La britànica Emmeline Pankhurst va ser una de les fundadores del moviment de les sufragistes britàniques. Va dedicar la seva vida a fer real una cosa que avui és normal en els països democràtics: la igualtat de drets d’homes i dones en el vot.
El 1914 es va dirigir un dels seus discursos més famosos a Hartford, Connecticut, Estats Units. En aquest discurs, del que reproduïm una part a continuació, Pankhurst es presentava com un soldat i un presoner que havia abandonat temporalment el camp de batalla.
Gràcies a persones com Pankhurst, a la seva devoció, el seu lideratge, la seva visió i els seus sacrificis, moltes desigualtats es van superar. Una inspiració, sense dubte, per a tantes altres barreres que s’erigeixen en el nostre món actual.
“No tinc massa aspecte de soldat ni de presoner, però sóc les dues coses”
No he vingut aquí com a advocada defensora, perquè sigui quina sigui la posició que ocupi el moviment pel sufragi als Estats Units d’Amèrica, a Anglaterra no es tracta ja de defensar-lo, el moviment és ja part de la vida política. S’ha convertit en el tema de la revolució i la guerra civil, i així aquesta nit no estic aquí per defensar el sufragi femení. Les sufragistes nord-americans poden fer això perfectament. Estic aquí en qualitat de soldat que ha abandonat temporalment el camp de batalla per tal d’explicar -sembla estrany que hagi de ser explicat- què és la guerra civil quan aquesta la lliuren les dones. No només estic aquí com un soldat temporalment absent del camp a la batalla; sóc aquí -i això, crec, és el més estrany de la meva presència- estic aquí com una persona que, d’acord al que han decidit els tribunals de justícia de meu país, no té cap valor per a la comunitat, a causa del meu estil de vida s’ha jutjat que sóc una persona perillosa, sota pena de treballs forçats en una presó. Per tant, algun interès ha de tenir escoltar a una persona tan peculiar com jo. Segur que molts de vosaltres penseu que no tinc massa aspecte de soldat ni de presoner, però sóc les dues coses. [...]
Vull dir a les persones que no creuen que les dones puguem tenir èxit, que hem portat al govern d’Anglaterra a la seva situació actual i per tant ha de enfrontar-se a aquesta alternativa: o les dones moren o obtenen el dret a vot. Els pregunto als homes nord-americans que estan en aquesta reunió, què pensarien si visquessin una situació semblant en el seu Estat; mataríeu a aquestes dones o els donaríeu la ciutadania, dones a les quals respecteu, dones que sabeu que han viscut vides útils, dones a les que coneixeu, encara que no sigui personalment? Dones que busquen la llibertat i el poder per exercir un útil servei públic. Bé, només hi ha una resposta a aquesta alternativa, només hi ha una sortida, a menys que estigueu disposats a retardar l’avanç de la civilització dues o tres generacions, cal atorgar el dret de vot a aquestes dones. Aquest és el resultat de la nostra guerra civil.
Segons informa el Espacio del Dircom, en les últimes setmanes s’han produït canvis a la Secretaria d’Estat de Comunicació. Manuel Delgado ha estat nomenat nou cap de Gabinet de la Secretaria en substitució de Gonzalo Vázquez.
Manuel, que va treballar durant deu anys a LLORENTE & CUENCA, era fins ara assessor en aquest organisme. Delgado és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid.
Una imatge val més que mil paraules. Una imatge pot arribar a dir més que un discurs sencer. Una imatge pot enfonsar una campanya… o pot dur a algú a la victòria en unes eleccions. Per això, fa 20 anys es creava una de les majors contribucions al món de la comunicació política: un programa que permetia millorar aquelles imatges que no comunicaven el que havien.
Photoshop va arribar per quedar-se i la veritat, en 20 anys ha donat molt de joc. De la seva mà van arribar polítics septuagenaris que podrien passar per tenir-ne cincquanta. Sota el seu comandament, van desaparèixer taques, objectes, i quilos de més. Es va obrar el miracle i els pans i els peixos van deixar pas a la multiplicació d’assistents en un acte.
El programa de retoc fotogràfic creat per Adobe, més enllà de les seves constants actualitzacions i les enormes possibilitats, deixa en mans dels experts per convertir la realitat en una il·lusió.
En aquests 20 anys hem vist com Joan Carles i Sofia reunien a tots els seus néts en un saló de la Zarzuela a cop de clic. La felicitació de Nadal dels Reis va ser objecte de polèmica, la Reina Sofia no va dubtar en reconèixer el muntatge en les, també polèmiques, entrevistes amb Pilar Urbano.
