Dones i homes i viceversa

El pentinat de Leire Pajín és un tema d’Estat. O ho sembla si prenem el pols, de forma completament allunyada de l’estadística i sense un càlcul mínimament seriós, a les converses que sorgeixen als llocs més variats. Aquest és el tema de discussió: el seu aspecte físic. La seva gestió? Sembla que això no té cabuda… I això, per què es dóna? És més rellevant l’aspecte de la senadora que el d’altres polítics homes? Hi ha un tracte masclista en això?

Antoni Gutiérrez-Rubí ho va tractar en un dels seus llibres, “Políticas. Mujeres protagonistas de un poder diferenciado” i va posar sobre la taula una qüestió que no s’escapa en la comunicació política: existeix un tracte diferenciat a homes i dones en política. No només per la diferent manera d’exercir el poder, també per les diferències que es donen: romanen menys temps en la política que els homes, exerceixen el poder d’una manera més emocional… un altre estil.

Un estil diferent de fer política que es cobra l’atac d’adversaris també d’una manera diferent. Mentre que als homes se’ls qüestiona el seu lideratge, la seva duresa o la seva intel·ligència; amb les dones la trivialitat del físic pren el protagonisme. Mai no vam veure fotografies a El País de les sabates de dos ministres homes. Si ho vam veure dels talons de dues ministres de Zapatero.

Però no és un problema espanyol. Ni de bon tros. De la Europa civilitzada ens arriben els ecos del masclisme que es resisteix a donar el pas a una nova generació de polítiques. El segle XXI serà un segle en femení i reaccionen amb por. Només així pot entendre’s el reportatge que va publicar fa uns dies el diari alemany Frankfürter Allgemeine Zeitung en el qual l’estilisme de les ministres del govern espanyol era la notícia. Expressions com “les nines de ZP”, “de la Vogue” -en referència a la vicepresidenta De la Vega- o “fashionistes socialistes”, es posava l’accent en els elements físics i no en la gestió, la vàlua o la fusta per al lloc. El mateix article també tenia espai per a les fèmines del PP, amb comentaris sobre la pròpia Sáenz de Santamaría.

I com després de la primera pedra arriba la segona, la vicepresidenta de la Comissió Europea i comisaria de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania ha centrat el debat sobre les repercussions a seu declaracions en una qüestió que no se’ns havia escapat. La rèplica francesa als atacs de Reding eren només per la presumpta ingerència de la comissió o al president francès li va molestar que fos una dona qui l’assenyalava? O tal i com ha dit la pròpia comisaria, quan una dona dóna un cop a la taula és un histèric. Quan ho fa un home, un tipus dur.

Aquest masclisme imperant té un paper rellevant en la comunicació política. Quan una dona arriba a aquesta primera fila, ha de decidir quina etiqueta es penja. Amb quins atributs es queda. És interessant l’evolució d’Esperanza Aguirre, la ministra d’Aznar que va arribar a les cases de milions d’espanyols com una innocent inculta que tenia un idil·li televisiu amb Pablo Carbonell. Anys més tard deixaria enrere els clixés de rossa tonteta per uns d’essencialment masculins: duresa, fredor i ambició. A l’estil Margaret Thatcher.

Aquesta elecció pot condicionar la pròpia estratègia política i, per tant, de comunicació. La prova, Hillary Clinton. La campanya per a l’assalt a la presidència comença després del mandat del seu marit amb la seva elecció com a senadora de Nova York. Durant anys no amaga la seva ambició de ser candidata a la presidència i aquell moment arriba en les eleccions de 2008. I la qüestió femenina, on queda? Clinton va jugar una carta des del principi: el gènere no importa. “El que m’importa és reconquerir la Casa Blanca per als demòcrates”, deia a l’inici de la cursa presidencial. Quan va arribar l’huracà Obama i les primàries es feien cada vegada més costa a dalt, es va escorar cap a la qüestió del gènere. En aquell moment, que Estats Units comptés amb una dona president era, segons ella, l’autèntic canvi.

I aquesta elecció és crucial, perquè les dones candidates, les dones polítiques o les dones president no ho tindran fàcil. Ségolène Royal també va intentar no fer del seu gènere el punt central de la seva campanya. Va buscar ser un igual. Tanmateix, la famosa escena del debat presidencial va ser aprofitada per Sarkozy -el mateix que es va indignar amb Reding- per posar aquesta qüestió sobre la taula. Si en el moment de més tensió d’aquest debat Sarkozy hagués tingut un home, segurament no hagués esgrimit l’argument de “es calmi. Un president ha de saber calmar-se”. Al contrari, la testosterona hauria aflorat en tota la seva immensitat.

Si el segle XXI és el segle en femení, la comunicació política haurà d’acompanyar aquest procés. I això es notarà no només en el to de les campanyes: també ho farà en el tractament dels propis missatges i en un enfocament més pròxim i emocional a l’elector. Si el poder s’exerceix de forma diferent, també ho fa la seva manera de persuadir. Una altra cosa serà que el masclisme imperant ho permeti. Dones i homes i viceversa.