Vota’m, GILIPOLLES!

“Pobre imbècil” va ser la manera en què el president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, es va dirigir a un assistent al Saló de l’Agricultura, una de les cites més importants del sector i que tradicionalment és inaugurat pel cap de l’Estat gal. Aquest insult posava en evidència les passions de Sarkozy. Un dels seus punts forts que, de vegades, se li gira en contra. Va ser aquesta imatge de dur i directe la que el va dur a la presidència, però també és font d’animadversions. Però la situació de Sarkozy no és l’habitual. Els polítics no solen insultar en viu i en directe als seus votants. Saben tot el que es juguen. Llavors, per què s’atreveixen a fer-ho en el món online?

Espanya s’acabava de declarar campiona del món. Havien passat pocs minuts i el líder de Ciutadans, Albert Rivera, interpel·lava directament a un usuari català pel seu suport a la selecció holandesa, com volent dir “fote’t!”. I ha tingut més d’una conversa insultant amb altres usaris -nota per al lector: amb mi Rivera sempre ha tingut un tracte molt correcte, que consti-. El PNB de Gasteiz també va sortir amb una perles anomenant “puto” i “fill de puta” a un usuari i alertant que aquest “puto usuari” volia torpedejar-los. I el PP de Madrid tampoc va estar aliè a l’enfrontament durant la vaga del metro de Madrid, acusant un usuari de pocavergonya. Exemples de com partits i polítics s’enfronten a ciutadans del carrer sense pensar en les conseqüències d’això. Encara que bé, no és una cosa exclusiva de la política: en el seu dia el Twitter oficial de Pepsi va dedicar un #FF als afectats del famós fantongo per fer atac i burla directa del seu competidor…

Anem al centre de la qüestió: per què a Internet els polítics no rendeixen comptes dels insults i en els mitjans tradicionals sí? Quan Esperanza Aguirre va anomenar “fill de puta” a Ruiz-Gallardón -tot i que la presidenta va assegurar que l’insult anava dirigit a un ex conseller de Caja Madrid- ho va fer sense saber que la seva conversa estava sent recollida per un micròfon. Tampoc es va adonar Gordon Brown en les passades eleccions britàniques quan va ofendre a una pensionista. Aquesta sol ser la tònica: quan un insult dels líders arriba a portada, sol ser-ho per un descuit, un rampell del moment. O almenys a aquesta taula s’aferren els afectats. A Internet, ni demanen perdó.

El curiós del cas és que, a Internet, els insults apareixen de forma conscienciosa i després de passar el filtre imprescindible d’escriure amb les nostres pròpies mans. Ho hem pensat. No és un escalfament. Serà, potser, que seguim creient que això d’Internet no arriba a ningú? Doncs segurament serà: mentre s’inverteixen milions en estratègies online, la imatge i la credibilitat d’un polític pot esvair-se en un segon per un cop calent que es deixa per escrit.

Ara els “pobres imbècils”, com diria Sarkozy, són precisament els que emeten l’insult, no els que els reben. Usuaris que entenen millor que els seus interlocutors el que suposa participar de les converses de la xarxa En realitat, la qüestió no és si entenen o no el mitjà. La qüestió és el necessari respecte dels nostres polítics als ciutadans del carrer. Encara que siguin pesats. O no pensin com nosaltres. L’insult 2.0 els surt gratis… i no demanen ni perdó. No entenen el mitjà… ni el servei a la comunitat.