A Sarkozy li van desaparèixer els mitxelins i a la seva ministra de Justícia, els anells. Encara que a Sarkozy no se li van caure, els anells, per intentar fer photoshop amb les dates en una històrica foto amb el Mur de Berlín en el seu Facebook. Encara que potser qui hagués necessitat aplicar el programa és el speechwriter d’Obama, quan van sortir a la llum unes comprometedores fotografies d’ell jugant amb una Hillary de cartró pedra.
Photoshop ens ha mostrat que si el desodorant falla, passar el tampó de clonar pot esborrar els estralls dels focus en un míting. Angela Merkel i el president Montilla poden donar fe d’això. Precisament, la imatge d’algú suat no genera les millors percepcions en l’electorat…
Encara que alguns acusen Berlusconi d’haver fet de la seva agressió un muntatge, el cert és que sota la llarga ombra d’Il Cavaliere s’amaguen alguns intents grollers de modificar la realitat. No ja la seva pròpia a base d’operacions d’estètica, sinó del suport popular al polèmic polític italià. El llibre “Noi Amiamo Silvio”, un conjunt de fotografies que mostraven el suport al premier, amagava un retoc a una instantània a la piazza del Duomo de Milà: els assistents es multiplicaven sense parar.
El Mundo va aconseguir que Zapatero, Guerra, Pajín i Aído apareguessin tots junts en primera pàgina amb el puny en alt, encara que aquesta imatge era impossible: l’havien retocat amb l’ajuda dels d’Adobe.
Photoshop fa 20 anys que retoca la realitat. Creant noves realitats. A França, alguns diputats volen posar fre, pels efectes que genera en la idealització, per exemple, de cànons de bellesa. Encara que el seu ús sembli cada vegada més criticat, ningú es resisteix a veure’s una mica més jove, esvelt o bell en una foto que serà, per exemple, usada en una campanya electoral. Frau? Engany? Una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.
Una mala tarda la pot tenir qualsevol. Podríem pensar això de la primera pregunta que la senadora i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va dirigir a la ministra de Defensa. Sí, una mala tarda la pot tenir qualsevol. El problema és quan les males tardes són la tònica i no l’excepció.
Potser de Cospedal ha tingut un gran problema en no saber mesurar les expectatives generades i complir amb elles. Va aparèixer en un moment de crisi màxima en el si del PP -la mateixa que a dia d’avui no els permet sortir i treure bon profit de la crisi econòmica- i el seu nomenament va ser una cosa semblant a la nominació de John McCain: el PP es dotava en un càrrec tan important com la secretaria general d’una representant atípica del partit. Un missatge de canvi i d’aproximació al centre. Tanmateix, com McCain, no va convèncer als del mitjà i ha de buscar refugi en els extrems.
Per això, les expectatives no s’han complert i episodis recents han acabat per minar la seva credibilitat. Si fa uns mesos es va inventar una teoria de la conspiració de jutges i policies contra el seu partit, ara és el torn a les preguntes buides de contingut en el Senat.
Ahir, de Cospedal va preguntar a Carme Chacón sobre l’ús militar per part dels Estats Units de l’aeroport de Ciudad Real. Ho havia llegit a la premsa. La resposta de la ministra va ser clara i va deixar en evidència la manca de preparació de la senadora, que basava en la premsa la seva postura. Davant d’això, Chacón va desgranar arguments i un afilat atac que va provocar l’estupefacció del seu company d’escó, Pío García Escudero.
De Cospedal necessita urgentment un assessor. Que li digui que no pot llançar acusacions des de la platja. Que li digui que no pot presentar en la seva primera pregunta al Senat després de 22 mesos de legislatura amb un sol retall de premsa. Que li aconselli que la coherència i la sinceritat són els millors atributs que ha de tenir un polític. I que ha de comunicar. Qui sap, potser aquest assessor pugui ajudar-la i aconseguir que després d’unes expectatives tan danyades, la seva imatge i el seu treball puguin sortir a la superfície.
Una mala tarda la pot tenir qualsevol, però l’espectacle al Senat mereix una reflexió profunda en l’equip de Cospedal.
El vídeo sencer de la intervenció, al bloc de Francisco Polo.
