Les interferències del fill d’Aznar

Què li passava a Alonso Aznar quan va viatjar a Melilla amb el seu pare fa unes setmanes? El fill menor del president semblava enfadat. Abstret en els seus pensaments. Com qui està a disgust en un lloc… semblava que aquest era un càstig del presidencial progenitor al benjamí de la família. Ho era? I el més important: per què estic reflexionant sobre això en aquest bloc? Alguna cosa ha fallat en el procés de comunicació. Aquest post és la prova.

El cas d’Aznar a Melilla va ser àmpliament comentat i aquest article no va sobre si el Carter particular de la democràcia espanyola -per allò de expresident viatger disposat a intervenir… encara que amb un to oposat al del de Geòrgia- hauria d’haver anat o no a Melilla. Però sí del detall que va suposar observar al fons de les imatges de la visita d’Aznar el seu fill de braços creuats i amb el nas arrufat. Una interferència en comunicació de les que ha sovint passen.

Aznar no ha estat el primer ni serà l’últim. Atendre els detalls del fons de la nostra photo-op és vital. No només per l’estètica, sinó pel que comunica. Els humans som així: quan tenim davant nostre una imatge, un marc, una situació, ho analitzem tot i ens quedem amb els detalls. I esperem coherència. Si un líder es presenta com l’energitzant alternativa a un altre, una sèrie de badalls en les persones que apareixen rere d’ella ens envien un missatge poc favorable. Com l’Alonso.

De fet, George W. Bush no dubtava a recalcar el missatge clau de les seves compareixences més importants amb panells posteriors que repetien una i altra vegada aquest missatge. “Millor sanitat”, “Missió complerta”, “Assegurant el futur”. Si vols que aquesta sigui la idea que el públic retingui, explicítala. Encara que el soci d’Aznar també va patir els efectes de espontànies reaccions de la seva rereguarda: durant la campanya de reelecció un nen que assistia a un míting del president no escatimava en badalls … i els mitjans no van dubtar a treure punta al llapis.

Obama tampoc s’escapa. Havia perdut les primàries de New Hampshire però el seu discurs va ser electritzant. El públic en peu, exultant, com si estigués celebrant una victòria i no la derrota davant Hillary Clinton en el segon assalt de la carrera per la nominació demòcrata. “Yes, we can” va dir Obama. I Will.i.am, cantant de The Black Eyed Peas, li va donar forma en un vídeo que unia música i el que és, potser, el discurs més famós del president americà. Ja sabem que va ser un èxit. Però, vau reparar que no totes les persones del recinte semblaven igual d’energitzades?

El jove que està rere de Obama, a la nostra esquerra, sembla absent durant tot el discurs. Com si això no fos amb ell. I diran I què té a veure això amb l’èxit del discurs? En aquest cas poc, els mitjans amb prou feines van reparar-hi, però qualsevol espectador, en veure’l, acaba escrutant amb la mirada tota l’escena i se’n adona d’això. En aquest moment apareix la interferència en el missatge. Els humans som així, així canalitzem els impactes i així processem tota la informació. En què estaria pensant aquest noi? No és casual que no aparegui en el vídeo de la cançó…

Frank Luntz comenta aquesta qüestió de tot aquell espectador que té davant seu qualsevol imatge. Aquesta necessitat d’ocupar un espai i controlar-lo quan sigui possible. I la veritat, els partits i els polítics ho fan. Els assistents de les files situades després del faristol solen estar ben escollides: persones que representin el missatge del candidat. Encara que un badall es converteixi en notícia.

I què passa amb les fotos? Doncs més del mateix. És habitual observar en la política angolsaxona a polítics envoltats de cartells demanant el vot. Sembla que la candidata Trini s’ha aplicat la lliçó … Evitar interferències com aquest nas arrufat d’Alonso Aznar.