Millet segueix l’exemple de Pinochet
Pinochet no només no va expiar els seus crims abans de morir, sinó que va crear una macabra tendència que sembla que Fèlix Millet està aprenent amb rapidesa. Quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’arrest de l’expresident xilè el 1998, des del cercle proper al dictador es van començar a enviar missatges que buscaven l’empatia de la comunitat internacional cap a un malalt i senil militar que havia anat a Londres a operar-se.
Des de la tardor d’aquell 1998 fins el març de l’any 2000, els missatges incessants sobre el deteriorament de la salut del dictador es van fer imparables. Després de més de 500 dies d’arrest, Pinochet tornava a Xile i apareixia a la pista de l’aeroport il·lusionat i caminant pel seu propi peu. Per a molts, aquella demostració de força va ser una autèntica decepció per la impossibilitat de la justícia de retre comptes amb el líder d’un règim opressor.
Fèlix Millet està oferint una lliçó del tipus Pinochet. Són molts els detalls sobre la vida que duu l’exdirigent del Palau de la Música que busquen aquesta empatia que també reclamava el dictador. La persona que ha confessat un dels fraus més grans en la història de Catalunya, ha aparegut sistemàticament davant els mitjans amb la mateixa americana de quadrets. Els bons vestits de sastre s’han quedat a l’armari. També està a resguard el luxós Mercedes que va protagonitzar les imatges de la seva sortida del Palau després dels registres dels Mossos d’Esquadra. Des de llavors, a Millet se’l pot veure passejant prop de casa i algunes gravacions han recollit aquests moments. Però sens dubte, l’últim element d’aquesta curiosa estratègia de comunicació és la barba.
Millet i la seva mà dreta, Montull, van comparèixer aquesta setmana al jutjat. Ho faran cada primer dia laborable de mes per demostrar que no hi ha risc de fuga. Una de les mesures adoptades pel jutge que no ha estimat oportú empresonar a tots dos criminals confessos. En aquesta primera compareixença de l’any, Millet lluïa una barba que cerca endolcir el seu rostre, aportar calor i trencar amb la imatge tradicional de l’exdirector del Palau. Semblar entranyable.
Observem aquesta sorprenent manera de voler reescriure amb les percepcions una trista història que ha tacat a una de les institucions més importants de Catalunya. Perquè és precisament aquí, en les percepcions que generem, a les emocions que despertem, on es guanya la autèntica batalla de la comunicació. Sembla que Millet està ben assessorat. Potser millor que Montull, que no dubta en passar aquest retir d’or a l’espera d’un judici que, qui sap, potser no arribi en el curt termini, jugant al tennis.
Però pel que Millet va explicar en aquesta carta i pel que han descobert jutges, fiscals i policia, després de la barba, els vestits de quadres i el Mercedes al garatge s’amaga un criminal confés. Com rere les súpliques humanitàries s’amagava un cruel dictador que no va dubtar en aixecar-se de la cadira de rodes. D’això en fa ja gairebé una dècada.
