De la Vega ha anat perdent capacitat d’acció al llarg dels últims mesos. De fet, en més d’una ocasió les tensions amb altres ministres han portat a la veu més creïble del Govern a veure’s qüestionada. Per això, un relleu en la veu de l’Executiu es plantejava necessària en aquesta lògica de preparació de l’assalt de 2012.
Rubalcaba, que ja va ser portaveu d’un govern amb Felipe González, és un dels comunicadors polítics més eficients. Que la veu del Govern estigui en la seva teulada és una bona notícia per a Zapatero.
La reforma desitjada
Zapatero va poder treure’s ahir l’espina que tenia clavada des de l’anterior crisi de Govern, l’abril del 2009. En aquesta ocasió, la pèssima coordinació i el paper de la premsa li van aigualir el seu moment estel·lar amb Obama i van evitar aprofitar tot l’impuls i la corrent positiva que una crisi de Govern pot tenir. En aquella ocasió, tot va sonar a precipitat. En aquesta, fins i tot l’oposició ha comentat les virtuts.
El president va mentir al referir-se que només faria un canvi. Per això, va sorprendre a tots amb la profunda remodelació. Les filtracions van aparèixer només poques hores abans de l’anunci oficial, dominant així l’agenda política i deixant en un segon pla el suport dels nacionalistes als seus pressupostos.
En clau successòria
La reforma del Govern té una clara clau successòria, ja sigui en l’òptica que Zapatero sigui el seu propi successor o la de comptar amb Rubalcaba per a això. Encara que tampoc s’ha de menysprear el paper de Carme Chacón: allunyada del nucli que pot patir més desgast, la ministra de Defensa segueix estant al seu lloc i pot estar esperant el seu torn. Tant si és el mateix Zapatero, Rubalcaba, Chacón o qualsevol altre candidat, es trobaran amb un Govern més complet que l’anterior. Si saben aprofitar l’impuls, és clar.