Als Estats Units hi ha una ja llarga tradició de dotar a les seves campanyes electorals amb cançons de campanya. Temes, alguns populars i altres menys coneguts, que vénen a donar suport al missatge i la imatge del propi candidat. Si a Espanya existís aquesta tradició, potser Zapatero triaria el hit eurovisiu de Remedios Amaya i cantaria allò de “ay quién maneja mi barca, que a la deriva me lleva”. Rajoy podria atrevir-se amb l’Aserejé de les Ketchup: una cançó festiva i alegre -ja es veuen en Moncloa- però incomprensible, com les seves promeses de millora sense saber ben bé què farà.
Per a alguns això pot ser una tonteria. Un intent de genialitat més d’assessors polítics que no té cap fonament, però la realitat és que, vistos els efectes que la música té en les persones, sembla no ser una tonteria el fet d’atendre-hi. És l’íntim joc de la música i la comunicació política, entendre que una cosa tan bàsica a la vida com la música pot i ha de ser un element més de campanya.
Pitàgores ensenyava als seus alumnes una cosa genial i gairebé màgica: canviar els comportaments de les persones, les seves respostes -fins i tot accelerar processos de curació- a través de la música. Fa uns mesos reflexionava sobre el paper de la música en els anuncis electorals, com un determinat ritme pot crear o sostenir estats emocionals en la direcció del missatge polític i dels objectius de comunicació. Reflexió que van fer moltes campanyes electorals.
En tot cas, l’elecció de temes de campanya no està exempt de polèmica. Dos candidats -i presidents- republicans van rebre queixes dels artistes a qui van agafar prestades les cançons. Ronald Reagan, després del seu famós “California here we come”“Born in the USA” utilitzat en la campanya que el va dur a la Casa Blanca, no va dubtar a fer-se amb el hit de 1984 per a la seva reelecció. La de Bruce Springsteen va ser l’himne de l’antic actor. Per la seva banda, George W. Bush es va oposar a Al Gore amb el tema d’un fan del vicepresident més ecologista: “I won’t back down” de Tom Peety. Tots dos artistes, reconeguts demòcrates.
Encara que un altre tipus de polèmiques no ve tant per la filiació política de l’artista sinó per la seva nacionalitat. Si Bill i Hillary Clinton feien d’actors emulant a The Sopranos per presentar el tema de la campanya d’aquesta, la recepció del tema va ser menys favorable que el propi vídeo. Hillary acudia a la titanizada Céline Dion, que li va prestar el tema “You and I”. Molts americans es van preguntar el per què de l’elecció d’una canadenca … i altres pel sentit polític de la cançó.
Millor sintonia van tenir els Fletwood Mac amb Bill Clinton. Fins i tot avui l’ex governador d’Arkansas és reconegut pel “Your say stop thinking about tomorrow”. Encara pot escoltar aquesta cançó com a presentació del president en actes com les Convencions demòcrates. L’associació, doncs, entre tema i candidat pot arribar a ser molt íntima.
Altres candidats han posat totes les cartes sobre la taula i han aprofitat totes les arestes emocionals i de comunicació de la música. Barack Obama va apel·lar a l’Amèrica que ha de renéixer després de l’11-S amb el hit d’U2“The city of blinding lights”, que el va acompanyar en moments màgics de la seva campanya, com en la seva sortida al faristol durant el seu discurs d’acceptació a la Convenció. El timbre i la potència d’Aretha Franklin va contribuir amb el seu “Think“, que va sonar en nombrosos mítings, com en finalitzar el cèlebre discurs de New Hampshire. Sinnerman de Nina Simone, Gimme Shelter dels Rolling Stones o la coneguda versió musical del mateix discurs de New Hampshire són altres peces de la banda sonora de la campanya del president.
Però no oblidem els clàssics. JFK va apel·lar a les grans esperances dels americans amb el “High hopes” de Frank Sinatra. I un altre clàssic entre els clàssics, Neil Diamond, va prestar la seva “Coming to America” a Dukakis … encara que va perdre. Bruce Springsteen va posar el seu gra de sorra en una altra campanya que no va arribar a bon port. Kerry va tenir “No Surrender” entre les seves cançons de campanya i la presència de l’artista en nombrosos concerts de suport al canvi que no va arribar.
Segurament Pitàgores feia servir un altre tipus de recursos, però en una societat plena d’informació i d’impactes com l’actual, els artistes ajuden a comunicar projectes. Més enllà de les cançons que poguessin triar avui Rajoy o Zapatero -encara que segur no triarien a John Cobra-, aquí també sabem de què va això de la música. Potser amb menys tradició, però no oblidem que Tequila demanava que “no, no, que el tiempo no te cambie”. Una cosa que els socialistes van entendre era el missatge de la joventut a Zapatero. Rajoy ens demanava el vot amb el ballenato i. .. A qui no se li ha enganxat l’himne del PP?
