Podria haver passat. Un error de coordinació entre els controladors del Reagan i de Dulles. Un malentès entre el Pentàgon i la Situation Room de la Casa Blanca. O senzillament, un acte inesperat. De cop, quan alguns congressistes demòcrates prenien seient després d’aixecar-se per mostrar el seu suport al president, el sostre podria haver-se desplomat. O un gas podria haver fulminat Obama. I amb ell a Biden i a Pelosi. La línia de successió a la presidència s’hauria acabat en qüestió de segons.

Encara que sigui ficció, aquest tipus de situacions no es presten a l’atzar. Com en gairebé tots els règims polítics, la successió d’un càrrec està perfectament definida en la Constitució americana. No només per la via que abans ja hem intuït (President, Vicepresident i speaker de la Cambra de Representants), sinó per la designació d’un supervivent. L’anomenat designated survivor o designated successor.

Aquest dimecres, un dels membres del gabinet presidencial (el nostre consell de ministres) es va mantenir a una distància física, segura i prudencial del Congrés. Un membre de l’executiu que compleixi les mateixes condicions que ha de complir un candidat a la presidència és designat com la persona que, en cas de desastre fatal i de destrucció de la línia natural de successió, asseguraria la continuïtat del govern.

Shaun Donovan, Secretari d’Urbanisme, va ser el designated survivor mentre Obama es dirigia al Senat i a la Cambra de Representants. Durant el discurs de l’estat de la Unió, Donovan va ser protegit amb el mateix nivell de seguretat que el president i va tenir el famós ajudant amb el maletí amb les claus nuclears.

Per sort, no va passar res i Donovan no va haver de dirigir els designis del planeta. Encara que segurament Donovan tampoc va estar al càrrec de la gestió del correu electrònic. Ho dic perquè els discursos com el d’aquest dimecres no es guanyen només a l’arena parlamentària. Tampoc el debat sobre política general al Parlament. El debat es guanya de veritat quan es discuteix qui és el guanyador davant l’opinió pública.

Per a això, els poderosos gabinets de comunicació sempre han tingut molta cura en donar-se com vencedors davant els mitjans minuts després de finalitzar els discursos o debats. Així ha funcionat i així seguirà funcionant. Però … Què passa amb els que, per exemple, no han vist el debat a la televisió ni ho faran?

El correu electrònic sembla haver estat l’estratègia d’aquesta Casa Blanca. Però també dels Republicans. Si David Axelrod, quan faltaven menys de tres hores pel discurs, va enviar un correu a la base de dades de l’Ala Oest, donant un avançament de les línies del discurs, va ser el mateix Obama -bé, s’entén que no va ser ell- qui en acabar-lo va enviar un correu amb un títol clar: We don’t quit -no ens rendim-.

Amb aquest tipus d’accions demostren un control de petiteses que no són tan petites: oferir la visió pròpia d’un tema important amb els teus missatges clau i la percepció que vols generar. El mateix que McCain va fer amb un missatge gravat en vídeo que va enviar per correu amb els problemes a què s’enfronta Amèrica. La batalla dels correus.

Decididament, Donovan no va tenir res a veure. Segur que Obama no li va comentar res sobre ells. De fet, potser no van tenir la tendra escena que la primera temporada de The West Wing reprodueix amb un designated survivor. Us la recomano (tranquils, no es revela cap línia argumental).

Un de cada tres joves accedeix a Internet des del seu telèfon mòbil. Encara que sigui gairebé impossible aconseguir la dada, cada vegada és més freqüent trobar-se a persones amb un iPhone a les seves mans en qualsevol lloc. O de qualsevol altre dispositiu mòbil amb accés a Internet. Terminals multidispositiu que estan canviant radicalment el comportament de l’usuari.

Sí, el titular d’aquest post és un teaser. Però no deixa de ser una realitat: Internet duu (o hauria de dur, encara que de vegades hi hagi dubtes) canvis en la manera de comprendre, fer, actuar i viure la política. Així que si en altres llocs del planeta aquest tipus d’aparells han canviat la manera d’actuar en política, per què no hauria de fer-ho la nova joguina de la factoria de Steve Jobs, l’iPad?

