En español, ¡coño!
Ha plogut molt des de la primera visita oficial del ja coronat Joan Carles I a Barcelona el 1976. A propòsit de la mort de Juan Antonio Samaranch vam poder recordar quan el jove monarca dirigia unes paraules en català des del Palau de la Generalitat, en aquell temps, seu de la Diputació de Barcelona que presidia el traspassat president del CIO. Va ser una sorpresa i un gest carregat de significat polític en els mesos posteriors a la mort del dictador.
Un gest. Com tants altres hem vist al llarg dels últims trenta anys en tot el que està relacionat amb les llengües que es parlen a Espanya. Un gest que al cap de pocs mesos es va plasmar en el reconeixement constitucional de la diversitat lingüística, l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec. Que va suposar el desenvolupament d’una convivència lingüística que s’ha viscut i es viu als carrers. Però que no sempre ha estat reflectida de la mateixa manera en la política espanyola.
Aquest ha estat i és, sens dubte, un tema espinós. Països com Canadà -amb versions del seu himne en francès i anglès- o Suïssa -amb presència de totes les seves llengües en segells, monedes i bitllets- han sabut reconèixer la seva pluralitat lingüística a nivell oficial, legal, constitucional… però també en la part simbòlica. En els gestos quotidians que han ajudat a no témer al que parlen els altres. El 2001, després de 150 anys d’història postal espanyola, només 46 dels 3.731 segells emesos ho van ser en alguna de les llengües avui oficials. Fins que el primer govern de Zapatero va promoure l’ús de les llengües oficials en espais com els segells o el registre civil.
Zapatero va començar també amb un gest la seva relació amb Catalunya després de ser investit president. Un gest menys frívol que el d’Aznar, quan afirmava parlar català en la intimitat. Igual que Joan Carles I, es va dirigir en català durant la inauguració del Fòrum de les Cultures, a la primavera de 2004. Encara que el gest que, com hem vist, es va traduir en certs avenços cap al reconeixement de la pluralitat lingüística, no va ser tot el profund que s’hagués pogut esperar: les llengües oficials no van ser reconegudes al Congrés dels Diputats, en una crispada legislatura que va donar lloc a una batalla incessant del president de la cambra, Manuel Marín, contra el seu ús.
El gest tampoc es va plasmar en avenços significatius a Europa: demanar l’oficialitat de les llengües és responsabilitat de cada Estat. Així, països com Irlanda han portat a la oficialitat de llengües com el gaèlic a la Unió. I aquí el gest de l’executiu espanyol es va quedar a mitges.
Els gestos, gestos són. Però després d’això i la seva càrrega en la part simbòlica, en l’emocional, s’ha de treballar d’alguna manera. Per això, l’enrenou mediàtic causat per la intervenció de Leire Pajín al Senat ens retorna a una realitat que no podem obviar. Amb un hemicicle enfurismat per l’ús de les llengües oficials per part de la senadora, Pajín va relatar la seva vinculació personal i familiar amb l’euskera, el seu coneixement del valencià, que li permet entendre’s amb catalans, balears i aragonesos, i el respecte i admiració pel gallec. Un gest que s’inscriu en el reconeixement de les llengües, amb trenta anys de retard, a l’eterna candidata a ser la cambra de representació territorial.
Pajín va sorprendre, i aquest va ser el seu triomf comunicatiu. Però sobretot, segons relaten les cròniques parlamentàries, ens va posar davant d’una realitat que no per ignorar-la, desapareixerà: a molts encara els segueix molestant el reconeixement de la pluralitat. Comportaments que subjauen en l’imaginari col·lectiu de molts, que impregna les actituds cap a la novetat, el què és plural i allò diferent. Tints hereus d’una Espanya vella i aïllada durant segles en l’esfera social, política i cultural. Potser la mateixa substància que impregna la incapacitat de diversos presidents a expressar-se en anglès o en francès.
O sigui que si ho fa l’Aznar molt malament i si ho fan els d’esquerres molt bé?