Enllaços d’interès:
Escolta algunes de les cançons d’aquest post en aquesta llista de Spotify.
Aznar no ha sorprès a ningú. El gest que va dedicar als estudiants a Oviedo és una cosa que es podia esperar de l’expresident. És la conseqüència lògica de la escalation que porta experimentant durant els darrers sis anys. La seva imatge pública es nodreix d’això: un personatge sense complexos que no es talla ni un pèl.
El problema d’Aznar no és només la botifarra. Són els atacs al país des de la seva posició. No ho oblidem, un expresident segueix tenint un paper clau en política. Segueix desplegant la seva influència i segueix tenint rellevància. Per això, l’agenda pròpia que ha intentat marcar és el mateix origen del gest.
El dit d’Aznar ve a refermar posicions. Els que sempre l’han defensat -fins i tot quan el deliri d’una guerra il·legal, el resultat de la famosa foto de les Açores- veuen en aquesta reacció la natural de qui està cansat dels crits de sempre. La defensa i empatia dels que creuen que ningú no pot ser objecte de l’insult d’altres. Però en comptes de defensar la seva posició superior per no recórrer a l’insult, accepten que l’expresident es posi a la mateixa altura dels que tant critiquen.
Per als contraris a l’expresident, aquesta és l’expressió màxima de la seva desbocada presència pública. L’última conseqüència d’una síndrome de La Moncloa massa agut. Però sobretot, la manca de respecte de qui ha de servir al seu país fins i tot després d’abandonar el càrrec. És part essencial de la seva història recent i per això, té una responsabilitat amb el país.
Segurament, la posició de partida marqui molt l’anàlisi que uns i altres fan de la botifarra, de manera que, en el fons, el gest de l’expresident tampoc tindrà més conseqüències de les que ja ha tingut. Amb la que està caient, no seran molts els espanyols els que es qüestionaran el seu suport al PP pel gest del seu antic líder. Els que ja pensaven votar-los, ho seguiran fent. I els que no, no faran el mateix.
Qualsevol persona té dret a que ningú lesioni el seu honor. També Aznar, evidentment. Els insults no poden ser gratuïts, i en política ho són massa sovint. Però també en els camps de futbol o a mans d’un volant. Per això, el inconcebible és respondre amb la mateixa moneda. Aquesta va ser l’autèntic relliscada d’Aznar.
Ve en el càrrec. Per sort o per desgràcia, però ve en el càrrec. Per això, posar-se a l’alçada dels que profereixen els insults no és la millor sortida. No ja per què no s’aconsegueix res amb això -bé si, una explosió personal de plaer, de dopamina, per desfogar-se-, sinó pel mal que pot generar en els menys afectes a la figura del que dedica pintes. Encara que sigui el Cap de l’Estat:
La seva visió sobre la Guerra de Corea va dur-lo a mostrar en públic les seves discrepàncies amb el president Harry S. Truman. Per això, l’heroi de la Segona Guerra Mundial va ser revelat. Va acudir al Congrés per dirigir unes paraules de comiat a les cambres, el 19 d’abril de 1951.
El militar nord-americà més condecorat de la història, que va ser un dels cinc generals en la història del país, es va dirigir al Congrés i al país per deixar clara la seva visió de la Guerra de Corea i resumir els canvis, els reptes i les oportunitats que tenia davant seu el poder militar dels Estats Units.
Mr. President, Mr. Speaker, and Distinguished Members of the Congress:
I stand on this rostrum with a sense of deep humility and great pride — humility in the wake of those great American architects of our history who have stood here before me; pride in the reflection that this forum of legislative debate represents human liberty in the purest form yet devised. Here are centered the hopes and aspirations and faith of the entire human race. I do not stand here as advocate for any partisan cause, for the issues are fundamental and reach quite beyond the realm of partisan consideration. They must be resolved on the highest plane of national interest if our course is to prove sound and our future protected. I trust, therefore, that you will do me the justice of receiving that which I have to say as solely expressing the considered viewpoint of a fellow American.
