Posar l’accent en l’accent

A Montserrat Nebrera, ex diputada del PP català, no li agradava l’accent de l’ex ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Joan Soler, portaveu adjunt del PP a l’Assemblea de Madrid, creu que l’accent andalús de Trinidad Jiménez no és el més apropiat per a una candidata a presidir la comunitat. I mentre, tots recordem la facilitat d’Aznar d’imitar accents. “Estamos trabajando en ello”. Li va sortir de l’ànima en un autèntic deix texà que va deixar a tots sorpresos. Tenen, els de Gènova, algun problema seriós amb els accents?

Segurament no. Són casos aïllats que mostren com en la calor de la batalla política a vegades l’exaltació ens duu a la crítica grollera i buida de contingut polític. Una persona no és millor ni pitjor en la tasca de governar per un o altre accent. Però si comentaris d’aquest tipus arriben a aixecar butllofes és perquè els accents tenen una gran importància en el procés comunicatiu.

Els accents couen perquè són importants en la comunicació. Ho hem vist en més d’una ocasió: quan llancem un missatge és gairebé més important el que l’envolta que el missatge en si. És a dir, que quan parlem, la nostra veu, el nostre to, l’accent, el ritme, etc. conformen elements que són més importants per al nostre interlocutor que el que estem dient. Donem més informació sobre la intenció real del nostre missatge amb això.

La mateixa Álvarez a la que criticava Nebrera no va dubtar a exigir al diputat d’ICV Joan Herrera que si la imitava, ho fes correctament. “Antes partía que doblá” no era el mateix que partida o doblada. Artur Mas afirma en el llibre de Pilar Rahola que desitjaria tenir un accent particular, un defecte en la parla, quelcom característic que li hagués evitat la sàtira del programa Polònia. I pot ser Montilla veu en el seu enigmàtic accent un punt de sorpresa que pot fins afavorir: el cordovès que a Madrid té accent català i quan parla en català, un marcat accent castellà. I tanmateix, arribà a president.

Recapitulem. Seria el mateix Felipe González sense el seu accent sevillà? Seria la seva oratòria, el seu carisma i la seva personalitat política el mateix sense aquest deixi del sud? Segurament no. Tenir-lo el converteix en pitjor o millor polític? No. El converteix en millor orador? Ni sí, ni no. Però el marca. Volia dir Soler que un candidat a la presidència de Madrid ha de parlar com els madrilenys? Sembla que sí. I si era això el que volia dir, s’equivocava.

Per això, introduir aquesta aresta en el debat té la seva part interessant. Madrid té aquest punt d’eclosió d’accents, sensibilitats i procedència. Un lloc on ràpidament saps que ets diferent, però tan diferent com tots els que t’envolten. No importa el teu marcat accent català, perquè el que et parli segurament ho farà amb l’empremta de les seves arrels gallegues. I el que ens escolti, guardarà en el seu interior un deix gadità inconfusible. Així és Madrid. Qui vota Esperanza Aguirre també. Milions de vots que no saben de laísmos.

El fet és que els madrilenys i madrilenyes, gatos o d’adopció, de pas o fent arrels, poca importància li donen a això. Per això, s’equivoquen els que volen convertir això en un debat sobre la identitat, els gens, i les arrels. Però no s’equivoquen en intuir la importància d’un accent en política, a establir vincles emocionals amb els ciutadans. Un accent envolta un missatge, una idea, una proposta. Potser temen la dolçor de Trindad contra el sec accent d’Esperanza?