Les 20 millors pel·lícules polítiques

A mi m’agrada el cinema polític. Crec que no us descobreixo res de nou, però és evident que gaudeixo amb una bona pel·lícula d’aquest gènere, ja sigui ficció o recreació de la realitat. De fet, prefereixo les primeres. La raó és molt senzilla: quan un guionista o un director plasma la realitat política en un film de ficció política, ens dóna molta informació de la manera en què escenifiquem la política, el poder i la comunicació política en el dia a dia.

Fa uns dies vaig veure al Twitter de Caja Mediterráneo que estaven organitzant a l’Aula CAM d’Alacant el “Ciclo Color Obama”, amb projeccions de diverses pel lícules polítiques i xerrades amb personatges tan interessants com Enric González o John Carlin. D’una banda, vaig sentir una profunda enveja per no assistir al cicle… i de l’altra, la necessitat de compartir amb vosaltres les meus vint pel·lícules polítiques favorites (sense cap ordre en particular).

  1. The American President: creació d’Aaron Sorkin, que és l’embrió de The West Wing. Un president demòcrata vidu s’enamora d’una activista ecologista a l’equador del mandat. Turbulències polítiques a Washington i un fidel reflex de la presidència americana. I veure el president Bartlett ser cap de gabinet no té preu.
  2. In the loop: les vicissituds de l’aparell de comunicació del govern britànic. Un ministre bocamoll i uns aliats nord-americans desitjosos de buscar el millor adjectiu per a una guerra a l’Iraq. Ironia fina. Divertida i sorprenent.
  3. Dr Strangelove or: How I Learned to stop Worrying and love the bomb: un clàssic del cinema i una visió una mica característica de la Guerra Freda. Una pel·lícula tan imprescindible, que fins i tot es mostra a la Universitat … mític telèfon vermell!
  4. JFK: la recreació d’Oliver Stone de l’assassinat del president Kennedy i el judici després del magnicidi. Kevin Costner se surt en aquest clàssic dels noranta.
  5. La vida dels altres: el principi de la fi del règim comunista a l’Alemanya de l’Est es reflecteix en aquesta pel lícula. Els creadors i els artistes, la llibertat i la fidelitat al partit: la tensió que et manté alerta i sorprès a tota la pel·lícula. La Stasi en estat pur.
  6. Ciutadà Kane: sol aparèixer en els rànquings. No ja els de pel·lícules polítiques, sinó en el de millors pel·lícules de la història. Welles ens mostra a un home poderós. Amb tot el que això comporta.
  7. Tots els homes del president: la història de la investigació que va dur a Nixon a dimitir, amb quatre Oscars a l’esquena.
  8. Nixon: Oliver Stone va seguir reflectint les biografies dels presidents americans amb aquest film dedicat al primer i únic president dimissionari dels Estats Units. Anthony Hopkins se surt.
  9. Primary Colors: John Travolta i la història d’unes eleccions primàries. El vot fins a l’últim minut. Inspirat en el matrimoni Clinton, amb aquesta barreja de política i faldilles.
  10. Kamchatka: la dictadura argentina i una infància que es trunca, s’esvaeix, desapareix. L’ansietat de l’amagatall, de fugir. De començar de nou per un món que ja no existeix.
  11. 28 setmanes després: seqüela de “28 dies després”. Un virus ha devastat el Regne Unit i comença la repoblació del centre de Londres sota mandat de l’OTAN. Decisions difícils. L’ésser humà, l’organització de la societat en estat pur.
  12. Invictus: ja va tenir el seu protagonisme en aquest blog en el seu moment. El llibre de John Carlin portat al cinema, el relat de l’esforç de Nelson Mandela per fer del rugbi l’instrument per unificar un país.
  13. Wag the dog: cartell de luxe, amb Dustin Hoffman, Robert De Niro i Anne Heche. Una pel·lícula ràpida, molt ràpida. Però bona. Molt bona.
  14. L’Auberge Espagnol: un dels programes de la Unió Europe a-de la Comissió, per ser exactes- més reeixits, l’Erasmus, té la seva pel·lícula. Europeus a Barcelona comparteixen experiències, orgasmus, preocupacions … i una manera d’entendre Europa que compartim tots els Erasmus.
  15. Good bye Lenin: i si despertés d’un coma i el teu país hagués canviat de règim? Divertida, sensible i interessant pel·lícula.
  16. The Queen: impressionant Helen Mirren i excel·lent narració de la setmana que va canviar el regnat d’Isabel II. Interessant paper per Blair a la pel·lícula, amb recreacions de moments clau de la política britànica de la fi de segle.
  17. Aprile: Nanni Moretti compte trossos de la seva vida que coincideixen amb l’ascens de l’esquerra al poder en els 90 després de dècades de democràcia cristiana.
  18. La pelota vasca: el documental de Julio Medem no va deixar a ningú indiferent. Va tractar un tema tabú i va donar veu a un variat espectre polític i ideològic. Una realització magnífica i una visió d’Euskadi imperdible.
  19. Salvador: la història de Salvador Puig Antich, un dels últims executats del franquisme, portada a la gran pantalla.
  20. Die Welle: i si un experiment per explicar què és el feixisme deriva en una onada fanàtica perillosa?