I address you with neither rancor nor bitterness in the fading twilight of life, with but one purpose in mind: to serve my country. The issues are global and so interlocked that to consider the problems of one sector, oblivious to those of another, is but to court disaster for the whole. While Asia is commonly referred to as the Gateway to Europe, it is no less true that Europe is the Gateway to Asia, and the broad influence of the one cannot fail to have its impact upon the other. There are those who claim our strength is inadequate to protect on both fronts, that we cannot divide our effort. I can think of no greater expression of defeatism. If a potential enemy can divide his strength on two fronts, it is for us to counter his effort. The Communist threat is a global one. Its successful advance in one sector threatens the destruction of every other sector. You can not appease or otherwise surrender to communism in Asia without simultaneously undermining our efforts to halt its advance in Europe.
Beyond pointing out these general truisms, I shall confine my discussion to the general areas of Asia. Before one may objectively assess the situation now existing there, he must comprehend something of Asia’s past and the revolutionary changes which have marked her course up to the present. Long exploited by the so-called colonial powers, with little opportunity to achieve any degree of social justice, individual dignity, or a higher standard of life such as guided our own noble administration in the Philippines, the peoples of Asia found their opportunity in the war just past to throw off the shackles of colonialism and now see the dawn of new opportunity, a heretofore unfelt dignity, and the self-respect of political freedom.
Mustering half of the earth’s population, and 60 percent of its natural resources these peoples are rapidly consolidating a new force, both moral and material, with which to raise the living standard and erect adaptations of the design of modern progress to their own distinct cultural environments. Whether one adheres to the concept of colonization or not, this is the direction of Asian progress and it may not be stopped. It is a corollary to the shift of the world economic frontiers as the whole epicenter of world affairs rotates back toward the area whence it started.
In this situation, it becomes vital that our own country orient its policies in consonance with this basic evolutionary condition rather than pursue a course blind to the reality that the colonial era is now past and the Asian peoples covet the right to shape their own free destiny. What they seek now is friendly guidance, understanding, and support — not imperious direction — the dignity of equality and not the shame of subjugation. Their pre-war standard of life, pitifully low, is infinitely lower now in the devastation left in war’s wake. World ideologies play little part in Asian thinking and are little understood. What the peoples strive for is the opportunity for a little more food in their stomachs, a little better clothing on their backs, a little firmer roof over their heads, and the realization of the normal nationalist urge for political freedom. These political-social conditions have but an indirect bearing upon our own national security, but do form a backdrop to contemporary planning which must be thoughtfully considered if we are to avoid the pitfalls of unrealism.
Of more direct and immediate bearing upon our national security are the changes wrought in the strategic potential of the Pacific Ocean in the course of the past war. Prior thereto the western strategic frontier of the United States lay on the littoral line of the Americas, with an exposed island salient extending out through Hawaii, Midway, and Guam to the Philippines. That salient proved not an outpost of strength but an avenue of weakness along which the enemy could and did attack.
The Pacific was a potential area of advance for any predatory force intent upon striking at the bordering land areas. All this was changed by our Pacific victory. Our strategic frontier then shifted to embrace the entire Pacific Ocean, which became a vast moat to protect us as long as we held it. Indeed, it acts as a protective shield for all of the Americas and all free lands of the Pacific Ocean area. We control it to the shores of Asia by a chain of islands extending in an arc from the Aleutians to the Mariannas held by us and our free allies. From this island chain we can dominate with sea and air power every Asiatic port from Vladivostok to Singapore — with sea and air power every port, as I said, from Vladivostok to Singapore — and prevent any hostile movement into the Pacific.
*Any predatory attack from Asia must be an amphibious effort.* No amphibious force can be successful without control of the sea lanes and the air over those lanes in its avenue of advance. With naval and air supremacy and modest ground elements to defend bases, any major attack from continental Asia toward us or our friends in the Pacific would be doomed to failure.
Under such conditions, the Pacific no longer represents menacing avenues of approach for a prospective invader. It assumes, instead, the friendly aspect of a peaceful lake. Our line of defense is a natural one and can be maintained with a minimum of military effort and expense. It envisions no attack against anyone, nor does it provide the bastions essential for offensive operations, but properly maintained, would be an invincible defense against aggression. The holding of this littoral defense line in the western Pacific is entirely dependent upon holding all segments thereof; for any major breach of that line by an unfriendly power would render vulnerable to determined attack every other major segment.
This is a military estimate as to which I have yet to find a military leader who will take exception. For that reason, I have strongly recommended in the past, as a matter of military urgency, that under no circumstances must Formosa fall under Communist control. Such an eventuality would at once threaten the freedom of the Philippines and the loss of Japan and might well force our western frontier back to the coast of California, Oregon and Washington.
