Acudits per guanyar una guerra

A principis de la dècada dels vuitanta, la Guerra Freda estava a punt d’arribar al final. Molts pensen que va ser el col·lapse de l’economia soviètica o la insostenible carrera armamentística a la que es va veure empesa la Unió Soviètica per iniciatives com la Guerra de les Galàxies. Ho pensen i tenen raó. Però des del món de la comunicació, es va donar una estocada mortal. Un cop que va venir en forma de acudit.

Segurament, per estrategs com Clausewitz no entraria en el seu ventall de possibilitats l’opció de guanyar una guerra a través de l’humor. Si la millor defensa, per a Clausewitz, és la pròpia defensa, l’humor més que defensiu pot ser una afilada eina. Com se sol dir, la millor defensa, l’atac.

Ronald Reagan es va aplicar la lliçó. Mentre ordenava augmentar la despesa militar i acostava posicions amb els aires de reforma de la Perestroika de Gorbatxov, no dubtava en emprar acudits sobre les condicions de vida a l’est del Teló d’Acer. Amb ironia i sarcasme desarmava al que, anys enrere, generava por a una generació sencera de nord-americans que temien  acabar els seus dies sota una taula d’escola mentre esperaven l’explosió de la bomba nuclear.

L’humor és una potent eina de comunicació. Però hem de saber quan usar-lo. Per això, Reagan va saber prendre-li el pols al moment històric que estava vivint. És a dir, no és el mateix recórrer al sarcasme quan es creu estar en superioritat amb l’enemic i entenent que l’opinió pública pot entendre el recurs a l’humor, a fer-ho en moments més febles. Per exemple, amb els #AguirreFacts o si ara, amb la que cau, a Rajoy li donés per explicar acudits del tipus “Un espanyol, un grec i un alemany se’n van de canyes. Qui paga?”…

Els últims anys del comunisme van rebre del bàndol oposat la burla i la rialla. Els acudits del seu comandant en cap es van fer famosos i el seu enorme carisma va generar una idea imbatible en la ment dels americans: l’enemic ja no era tal. Els anys posteriors a la caiguda del Mur van fer el seu per això però, quanta responsabilitat tenen els acudits de Reagan a fer que la por es dissolgués com un terròs de sucre en un cafè?