I les vostres? Què lícules polítiques marcaríais com imprescindibles?

Comments
8 comentaris to “Les 20 millors pel·lícules polítiques”
  1. Oriol Lladó escrigué:

    Bona selecció! No n’hi treuria cap. Però potser n’hi posaria unes quantes més: El joven Lincoln, de John Ford i una del mateix genial director, The Last Hurrah, amb Spencer Tracy, una peli molt oblidada que descriu el final de la política ‘personalista’ per la ‘professionalitzada’. D’altra banda… i el Tercer Home de Carol Reed? No et sembla que l’escena de la Noria en la qual Orson Welles parla d’aquells puntets (persones!) que es veuen des de l’alçada. Una metàfora de la deshumanització que portarà al nazisme.

    També alguna de Billy Wilder (1,2,3 o Berlin Occidente), de Lubitsch (to be or not to be…)…

    Curiós que hagis ‘passat’ de Costa Gavras (ha envellit malament…).

    Salut!

  2. Carles escrigué:

    Bona selecció company. De temàtica política, jo probablement hi afegiria “The hunt for Red October”, “Land and freedom” de Ken Loach i la potentíssima “Utomlyonnye solntsem” (cremat pel sol) de Nikita Mikhalkov.

  3. Albert Medrán escrigué:

    Moltes gràcies Oriol!! Bona selecció la teva, també!

  4. YuriBCN escrigué:

    “The Candidate” de Michael Ritchie, amb Robert Redford, segur que haurà inspirat també The West Wing

  5. Nuria escrigué:

    M’encanta aquest post, si vols més cinema polític et recomane que visites la nostra secció de cinema polític http://gritopolitico.es/category/cine/ on la nostra companya Grita Garbo ens presenta uns cicles de cinema polític molt interessants

  6. XF escrigué:

    Hola, jo n’afegiria unes quantes més:

    Rumores de Guerra/The fog of war
    El Hundimiento/Der Untergang
    1984
    Gandhi
    The Big One (Michael Moore)

    Salutacions cordials, XF

Trackbacks
Check out what others are saying...
  1. [...] Més enllà de la gran actuació de Colin Firth, una ambientació excel·lent, bon ritme i un bon guió, “The King’s Speech” farà les delícies de molts lectors d’aquest bloc per les referències al valor de la paraula, a la necessitat de comunicar alguna cosa més que missatge en un discurs i el poder del llenguatge no verbal. Per això, aquest film és imprescindible i hauríem afegir-lo a la llista de les 20 millors pel·lícules polítiques. [...]



Leave A Comment

Sobre aquest bloc

// Bloc d'Albert Medrán
/// Consultor de comunicació online
//// Millor bloc d'actualitat "Premis Blocs Catalunya 2008"