To understand the changes which now appear upon the Chinese mainland, one must understand the changes in Chinese character and culture over the past 50 years. China, up to 50 years ago, was completely non-homogenous, being compartmented into groups divided against each other. The war-making tendency was almost non-existent, as they still followed the tenets of the Confucian ideal of pacifist culture. At the turn of the century, under the regime of Chang Tso Lin, efforts toward greater homogeneity produced the start of a nationalist urge. This was further and more successfully developed under the leadership of Chiang Kai-Shek, but has been brought to its greatest fruition under the present regime to the point that it has now taken on the character of a united nationalism of increasingly dominant, aggressive tendencies.
Through these past 50 years the Chinese people have thus become militarized in their concepts and in their ideals. They now constitute excellent soldiers, with competent staffs and commanders. This has produced a new and dominant power in Asia, which, for its own purposes, is allied with Soviet Russia but which in its own concepts and methods has become aggressively imperialistic, with a lust for expansion and increased power normal to this type of imperialism.
There is little of the ideological concept either one way or another in the Chinese make-up. The standard of living is so low and the capital accumulation has been so thoroughly dissipated by war that the masses are desperate and eager to follow any leadership which seems to promise the alleviation of local stringencies.
I have from the beginning believed that the Chinese Communists’ support of the North Koreans was the dominant one. Their interests are, at present, parallel with those of the Soviet. But I believe that the aggressiveness recently displayed not only in Korea but also in Indo-China and Tibet and pointing potentially toward the South reflects predominantly the same lust for the expansion of power which has animated every would-be conqueror since the beginning of time.
The Japanese people, since the war, have undergone the greatest reformation recorded in modern history. With a commendable will, eagerness to learn, and marked capacity to understand, they have, from the ashes left in war’s wake, erected in Japan an edifice dedicated to the supremacy of individual liberty and personal dignity; and in the ensuing process there has been created a truly representative government committed to the advance of political morality, freedom of economic enterprise, and social justice.
Politically, economically, and socially Japan is now abreast of many free nations of the earth and will not again fail the universal trust. That it may be counted upon to wield a profoundly beneficial influence over the course of events in Asia is attested by the magnificent manner in which the Japanese people have met the recent challenge of war, unrest, and confusion surrounding them from the outside and checked communism within their own frontiers without the slightest slackening in their forward progress. I sent all four of our occupation divisions to the Korean battlefront without the slightest qualms as to the effect of the resulting power vacuum upon Japan. The results fully justified my faith. I know of no nation more serene, orderly, and industrious, nor in which higher hopes can be entertained for future constructive service in the advance of the human race.
Of our former ward, the Philippines, we can look forward in confidence that the existing unrest will be corrected and a strong and healthy nation will grow in the longer aftermath of war’s terrible destructiveness. We must be patient and understanding and never fail them — as in our hour of need, they did not fail us. A Christian nation, the Philippines stand as a mighty bulwark of Christianity in the Far East, and its capacity for high moral leadership in Asia is unlimited.
On Formosa, the government of the Republic of China has had the opportunity to refute by action much of the malicious gossip which so undermined the strength of its leadership on the Chinese mainland. The Formosan people are receiving a just and enlightened administration with majority representation on the organs of government, and politically, economically, and socially they appear to be advancing along sound and constructive lines.
With this brief insight into the surrounding areas, I now turn to the Korean conflict. While I was not consulted prior to the President’s decision to intervene in support of the Republic of Korea, that decision from a military standpoint, proved a sound one, as we — as I said, proved a sound one, as we hurled back the invader and decimated his forces. Our victory was complete, and our objectives within reach, when Red China intervened with numerically superior ground forces.
This created a new war and an entirely new situation, a situation not contemplated when our forces were committed against the North Korean invaders; a situation which called for new decisions in the diplomatic sphere to permit the realistic adjustment of military strategy.
Such decisions have not been forthcoming.
While no man in his right mind would advocate sending our ground forces into continental China, and such was never given a thought, the new situation did urgently demand a drastic revision of strategic planning if our political aim was to defeat this new enemy as we had defeated the old.
Apart from the military need, as I saw It, to neutralize the sanctuary protection given the enemy north of the Yalu, I felt that military necessity in the conduct of the war made necessary: first the intensification of our economic blockade against China; two the imposition of a naval blockade against the China coast; three removal of restrictions on air reconnaissance of China’s coastal areas and of Manchuria; four removal of restrictions on the forces of the Republic of China on Formosa, with logistical support to contribute to their effective operations against the common enemy.
