El passat mes de novembre el PSOE es va gastar 200.000 euros en un míting que havia de servir d’impuls per presentar les “noves energies” del partit i era l’avantsala a l’aprovació del decret sobre la Llei d’Economia Sostenible. Un acte criticat, no només pel seu cost, sinó per l’ostentació de frivolitat que va suposar per al partit en el govern en temps duríssims. No és d’estranyar que aquesta acció de màrqueting polític poc servís per remuntar el vol en les enquestes. Tot un Waterloo.

Van estar ben invertits aquests 200.000 euros? Estan ben invertits tots i cadascún dels cèntims que es gasten els partits en espectaculars mítings electorals? El míting electoral ha mort, llarga vida al míting?

La relació de la comunicació política amb els mítings és gairebé mística. Inevitable, amb una forta correlació. Sembla que queda en el nostre subconscient col·lectiu la necessitat d’entendre que un polític només està en campanya quan es barreja entre milers de persones en un espectacle com aquest. Els partits ho saben i per això, any rere any, elecció rere elecció, ningú s’atreveix a moure una coma del guió establert. Com si fos un pecat plantejar canvis.

Hi ha certs espais que guarden una relació gairebé mística amb els partits. Pavellons, palaus d’esports, places de toros… que són una cosa semblant a santuaris per a molts partits polítics. Aquests escenaris tenen la virtut de reunir als propis, de constituir-se en reptes (omplir el Sant Jordi de nou, es deia en les passades eleccions generals per part del PSC). Aznar va omplir Sevilla, una demostració de força al feu de González. I les batalles numèriques per veure qui omple més la plaça de toros de València és un clàssic en campanya.

Però, serveixen els mítings per a alguna cosa més? Per a molts polítics i no menys assessors, són un recurs que no es pot obviar i al que cal destinar tots els recursos siguin necessaris. Un minut a la televisió amb una bandada de simpatitzants bandera a mà no té preu. Poc importa que sigui impossible traslladar l’energia -per als mateixos de sempre, els convençuts, els que ja et votaran- que es viu en ells a l’altre costat de la pantalla. Per a d’altres, menys polítics que assessors, el format comença a grinyolar. Sobretot quan altres fonts d’informació apareixen amb força i aquest impacte a la televisió ja no té el mateix valor que abans.

Noves fórmules

Anxo Quintana, en les passades eleccions gallegues, va explorar un nou format de míting: actes amb poca gent, amb el candidat de peu parlant-los sense faristol. Montilla ens va regalar imatges similars en la seva campanya electoral, amb espots que reproduïen aquest format.

Als Estats Units, molts d’aquests actes de campanya són petits discursos -en certa manera, efecte de la rapidesa amb la qual un candidat ha de moure’s pel país-, encara que no podem oblidar que són els precursors dels grans mítings de la història: es diuen convencions i duren quatre dies.

En tot cas, no deixen de ser una adaptació del model a formats més comprimits, igualment superficials per a la resta de l’electorat i a mercè d’una petita dosi en els grans mitjans de masses.

És Internet el nou míting?

A jutjar pel que es viu en espais com Twitter o les xarxes de blocs o socials d’alguns partits, l’esperit del míting s’ha traslladat a internet. Converses entre convençuts, amb exaltació -natural- dels valors propis. Espais en que el focus està més en l’autorealització o l’afirmació pròpia, que en el propi objectiu de la comunicació en campanya: convèncer, sumar.

Els usuaris dediquen massa temps a reafirmar-se en les seves posicions. L’interès pel debat és residual. L’oportunitat de desmuntar els arguments de l’altre es perd entre tant soroll.

Pensem en el cas d’aquell votant indecís que segueix a diversos usuaris d’una determinada facció. Aquest usuari rebrà el mateix impacte multiplicat per l’efecte de RTs, entrades semblants en els blogs … i en moltes ocasions no podrà rascar més enllà de l’eslògan. Com en un míting. És la conversa el nou míting?