Un Obama espanyol?

La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?

No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.

L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?

I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.

Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.

A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.

I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.

Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.