El segell del president dels Estats Units

“Bé, tots sabeu qui sóc, no?”. El president Obama feia broma la setmana passada amb l’audiència després de la caiguda del segell presidencial del faristol des del qual dirigia un discurs en el Fortune Most Powerful Women Summit. Amb aquesta frase que pretenia treure ferro a l’assumpte, el mandatari posava de manifest el canvi de la presidència nord-americana al llarg del segle XX. L’executiu va deixar de ser una cosa gairebé secundària a ser el gran poder de l’Estat. I en això, la comunicació va tenir alguna cosa per veure.

La tesi que desenvolupa Stephen Graubard a la seva obra titulada “The Presidents: The Transformation of the American Presidency from Theodore Roosevelt to Barack Obama” és summament interessant. Per què el president deixa de tenir un perfil baix des de Teddy Roosevelt? Per què la Casa Blanca deixa de ser una mansió amb prou feines soldats a ser la gran fortificació actual? Per què la representació del poder deixa l’austeritat del segle XIX per convertir-se en una monarquia republicana? El segle XX és la clau.

I en aquest procés està la construcció de tot l’imaginari relacionat amb la presidència, la profunda assumpció de símbols i ritus com el segell presidencial, el “Hail to the Chief” -l’himne que anuncia l’arribada del president-, l’Air Force One, el Marine One, l’America One… Camp David o certs aspectes de la cerimònia inaugural. Els dos primers, del segle XIX, però el seu ús es reforça al XX.

El segle XX va ser el segle de la presidència nord-americana. L’apogeu dels Estats Units com a superpotència, però també el creixent interès pel president dels mitjans de comunicació i la cultura popular tenen molt que veure. I poc a poc, la por de replicar a Estats Units estructures, ritus i símbols de poder semblants a les velles monarquies europees; es va superar. A força d’acceptar la realitat. L’executiu va deixar de ser alguna cosa de segona fila en el segle XX i les objeccions dels Pares Fundadors i els seus immediats successors van anar desapareixent.

Aquest tema dóna per a molt. Múltiples arestes. Centenars d’exemples. Però aprofitem aquesta constatació de coneixement general del president que feia Obama per parlar d’aquest segell presidencial.

En un món sense televisió, amb amb prou feines fotografies, l’inici de l’ús del segell presidencial que va començar a usar-se amb més o menys assiduïtat el 1850 tenia la funció d’identificar el President. El president Hayes va ser el primer en usar-lo en invitacions el 1877 i des d’aquests orígens, es va ampliant el seu ús. Malgrat això, va ser la presidència de Truman la que va regular el seu ús amb l’ordre executiva 9646.

El segell, que és un segell com a tal usat en la correspondència amb el Congrés, té la seva base en el segell o escut oficial dels Estats Units, encara que presenta diversos canvis que ho fan únic. Vegem com és el segell presidencial:

L’escut té tretze bandes verticals en plata i gules -vermell- que simbolitzen les tretze colònies originals, unides sota un únic comandament: el president.

Una àguila americana el sosté i té a les seves potes dos elements: a la seva dreta -la nostra esquerra- una branca d’olivera simbolitzant la pau. A la seva esquerra -la nostra dreta- tretze fletxes que simbolitzen la disposició a la lluita, a la guerra. Els poders de la pau i la guerra. Existeix cert misticisme sobre la llegenda que sosté que l’àguila mira a les fletxes en temps de guerra i a l’olivera en temps de pau. Aquesta confusió es deu a què els canvis en del disseny s’han produït després de les dues guerres mundials, però sembla ser que quan l’àguila mirava a les fletxes, es va canviar per una qüestió de tradició heràldica de no assenyalar a l’esquerra el que és considerat un fet irrespectuós.

I seguim amb el tretze. Rere el cap de l’àguila, tretze raigs de sol en or, tretze núvols en plata i una constel·lació de tretze estrelles. Tornada a la idea de constel·lació que ja vam veure en aquest post.

Del bec|pic de l’àguila surt el text “E Pluribus Unum”, d’entre tots, un. Es refereix tant al país -d’entre tots els estats, una nació-, però també al propi president -d’entre tots els ciutadans, un.

Tota la composició és envoltada per 50 estrelles que representen la totalitat dels estats de la Unió, constel·lació, que al seu torn està envoltada per una vora en el que es pot llegir “Seal of the President of the United States”.

Avui l’ús del segell és gairebé exclusiu en comunicació i en representació del President. Així, ho veiem en faristols com del que va caure la setmana passada, en l’Air Force One i en el Marine One, a la catifa del Despatx Oval -en aquest cas, només les armes del President, com en la seva bandera-, i en alguns espais i usos més.

Els últims canvis al segell es van produir per la inclusió de noves estrelles per a nous estats, però el disseny s’ha mantingut com l’actual des de 1960. La reproducció del segell o la seva venda és una mica il·legal. Per això, en el cinema o la televisió o als productes de marxandatge|merchandising, es modifica el seu disseny. Si teniu un pack de dvd d’El ala oest de la Casa Blanca o algú us ha portat algun souvenir de Washington DC, podreu observar que el disseny difereix en algun punt de l’original.

Caigui, o no, tots sabem qui és el president dels Estats Units. Però encara que ho fem, no està de més simbolitzar aquest poder amb un segell cobejat. La presidència americana va canviar, i amb ella el segell: el segell del President dels Estats Units.