Com es guanya una vaga general? Comunicació i percepcions



Parar de treballar. Estar ociós, no treballar. Realment serà això la vaga general que tindrà lloc demà a Espanya? En absolut. Sota la forma de l’aturada s’amaga una energitzant activitat… especialment comunicativa.

Govern, oposició i sindicats tenen demà un dur i llarg dia per davant. Els primers, han de desmobilitzar els treballadors perquè no secundin la vaga. Els segons, esperen que l’aturada sigui un èxit per poder responsabilitzar el govern de la situació. I els últims, convocants de l’aturada, esperen que la contestació a la política de l’executiu sigui un èxit. Com ho faran?

La lluita per les percepcions

Com es guanya una vaga general? Les vagues es guanyen si, amb elles, s’aconsegueix fer algun canvi en el que ha motivat l’aturada. Un exemple clar d’això és l’anomenat “gir social” que el govern de Felipe González va acabar aplicant després de la massiva aturada de 1988. Però aquest gir no sol ser immediat. Zapatero no sortirà demà a última hora a anunciar que fa marxa enrere en les seves reformes. Però aquest resultat es demora en el temps… i això en una societat del temps real com la nostra té un preu. Aquest preu és la gestió de les percepcions durant la jornada de vaga.

L’exemple paradigmàtic el tenim en la vaga general del 20 de juny de 2002. Aquella jornada de vaga va tenir un escenari clau: els mitjans de comunicació i l’opinió pública. S’hi va dedicar el govern des de les primeres hores de la jornada, desacreditant els vaguistes i afirmant que la incidència era mínima. Sense anar més lluny, RTVE va ser condemnada per l’Audiència Nacional per manipular la informació d’aquella jornada de vaga per afavorir el govern.

Els tres actors, recolzats en els mitjans, han de fer el possible perquè la percepció general dels ciutadans s’aproximi al seu objectiu. El govern minimitzarà la vaga, els sindicats l’amplificaran i l’oposició responsabilitzarà el govern.

La imatge del dia

Com cada jornada de vaga, les imatges seran les que diguin més de la situació. Encara que en aquesta ocasió, la primera vaga general 2.0, les converses de la xarxa jugaran un paper important. La importància d’aquesta imatge del dia és la prova que ha de confirmar o refutar el que ens diuen nostres polítics i sindicats… recolza o refuta la lluita per les percepcions.

Carrers deserts, mitjans de transport col·lapsats, carrers comercials amb persianes com a protagonistes. Piquets. Manifestacions i concentracions. Una d’aquestes imatges regnarà i conquerirà els ciutadans. Serà la prova de l’èxit o del fracàs de l’aturada general.

I hi haurà un altre tipus de proves, un altre tipus d’imatges. Seran les fotos dels usuaris en xarxes com Facebook o espais com Twitter. Seran els comentaris, les vivències personals dels que acudeixin a les manifestacions o esquivin la gimcana d’arribar a la feina amb la incidència de la vaga en els mitjans de transport públics i privats. Punt interessant aquest últim: la influència de la teva pròpia Xarxa sobre la teva experiència personal. Encara que estiguis en el treball|feina, si la teva Xarxa secunda la vaga la teva visió sobre ella serà molt diferent… Sense mitjans, ni sentències ni ce ce o o pel mig.

Sortir amb avantatge

Aquesta és una vaga estranya. Zapatero ha intentat esquivar-la de mil maneres possibles, però finalment els sindicats no han tingut més remei que convocar-lo. I aquest és, en certa forma, el pecat original de l’aturada. Convocar una vaga a desgana no és la millor manera per aconseguir més suports.

Ara bé, des de la convocatòria fins al dia de demà els sindicats han escenificat una escalada en intensitat molt notable i han aconseguit crear un ambient d’expectació que segurament ajudi la convocatòria de l’aturada general.

Els vídeos d’UGT amb les “Mentides de la crisi”, declaracions més o menys afortunades, mobilització a peu de carrer, etc. Aquests són els mecanismes elegits pels sindicats per arribar a matí amb un entorn preparat per a la vaga. Surten amb avantatge.

Ho fan perquè la tessitura els ha estat especialment favorable: el govern socialista no pot ser especialment bel·ligerant amb els sindicats. El seu ministre de Treball està a punt de ser exministre i, per si fos poc, l’executiu sap que tampoc no té gaire marge de maniobra en les polítiques a aplicar. Al bàndol contrari, el Partit Popular tampoc no pot posar-se a ulls clucs amb els sindicats. Seria un acte de triangulació espectacular, però els seus dirigents no tenen credibilitat per fer-ho. Per la qual cosa, entre govern i oposició, el protagonisme de la fase prèvia ha estat en els sindicats. Només han de rematar el gol.

La vaga es juga segons l’opinió pública i els actors ho saben. Ells no estaran en vaga. No tindran un dia ociós: al contrari, saben el que es juguen als carrers… i en les ments dels ciutadans. La comunicació demà no farà vaga.