Molt s’ha escrit ja -tot i que fa poques hores des de l’anunci- sobre el tablet d’Apple, però mentre veia l’excel·lent vídeo de presentació, no podia deixar de pensar en la d’aplicacions que els nostres polítics no estan aprofitant. Un vídeo que, obro parèntesi, era ple de passió. La que desprenien els seus interlocutors. Les passions es manifesten així i es transmeten així. Tanco el parèntesi. Pot sonar a tòpic, però la campanya de Barack Obama no va dubtar a aplicar la seva xarxa social al boom del moment, l’iPhone. I tampoc ha dubtat la seva Casa Blanca en disposar d’una excel·lent aplicació amb fotos, vídeos, informació i discursos disponible pel telèfon dels de Cupertino.

Consumim la informació de forma diferent. I és l’usuari el que ens cerca. Per què no estar presents? Aplicacions, però també podcasts. Per exemple la Casa Blanca, tant sota l’Administració Bush com l’actual. Disposen de diversos canals, des del presidencial al qual recull les rodes de premsa diàries del secretari de premsa. Són especialment útils els discursos d’Obama, amb una qualitat d’imatge molt bona i sense interrupcions o talls de la premsa.

Obama ja va fer del podcast un dels seus cavalls de batalla en les eleccions: tots els seus discursos estaven a iTunes per a qui els volgués escoltar. I aquí arribem a la pregunta clau: per què no podem trobar el més recent discurs de Zapatero, la rèplica de Rajoy o les novetats de Mas i Montilla a la campanya catalana?

El punt interessant dels podcasts és la llibertat que ofereixen a l’usuari: només ha de descarregar-allò que li interessa i sincronitzar en el seu reproductor. També amb l’iPad. A partir d’aquí, l’escolta o visionat es produeix quan l’usuari ho consideri oportú, sense interrupcions o mediacions. Només així -o a YouTube, és clar-, pot seguir-se amb més o menys assiduïtat tots els moviments d’Obama i escoltar discursos seus discursos sencers tot i que els informatius ja ens donen petites càpsules.

Posar en marxa serveis com el de la Casa Blanca, de forma gratuïta i actualitzats amb una elevada regularitat, són bàsics per millorar la percepció de transparència dels nostres líders i accentuar el seu desig d’informar al ciutadà dels temes que tracta, sense fissures. És evident que no a tots ens interessa el mateix, que els mitjans no sempre tracten el que com a ciutadans o com a administració voldríem … però cada vegada tenim més mitjans al nostre abast per evitar el lacònic “el meu missatge no arriba”.

Segons Jobs, “Alguns pensen que els netbook són la fórmula. Són només portàtils barats. Crec que tenim una cosa millor“. Si aquest producte millor es converteix en una nova manera de consumir la informació i l’origen d’actuació, per què hauríem de quedar-nos d’esquena al que aquí s’hi cou?

No és que l’iPad per si sol qui revolucionarà la política. Però si el que es fa a través dels dispositius mòbils pot revolucionar-la. Ja sigui un telèfon o la nova manera de llegir un llibre o una revista sense deixar d’estar connectat amb el món. Uns telèfons mòbils van concentrar a milers de persones exigint la veritat davant les seus del PP un 13 de març de 2004. Ciutadans de tots els racons dels Estats Units van donar diners, van organitzar actes o replicar correus per Obama des de la seva iPhone. Per què no haurien de ser una eina política més?

Via varis blocs de membres de “Las Ideas” he sabut que sóc finalista en la tercera edició del Premi Enrique Padrós, que organitza la mateixa associació. Els seus membres han estimat que he arribar a la final amb autèntics noms propis d’entre els blocs polítics: Fernando Garea, Ignacio Escolar i l’admirat Antoni Gutiérrez-Rubí.

No sé com agrair a tots i cadascún dels vots rebuts. M’aclapara i m’omple de responsabilitat per fer servir aquest espai per parlar de la política des d’una altra perspectiva i, per què no dir-ho, amb els ulls d’una altra generació. Gràcies. Sinceres, plenes. Gràcies.

El Premi Enrique Padrós, com la majoria de vosaltres sabeu, també té la categoria del millor bloc d’un polític. Aquest any els finalistes són Inés Sabanés, Paca Pleguezuelos i José Antonio Rodríguez.