For entertaining these views, all professionally designed to support our forces committed to Korea and bring hostilities to an end with the least possible delay and at a saving of countless American and allied lives, I have been severely criticized in lay circles, principally abroad, despite my understanding that from a military standpoint the above views have been fully shared in the past by practically every military leader concerned with the Korean campaign, including our own Joint Chiefs of Staff.
I called for reinforcements but was informed that reinforcements were not available. I made clear that if not permitted to destroy the enemy built-up bases north of the Yalu, if not permitted to utilize the friendly Chinese Force of some 600,000 men on Formosa, if not permitted to blockade the China coast to prevent the Chinese Reds from getting succor from without, and if there were to be no hope of major reinforcements, the position of the command from the military standpoint forbade victory.
We could hold in Korea by constant maneuver and in an approximate area where our supply line advantages were in balance with the supply line disadvantages of the enemy, but we could hope at best for only an indecisive campaign with its terrible and constant attrition upon our forces if the enemy utilized its full military potential. I have constantly called for the new political decisions essential to a solution.
Efforts have been made to distort my position. It has been said, in effect, that I was a warmonger. Nothing could be further from the truth. I know war as few other men now living know it, and nothing to me is more revolting. I have long advocated its complete abolition, as its very destructiveness on both friend and foe has rendered it useless as a means of settling international disputes. Indeed, on the second day of September, nineteen hundred and forty-five, just following the surrender of the Japanese nation on the Battleship Missouri, I formally cautioned as follows:
Men since the beginning of time have sought peace. Various methods through the ages have been attempted to devise an international process to prevent or settle disputes between nations. From the very start workable methods were found in so far as individual citizens were concerned, but the mechanics of an instrumentality of larger international scope have never been successful. Military alliances, balances of power, Leagues of Nations, all in turn failed, leaving the only path to be by way of the crucible of war. The utter destructiveness of war now blocks out this alternative. We have had our last chance. If we will not devise some greater and more equitable system, Armageddon will be at our door. The problem basically is theological and involves a spiritual recrudescence and improvement of human character that will synchronize with our almost matchless advances in science, art, literature, and all material and cultural developments of the past 2000 years. It must be of the spirit if we are to save the flesh.
But once war is forced upon us, there is no other alternative than to apply every available means to bring it to a swift end.
War’s very object is victory, not prolonged indecision.
In war there is no substitute for victory.
There are some who, for varying reasons, would appease Red China. They are blind to history’s clear lesson, for history teaches with unmistakable emphasis that appeasement but begets new and bloodier war. It points to no single instance where this end has justified that means, where appeasement has led to more than a sham peace. Like blackmail, it lays the basis for new and successively greater demands until, as in blackmail, violence becomes the only other alternative.
“Why,” my soldiers asked of me, “surrender military advantages to an enemy in the field?” I could not answer.
Some may say: to avoid spread of the conflict into an all-out war with China; others, to avoid Soviet intervention. Neither explanation seems valid, for China is already engaging with the maximum power it can commit, and the Soviet will not necessarily mesh its actions with our moves. Like a cobra, any new enemy will more likely strike whenever it feels that the relativity in military or other potential is in its favor on a world-wide basis.
The tragedy of Korea is further heightened by the fact that its military action is confined to its territorial limits. It condemns that nation, which it is our purpose to save, to suffer the devastating impact of full naval and air bombardment while the enemy’s sanctuaries are fully protected from such attack and devastation.
Of the nations of the world, Korea alone, up to now, is the sole one which has risked its all against communism. The magnificence of the courage and fortitude of the Korean people defies description.
They have chosen to risk death rather than slavery. Their last words to me were: “Don’t scuttle the Pacific!”
I have just left your fighting sons in Korea. They have met all tests there, and I can report to you without reservation that they are splendid in every way.
It was my constant effort to preserve them and end this savage conflict honorably and with the least loss of time and a minimum sacrifice of life. Its growing bloodshed has caused me the deepest anguish and anxiety.
Those gallant men will remain often in my thoughts and in my prayers always.
I am closing my 52 years of military service. When I joined the Army, even before the turn of the century, it was the fulfillment of all of my boyish hopes and dreams. The world has turned over many times since I took the oath on the plain at West Point, and the hopes and dreams have long since vanished, but I still remember the refrain of one of the most popular barrack ballads of that day which proclaimed most proudly that “old soldiers never die; they just fade away.”
