Fetus i polseres contra Zapatero: el nou marxandatge polític

Ningú es lliura d’haver tingut alguna vegada a les mans un objecte de marxandatge polític. Des d’uns dolços caramels amb el logotip del partit de torn a l’embolcall, a globus o bolígrafs. Les xapes van tornar amb força des de mitjans d’aquesta dècada i amb el reciclatge de cartells de vinil, van arribar les bosses amb la cara de Chacón. No, ningú es lliura d’haver tingut alguna cosa d’aquestes entre les seves mans.

El dia que van morir els federalistes

El dia que van morir els federalistes, Brasil marcava un gol rere l’altre. A dia en què els federalistes es van quedar sense aire a Espanya, un president va trepitjar els talons a una vicepresidenta i qui va perdre el recurs va riure d’ells. El dia que els federalistes van deixar d’existir, el protagonista va ser el got: uns el veien mig ple. Altres mig buit.

“Tu pots curar-te, marica”

Duran i Lleida és un home exquisit. Elegant, educat, cortès i responsable. Cultiva la seva imatge i coneix a la perfecció què comunica quan no diu res. Sap que és el fill que totes les mares pensionistes voldrien tenir. Vesteix bé. De fet, és un dels polítics que millor vesteix. Una cosa que agrada molt al elector: esperem veure en els nostres polítics pulcritud. Tant en el vestit com en les formes. I el líder d’Unió les cuida. Encara que sembla que en alguns temes, el portaveu de CiU al Congrés les perd. Com si no hagués entès res.

Entrevista a Nadal

No té pèls a la llengua. És directe, clar i concís. Franc. I fins i tot, pot arribar a semblar que intenta educar als quasi 500 seguidors que té a Twitter. Així és Joaquim Nadal, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques. O almenys, això comunica la seva participació en aquesta gran conversa de 140 caràcters. Volia saber més. D’ell i de la decisió que el va empènyer a fer de Twitter una manera de comunicar-se. I aquest post és el resultat de l’entrevista amb el conseller que, no podia ser d’altra manera, vam fer a través de la plataforma de microblogging.

La Reina, nova DirCom de Zarzuela

Per això, quan la Reina va trencar el protocol per acostar-se a la premsa i donar tranquil·litat sobre l’estat del seu marit, els que semblaven preocupats per la salut del monarca o per una suposada manipulació a gran escala, van respirar tranquils. Si la Reina era capaç de fer allò, segur que ho feia per alguna cosa.

CiU: per iPad, Mas i iPhone

Arribar els primers és important. Arribar sencers, encaara més. I la veritat, sembla que a CiU arribaran els primers i ben sencers a les eleccions de la pròxima tardor. Si més no, a nivell online. El camí cap al Palau de la Generalitat pot ser encara una mica, només una mica, tortuós encara que si atenem a les enquestes, el camí pot ser en aquest cas, bastant pla. Però això no és motiu per abaixar la guàrdia. I menys en el món de les xarxes. Tot i que em segueixin sense agradar els anuncis a la ràdio -i a Spotify- i no m’agradés l’aire naïf del tret de sortida de la campanya, a nivell online…

El discurs de Charles de Gaulle el 18 de juny de 1940

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

Zapatero es va quedar sense paraules

Perquè la realitat és, a qui parla Zapatero? Ho fa als ciutadans? Als seus votants? Només als mercats financers? Aquesta és la pregunta clau, a nivell de comunicació. Amb tota la incertesa que envolta la situació econòmica actual és necessari que els líders parlin clar. Per això, a qui parla Zapatero?

La política xocolata

Si la política pogués menjar-se, hauria de ser de xocolata. I no és qüestió d’imaginar l’exercici del poder com si de la fàbrica de Charlie es tractés: la política hauria de ser de xocolata perquè necessitem una cosa que ens agradi, ens exciti i que ens salvi de la depressió. Especialment en un moment com aquest.

Més que unes eleccions

El Barça és més que un Club. Alguns lectors merengues ho posaran potser en dubte, però és més que un Club. Potser per això, les eleccions a la presidència del Club què tindran lloc aquest diumenge són alguna cosa més que unes eleccions a un club esportiu. Alguna cosa més que unes eleccions. Més semblants a la política però amb menys bones formes que en la política. Deu ser l’efecte del cos a cos dels esportistes que defensen la samarreta al terreny de joc. Però què han donat de si aquestes setmanes de campanya? Què quedarà d’aquests quatre candidats? Sandro Rosell, el canvi tranquil Sandro Rosell duu anys preparant aquesta campanya. I es nota. Potser…