Sort a tots i totes … i gràcies!

Publicat avui a La Vanguardia.

¿Y la corbata de Obama?

Estos días muchos se han preguntado si el cambio propuesto por Obama ha sido real o no. Si ha existido o si su promesa ha caído en saco roto. Todo dependerá de las expectativas con las que uno se plantó la noche de la victoria electoral y con su máxima expresión en la demostración de apoyo que el presidente vio en las calles de una gélida capital del país hace algo más de un año. El presidente recién electo lanzó un mensaje para navegantes en su discurso de victoria:“El camino será largo. No llegaremos en un año, quizás ni en un mandato”. Ese camino se ha materializado en éxitos y en fracasos, en esperanzas y en desilusiones… pero también en pequeños detalles como una corbata.

La corbata sea, quizás, uno de los símbolos más potentes para representar un político. Pidan a un niño que les dibujo a uno, no faltará ese atuendo. Durante la revolución francesa, cobró el significado político que no había tenido hasta el momento: los revolucionarios la llevaban negra, sus enemigos, blanca. Un símbolo de status que hoy se cuela en las campañas electorales, rojos contra azules. Naranjas y verdes. Corbata contra los que no la llevan. Por ello, Obama lanzó un mensaje más profundo de lo que parece cuando el pasado 28 de diciembre compareció para dar los detalles del ataque terrorista frustrado a un vuelo comercial en Detroit que había tenido lugar el día de Navidad: compareció sin corbata en uno de los momento más delicados e importantes de su presidencia.

Tras los ataques del 11 de septiembre, el terrorismo es un tema prioritario en Estados Unidos. Los efectos de los peores atentados nunca vividos en suelo americano se han alargado a nuestros días, no sólo en el incremento de la seguridad y la vigilancia, sino a nivel político. George W. Bush y el Partido Republicano entendió muy bien lo que supusieron los ataques para la mentalidad americana y comprendieron qué redes se activaban en el cerebro de los ciudadanos cada vez que se hablaba sobre ello.

La lucha contra el terrorismo no tardó en llamarse guerra contra el terror. El miedo no cesó de ser un arma política. Incluso se llegó a aumentar el nivel de alarma por terrorismo el día que los americanos debían ratificar a Bush en el cargo en 2004. “Cuando vayan a las urnas, recuerden que estamos en guerra”, afirmó Bush el mismo día de las elecciones legislativas de 2006. Según señala Drew Westen, más de 250 experimentos han demostrado que cuando nos recuerdan que somos inmortales, nuestro cerebro vira a la derecha. Por ello, ni los ataques del 11S fueron algo anecdótico ni la lucha contra el terrorismo merecía un status menor que una guerra contra el terror que exigía todo tipo de sacrificios. Y ante ello, no hay oposición política que pueda mostrar su desacuerdo sin parecer un irresponsable.

Los demócratas estuvieron fuera de juego durante casi todo el mandato de Bush. Dejaron que el miedo ganase, desde las emociones más primarias, el voto de los estadounidenses. La oposición dejó los términos del debate en manos del presidente y no pudo sobreponerse a sus ataques. Eran demasiado débiles para defender al país. Demasiado inconcretos para atajar un mal nacional. Hasta que los estrategas demócratas cambiaron los términos del mismo debate. La guerra contra el terror no era lo mismo que la guerra de Irak. Se podía estar en contra de esa guerra sin mermar el apoyo a mantener el país seguro de ataques terroristas. Por ello, esas elecciones legislativas de 2006 fueron el principio del fin de la hegemonía republicana.

A partir de ese momento, en las filas demócratas empezó a tomar consciencia la importancia de manejar las emociones para ganar elecciones y gobernar. Obama lo ha hecho desde el primer día que entró en campaña y no lo ha olvidado durante su mandato. Quizás por ello, el pasado 28 de diciembre dejó la corbata que un ayudante tenía preparada. Si el miedo mueve al electorado a posiciones más conservadoras, es necesario usar un marco menos determinista que el aupado por Bush. Por ello, lanzó un mensaje al aparecer sin el atributo máximo de la política y la solemnidad.