Què poc sectari.
En primer lloc gràcies pel comentari. M’agradaria poder agrair-t’ho personalment però com que ho fas des de l’anonimat és difícil. Encara que és més fàcil acusar, com acabes de fer. Crec que al text queda prou reflectit que tot i dirigir-se en català, Zapatero va fer les coses a mitges i algunes malament. Has llegit quan parlo del tema de l’oficialitat a la Unió Europea? O quan cito a Marin? O potser no recordes les dues legislatures d’Aznar i el poc avenç que es va fer en matèria lingüística, tot i parlar-lo a la intimitat perquè necesitava als nacionalistes catalans per la seva investidura?
Respecte a això de “ho fan les esquerres”… la iniciativa l’ha impulsat ERC al Senat i, per primera vegada, el PSOE la recolza de forma explícita amb el gest de Pajín. Si observar un fet que ha passat aquesta setmana és sectari, doncs ho deixem en sectari. Per cert, el PP hi ha votat en contra. És un fet objectiu, no hi veig el sectarisme.
Gràcies pel teu comentari i ho reitero, m’agradaria adreçar-me a tu amb la igualtat de condicions de saber qui escriu.
Albert, sóc català com el que més, però no estic d’acord amb tu en aquest tema.
La llengüa oficial de l’ Estat Espanyol es el castellà, a més, hi ha tres llengües cooficials: Català, Gallec, i Basc. Pero són Cooficials, perque es parlen a cadascuna de les CCAA corresponents, no a totes.
Evidentment que es un gest d’agraïr que quan un president, ministre, etc, pronuncii un discurs a Catalunya, tingui unes paraules en català o pronuncii el seu discurs complet en aquesta llengüa.
Però no cal ‘emocionar-nos’ tant..jo no estic a favor de que es pugui parlar català, gallec, o basc al congrés o al senat, i per això no sóc un mal català, ni deixo d’estimar la meva llengüa catalana; simplement sóc realista i pràctic, hauria que ser molt burro de permetre això quan TOTS, els ciutadans de l’Estat Espanyol, siguem catalans, valencians, gallecs, bascos o ceutís, tots sapiguem
parlar el castellà. Es el nostre nexe en comú, part de la nostra història..
I com dic, sent pràctics i pensant amb una certa lògica, que suposaria implementar un sistema d’interpretació simultània a les dues cambres seria molt elevat, gast que personalment no em faria molta gràcia ara, amb la crisi que està patint aquest estat.
Per el meu treball passo cert temps a les institucions europees a Brusel.les, on al Parlament hi ha interpretació simultània a 23 llengües diferents. Però els documents més importants sol es tradueixen a les tres llengües principals de l’UE: Anglès, Françès i Alemany. Quasi les mateixes que escoltes als cafés o passeigs del Parlament o de la Comissió..i perquè? Per que un colega suec no sap català ni castellà, però si tenim en comú que parlem anglès, doncs així ho fem. I per descomptat que al colega suec no l’importa ni s’ofèn per parlar suec ni jo per parlar-ne català.
Es sentit comú, a vegades crec que ens possem massa ‘tiquismiquis’ amb coses que no tenen l’importancia que se li dona. Tant de bò que hi ha mil afers molt més importants que parlar català a ‘las cortes’ per debatir en el tema de Catalunya i/o de la seva independència.
La Leire Pajín parlant català…per què no parla sobre el Tribunal Constitucional, per exemple??
Doncs jo penso que una cambra com el Senat o el Congrés dels Diputats ha de representar als seus ciutadans. O no és aquesta la seva funció? I una cambra on només es pugui parlar el castellà mai podrà representar la pluralitat d’Espanya.
Justificar en termes econòmics una prohibició que és estrictament política també és una excusa força feble, o sinó perquè en ple creixement econòmic tampoc no es permetia la pluralitat lingüística?
És una llàstima que hi hagi tanta por a la diversitat…