L’Estat dels catalans
“On ets, Espanya? No et veig enlloc”, es preguntava Joan Maragall, el poeta, en un llunyà 1898. Aquesta setmana, el successor a la presidència de la Generalitat de Catalunya del nét del poeta, va visitar Madrid per dirigir-se a una nodrida audiència de periodistes, opinadors i empresaris de la capital. Amb la “austeritat en l’ús de la paraula que el caracteritza” com va dir Felipe González en la presentació.
El Fòrum Europa va ser testimoni del discurs que serà el dominant en la campanya electoral: economia i nació. Crisi i la relació de Catalunya i Espanya. Montilla va descobrir les cartes amb què juga des de fa mesos i va mostrar a l’altra riba què planteja ell.
“Els catalans ja tenim un Estat”. No es va sortir del guió. El PSC sembla disposat a ocupar aquest espai de gent que sentint-se catalana i espanyola, en proporcions iguals o diferents, no veu en la sobirania la solució als mals del país. Un Estat que, en paraules del president, ha de seguir reconeixent la seva pluralitat, cosa que ja el 1898 ho veia difícil el poeta Maragall en parlar en català a una Espanya que no estava acostumada a que ho fessin en aquesta llengua.
Montilla va teixir el seu discurs d’acord amb aquest concepte, a la necessitat d’acollir en la seva proposta a aquesta majoria de ciutadans que no són “ni separadors ni separatistes”. Va apostar pel diàleg entre les ribes, a reconstruir ponts i construir nous en un camí comú.
Però per a mi, va ser aquesta frase de l’estat dels catalans la que és la base del discurs i del missatge dels socialistes catalans en aquestes eleccions. Una rotunda afirmació acompanyada de dos missatges secundaris: el federalisme de l’Estat pel que advoquen i la crítica als que estaven-o estan. O no, o no se sap-en aquest grup, els nacionalistes de CiU. Pel que fa a ells, va comentar que estan en missa i repicant pel que fa a la qüestió nacional.
I d’aquí, a l’economia. El president va fer algunes propostes i va treure pit d’algunes dades. Encara que els més grossos són una pesada llosa que no ha de ser reivindicada en excés. Això serà tasca de l’oposició. També va parlar del concert “que no té cabuda en la Constitució i en l’Estatut” i va voler donar seguretat a qui decideixin invertir en els bons de la Generalitat.
Serà finalment la qüestió nacional o no serà? Serà la principal d’aquestes eleccions? Si atenem a la proporció del discurs de Montilla a Madrid, ho serà. Si observem la polèmiques entre partits, ho serà. Ara bé, serà el que vulguin sentir els catalans?
