Els danys colaterals de la desfilada

Pitades, esbroncs i absències. Aquestes semblen ser les tres tradicions de la desfilada militar que se celebra cada 12 d’octubre al Passeig de la Castellana de Madrid. Tres tradicions polítiques que són els danys col·laterals de la principal celebració del dia nacional d’Espanya: el que ocorre a les voreres del passeig, allà on no arriba l’asfalt ni el pas dels exèrcits, té els seus efectes polítics.

Zapatero dimissió!

Un any més, i ja van sis, el president Zapatero ha estat esbroncat en la desfilada militar del 12 d’octubre. És ja una tradició més, com la de veure la cabra o el xai de la Legió desfilant, l’arribada de la bandera des del cel o veure els núvols madrilenys tenyits de vermell i groc. Una tradició que s’ha imposat. O com el president espanyol afirma, “forma part del guió”.

No li falta raó al president: les xiulades són una cosa per la que els polítics, de tots els colors polítics, passen tard o aviat. Al llarg de la vida política són moltes les situacions en les quals un dirigent es veu envoltat per una tosca banda sonora de desaprovació. I a més, acaba copant els titulars de la premsa.

Un sonor esbronc a un dirigent, i més si aquest és cap d’estat o de Govern, duu implícit un altre sonor impacte en els mitjans. Li ha passat a tot fill de veí, bé, a tot president, ministre, conseller, regidor… I tots s’han vist en la tessitura de donar resposta a aquesta xiulada. Aquesta segona onada és més imprevisible, la primera creix; la segona pot no fer-ho.

El president del Govern compta amb dos aspectes al seu favor per encarar el que pugui venir ara en els mitjans i l’opinió pública després del que va passar ahir a la Plaça de Lima. El primer, el descontentament del Rei i el Príncep per l’ocorregut. El que ha passat té transcendència política, però l’oposició es veurà limitada en la seva capacitat d’explotar el cas per aquest disgust personal del Cap de l’Estat.

El segon, la tradició. Les xiulades del 12 d’octubre són ja habituals. L’opinió pública està ja una mica anestesiada davant d’un fet predicible i habitual. Precisament la sorpresa és una cosa necessària en la guerra de guerrilles en la qual pot convertir-se un acte d’oposició i protesta. Allò d’ahir era tot menys una sorpresa.

L’esbroncada a la final de la Copa del Rei de 2009, les cacerolades a Espanya per la seva participació en la guerra de l’Iraq, les protestes a Oviedo contra Aznar… van ser actes que no solament es van colar en els mitjans pel fet de la protesta, sinó que van tenir més efecte per la sorpresa que van generar. Les del 12 d’octubre són de tot menys noves.

Encara que l’efecte pugui ser limitat, ningú no dubta de l’enorme espai que han aconseguit avui… com en altres anys. Són una forma d’expressió més i com a tal, té el seu pes polític.

Converses poc privades

L’espera a l’arribada dels Reis, les rotllanes que es formen a la seva partida o els que acaben creant-se a la recepció del Palau Reial són espais perfectes per generar fets rellevants per a l’opinió pública en forma de confessions, converses agafades al vol o reptes poc difícils per a àvids lectors de llavis. Aquest any els protagonistes han estat el president Zapatero i l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón.

El dirigent popular va recriminar al cap de l’executiu la situació “asfixiant” en finançament local. Adjectiu que ja va usar fa uns anys Esperanza Aguirre en la desfilada, quan va recriminar a Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, l’“intervencionisme” de l’Estatut que el Parlament de Catalunya havia aprovat dies abans, el 30 de setembre de 2005.

La jornada d’ahir també va deixar un d’aquells moments de micròfon obert, quan la ministra Chacón va comentar amb els Ducs de Palma que el temps havia respectat la celebració de la desfilada. Sense més transcendència. Sí la tindrà la de Gallardón… O és casual que el dia en què més càmeres es fixen en aquests detalls sigui Gallardón i no Rajoy o Aguirre els que posin el president en entredit?

Banderes i absències

Si les banderes d’estats convidats a la desfilada ja van ser notícia el 2003, quan un Zapatero líder de l’oposició no es va aixecar al pas de l’estendard nord-americà pel seu rebuig de la guerra de l’Iraq, ahir ho van tornar a ser. Com ho va ser també el 2006, quan amb Zapatero com a president, la bandera dels Estats Units va tornar a desfilar per la Castellana.

Ahir el protagonista va ser el portador de la bandera de Veneçuela, la indisposició de la qual va suposar no comptar amb la bandera d’aquest país entre la resta d’estendards de repúbliques llatinoamericanes que celebren aquest any el bicentenari de la seva independència, com Mèxic o Colòmbia. L’absència de Veneçuela, després de la tensió d’aquestes últimes setmanes a propòsit de la cobertura a terroristes d’ETA al país bolivarià, és una plantada en tota regla de Chávez.

Encara que en cada desfilada hi ha un altre tipus d’absències -i per tant, presències- que fan córrer rius de tinta. El president de la Generalitat era un absent a aquest tipus de desfilades fins a l’arribada a la presidència de Pasqual Maragall. José Montilla, ara en el càrrec i exministre del Govern, ha continuat assistint -encara que també ha estat absent en dues ocasions- i ahir no va ser una excepció. Aquesta presència ha disgustat els seus socis de govern i ha marcat encara més el perfil espanyolista que està adoptant el PSC en aquesta precampanya, en contraposició amb CiU.

El lehendakari basc també és un habitual absent. Ho era amb el PNB en el govern i també ho és amb el PSE. Patxi López no va assistir el 2009 ni ho va fer ahir… encara que això no té el mateix pes en els mitjans nacionals que les absències d’Ibarretxe. Van faltar també els presidents de Múrcia, Andalusia, les Balears, La Rioja i les Canàries. Una absència i una presència en diuen, políticament, tant amb un sol gest…

Tal i com un general sol acomiadar al rei d’Espanya, tot va transcorrer “sin novedad, Señor”.