El Macba, el museu d’art contemporani de Barcelona, acull aquests dies una interessant exposició amb algunes de les obres més significatives de l’artista canadenc Rodney Graham. Una exposició interessantíssima que es gaudeix encara més amb una visita guiada personal. Després de passar unes hores contemplant la seva obra, la seva capacitat per a apropiar-se de les obres d’altres artistes i fer-les seves, vaig pensar en tots els que intenten ser els Graham del món de la comunicació i màrqueting polític.

El canadenc és un artista que no es tanca a cap camp: vídeo, fotografia, disseny, literatura … tot es conjuga en el seu univers. Simplement, busca els buits de les obres d’altres per desenvolupar les seves. Ja sigui amb Freud o amb Carroll. Comproveu si aquests espais per a crear i donar forma a la seva particular visió de l’art. Tot en ell té relació i juga amb la metàfora del bosc, de la naturalesa i el seu canvi per la mà de l’home. Sense oblidar una recerca contínua de significat en tot.

Em va fascinar molt la seva forma de crear. A través del que altres havien fet. Però no una simple còpia, sinó l’apropiació per donar-li un altre significat. Mentre observava una de les seves obres, una pel·lícula en què apareix llençant patates a un gong, emulant una anècdota semblant del bateria de Pink Floyd, vaig pensar en la injuriada pràctica en el món de la comunicació i el màrqueting polític de copiar, sense adaptar . De copiar, sense refer. Copiar sense donar un nou significat.

Alguns d’aquests tubercles donaven en l’instrument i el seu so omplia la sala. Altres no ho feien. I enmig d’aquest espectacle sorprenent, vaig pensar en la niña de Rajoy i algunes de les peces comunicatives que l’assessor del PP es va portar del seu pas per Amèrica Llatina en les passades eleccions generals. O de les nombroses xerrades amb assessors d’Obama que en els últims 14 mesos han explicat mil i una vegades les claus del seu èxit per aconseguir nous clients … copiant el realitzat en aquella campanya.

Els riscos del copia i enganxa són evidents. No tots els electorats es comporten de la mateixa forma. No tots els països (fins i tot comunitats o regions dins d’un mateix país) tenen el mateix manera de veure les coses. No tots els missatges arriben de la mateixa manera. Ni tots els candidats són iguals.

El director de campanya no ho té fàcil. En certa manera, és un artista multidisciplinar com Graham. Podeu emprar tots els recursos (l’estratègia, el missatge, l’escenografia, la imatge, el vídeo, el disseny, la Xarxa ..) que té al seu abast, combinar-los de la millor manera i, el més important, fer-los seus. Donar-li sentit. Com Graham amb les seves obres. Com reinterpretar el que s’ha fet tantes i tantes vegades? Com sorprendre l’electorat sense perdre les formes? Potser la clau està a entendre a artistes com Graham i observar aquest cura per fer de tot una cosa única, que perdura i que cobra sentit cada vegada que algú l’observa i al mateix temps li atorga un sentit.