Obama se dirigió a la nación con unas formas muy distintas que las de su predecesor. Sin corbata, pero también sin mencionar la guerra contra el terrorismo o la guerra contra el terror. Lo hizo para contar lo que sabía y tranquilizar a sus conciudadanos. Todo está seguro, estamos trabajando. Ese fue el mensaje. Siéntanse seguros, porque yo lo estoy. Tanto, que el nivel de solemnidad de mi discurso es menor, quería comunicar el presidente.

Porque las acciones han sido igual de contundentes. Obama se refería en su discurso de aceptación de la nominación demócrata a la tensión entre los derechos individuales y la seguridad, apostando por los primeros. Sus decisiones últimas han ido a por lo segundo. Pese a no querer darle a este tema la centralidad de su antecesor.

Sólo el tiempo, el azar, la suerte y el trabajo y coordinación de las fuerzas de seguridad podrán decir si el miedo tiene su base o no. Si es posible gestionar esta emoción con gestos como los del presidente o si por el contrario, una sociedad asustada lo está igual pese a los discursos y las formas de su presidente. En todo caso, parece que Obama se lo pensó dos veces cuando tuvo la corbata en la mano. Y, quién sabe, quizás recordó las enseñanzas de Westen y de la pujante escuela sobre la neuropolítica. ¿A dónde tiene que llegar el cambio? ¿Sólo en las acciones y resultados políticos o también en la mente de los ciudadanos?

A Kenya hi ha un esquiador que té obama, és a dir, esperança. Potser pot semblar estrany unir en la mateixa frase dos conceptes antagònics com neu i Kenya, però en aquest país, un somiador volia ser feliç sobre la neu. Aquest somiador es diu Philip Boit i es va fer un lloc en la història quan va participar en els Jocs Olímpics de Nagano el 1998.

Boit va posar esforç i tenacitat i no va tirar la tovallola quan Nike li va oferir un lloc en el seu programa d’esports d’hivern el 1996 i va aprendre a esquiar a Finlàndia costat d’un altre compatriota. La persecució del seu somni el va dur a la classificació per als Jocs que es van celebrar a la ciutat japonesa i va acabar la prova. Últim.

Tot i això, els seus contrincants el van felicitar. El campió olímpic també ho va fer i el kenyà va posar el nom d’aquest, el seu heroi, el fill que va tenir. I va seguir entrenant i practicant, fins i tot quan Nike l’abandonà a la seva sort.

En unes setmanes, Boilt tornarà a participar en uns Jocs Olímpics. De fet, no ho ha deixat de fer des de Nagano. S’entrena a Kenya, corrent molt durant les hores més fredes d’un país amb una mitjana de 28 graus, i espera millorar la seva marca.

El lideratge polític hauria de ser una cosa semblant a la història d’aquest inusual esquiador. L’esforç hauria de prevaler sobre escalar càrrecs en un partit. L’obstacle de Boit és la manca de neu, però per a la política potser el gran obstacle és el propi poder dels partits. I potser en el fons d’això hi ha la resposta a la creixent preocupació dels ciutadans cap a la política i de la greu desafecció. Potser els polítics han deixat de perseguir somnis de canvi per perseguir càrrecs a ocupar.

Durant la presentació del seu llibre “Democràcia a sang freda“, David Madí va donar uns suggerents titulars a la premsa. Recordo especialment un en què afirmava que ell no havia “matat a Kennedy“. Aquella ment freda, calculadora i agressiva, que en donar aquest titular volia treure’s la pols d’aquesta imatge negativa després del famós DVD de CiU a les últimes eleccions al Parlament; de la que volia revoltar-se.

I el seu torn va arribar ahir. Al cinema. CiU va convocar a les seves principals figures -a excepció del candidat de la coalició, Artur Mas-, periodistes i blocaires a l’acte de presentació de la seva nova imatge a Cinesa Diagonal. David Madí i Joana Ortega (la responsable de comunicació d’Unió i diputada al Parlament) van presentar la imatge més soft per a aquestes eleccions.

Qualsevol diria que David Madí, el cap pensant del DVD que va dibuixar el caos al país fa una mica més de tres anys, lideraria la presentació del look més tou i amable de CiU. Però així va ser. La coalició ha entès que l’únic que ha de fer per guanyar les eleccions és no ficar-se en embolics i per a això es disposa a ser l’opció amable. Tot i que corren el risc de buidar-se de contingut si es queden en el naïf. La superficialitat.