And like the old soldier of that ballad, I now close my military career and just fade away, an old soldier who tried to do his duty as God gave him the light to see that duty.
El director de la campanya presidencial de Barack Obama ha escrit un llibre on explica els secrets de la carrera que va dur al senador d’Illinois a la Casa Blanca. “The Audacity to Win” té molt bona pinta. Plouffe té una bona ploma i apunta a reflexions molt interessants sobre com ha de ser un candidat, la importància del temps, però sobretot, la necessitat de trobar una estratègia adequada. I la concepció estratègica de la campanya d’Obama espanta de com d’adequada va ser.
David Plouffe ens obre la porta a una de les campanyes més èpiques dels últims anys. I, per si fos poc, no triga massa en desvetllar una de les cartes de la campanya: la importància d’Internet. En menys de 20 pàgines, la seva contribució estratègica es desvetlla i apareix com el que va ser, una via guanyadora. Una cosa que haurien d’entendre alguns a l’altra banda del Atlàntic…
El trobareu a Amazon i en algunes llibreries angleses, com Come In a Barcelona.
El punt G, aquest espai gairebé sacrosant de l’excitació sexual, pot ser que existeixi. O potser no. El que sí que existeix és el punt G de la política. I en aquest, el ginecòleg Ernst Gräfenberg té poc a dir.
El punt G de la política és el que ens excita per votar. És el que ens empeny a les urnes, el que desperta el nostre interès pel que diuen els candidats. És el que ens pot dur a acalorades discussions en una taula, a militar en un partit o assistir a un míting. El punt G de la política està localitzar a l’amígdala. Perquè el punt G de la política està vestit d’emocions.
Per trobar-lo, hem d’anar fins al sistema límbic, ja que en ell resideixen les emocions. Tant el sistema emocional com el valoratiu estan ubicats a la mateixa part del cervell i juguen un paper bàsic en la presa de decisions. Des de saltar o no a l’aigua en una piscina a evitar l’ofegament d’un nen a anar o no a votar. Per exemple, el sistema valoratiu és el resultat de la relació que existeix entre els lòbuls pre-frontals i les amígdales cerebrals en l’anomenat hipocamp.
L’element clau del sistema límbic és l’amígdala. Aquesta zona, que pren el nom per la seva semblança amb una ametlla, correspon al conjunt de nuclis de neurones localitzades en la profunditat dels lòbuls temporals. Entre les seves funcions està la de regular molts processos emocionals: identificar i respondre expressions emocionals d’altres, crear intensitat d’una experiència emocional, generar i enllaçar sentiments a experiències que ens espanten, etc. Clau en la intel·ligència social i emocional. Juga un paper essencial en enllaçar pensament i emoció, particularment a usar reaccions emocionals per guiar el procés de presa de decisions. No sorprèn que estigui situada en una zona neuronal densa, en els circuits emocionals frontals.
L’amígdala no sempre respon de forma conscient als estímuls que es reben. És el cas dels impactes subliminals, ja sigui perquè percebem la imatge d’una cosa que ens recorda a una serp sense adonar-nos i el nostre record evolutiu ens fa posar-nos en guàrdia a realitzar accions sota els efectes de la publicitat subliminal.
De fet, tal com assenyala Goleman, l’autor d’intel·ligència emocional, aquesta és una rèmora de la nostra evolució: el nostre cervell emocional processa de forma més ràpida la informació que ens arriba per l’hipocamp i predisposa el nostre cos a una resposta molt més ràpida que la qual donarà el nostre “cervell pensant”.
Moltes de les decisions que prenem en la nostra vida estan capitanejades per les nostres emocions. Pel que passa en aquesta ametlla, a l’amígdala. Per això, si volem guanyar -que això sí que comença per ge- hem d’entendre que cal excitar aquest punt G del nostre electorat a través de les emocions.
Per això, és necessari invertir temps en entendre com funciona el nostre cervell, sobretot entendre quines emocions desplega el nostre candidat o candidata, el nostre missatge. La nostra política. La política de les emocions necessita tenir un relat que ens dugui a l’estat emocional desitjat i que tingui ressò en aquest cervell polític que explica moltes de les accions que duem a terme en política. Després de tot, el punt G ja no és tan mite. Si més no, en política, sabem on és. Una altra cosa ben diferent és saber si els el excitar…