En tot cas, mantenint la tipografia, han optat per la puresa del blanc i el poder d’un somriure per evolucionar el seu logotip a un símbol. Una CiU que somriu a tots per acollir a tots. Fins i tot al dissenyador del logotip d’Obama, ja que el cercle amb la bandera catalana recorda sospitosament a les barres de la bandera americana que el president incloïa en el seu símbol.

Però caldria reflexionar sobre un punt essencial. La política de les emocions no s’aconsegueix només amb l’ús d’un símbol. No s’aconsegueix amb somriures tipogràfics o cors amb la senyera com ja vam veure en les darreres eleccions. La política de les emocions és alguna cosa més complexa i per molt que es repeteixi, aquesta no és una opció emocional. Almenys de moment.

Per CiU, aquesta precampanya de la precampanya s’assembla a començar l’escola, el curs. Perquè “Començar il·lusiona”, i amb això vol enviar un missatge optimista a la societat, encara que el contingut brilli per la seva absència. Però prenen posicions molt sòlides com el que pretenen ser: un nou estil de catch-all party que no es tanca a pactes amb ningú. Tot i que el missatge s’assembli a aquest:

Durant la jornada d’ahir també es va presentar la gran arma de la coalició a la Xarxa CiU s’avança a tots a Catalunya i és el primer partit polític català amb una Xarxa Social pròpia. Cativistes.cat és el punt de referència per a tots aquells nacionalistes que volen fer alguna cosa pel seu país des de la Xarxa La plataforma, elaborada per Cink, suposarà un abans i un després en la política catalana i potser per això, a CiU no han dubtat en donar-li a la seva presentació aires èpics al Braveheart.

La campanya està ja en marxa i CiU s’apropia dels millors llocs. Els propers mesos seran els clau, tant per CiU com per veure si la versió amable, soft i amb un cert aire naïf triomfen. Si ajuden a vertebrar aquesta alternativa política o si per contra, la manca de missatge pot alimentar l’efecte Carlos Sainz.

Això que les campanyes electorals als Estats Units són llargues no és un mite. Fins i tot un any després, la campanya pot ser notícia, fins i tot entrar en l’agenda política. I no és per menys.

Ha sortit a la venda el llibre sobre la campanya presidencial de 2008 que han escrit els periodistes Mark Halperin i John Heilemann: Game Change. I en ell, hi ha per a tots. Demòcrates i Republicans. Els candidats que finalment van disputar la cursa presidencial i els que van caure en les primàries.

Entre el mar de noms propis, destaca el dels Clinton. Segons el manuscrit, el president Clinton mantenia una relació amb una amant durant les primàries. Una relació  més seriosa que la que va mantenir amb l’ex becària Lewinsky durant el seu mandat. Segons aquests periodistes, aquesta relació va ser una amenaça constant en la campanya i fins i tot va ser tema de discussió quan Obama li va oferir a l’ex senadora el càrrec de Secretària d’Estat. I en una interessant reunió, Hillary va comentar que el seu marit, Bill, era una amenaça. Però Obama la necessitava per emprendre totes les seves reformes.

Però l’agenda política ha estat molt marcada pel llibre. El líder demòcrata Reid es va referir de forma racista al president Obama durant la campanya. No creia que podria arribar a president algú amb el seu color de pell i va emprar unes paraules molt desafortunades. Els líders republicans n’han demanat la seva dimissió i el president ha acceptat les seves disculpes.

“Game Change” donarà molt que parlar. Potser vagi sent hora de demanar-lo a Amazon… tot i que la temporada de llibres no ha fet res més què començar…

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Per a alguns de vosaltres serà un descobriment. I per a uns altres, és un dels referents en els vostres feeds. Parlo de Pau Canaleta, una de les persones que més coneix l’estratègia política i electoral a casa nostra. El seu bloc ha estat un testimoni de l’actualitat política i dels canvis en la comunicació política, i ara es trasllada a un nou domini i es presenta amb una nova imatge.

Pau Canaleta, des de Figueres, ens parla d’estratègia. Ens descobreix claus imprescindibles per entendre per què fan el que fan els nostres polítics. Us convido a que el conegueu.

A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…