Igual que Esperanza Aguirre, Obama repeteix. No, no hi ha intent de lligar els seus destins… El president nord-americà va començar el seu mandat amb energia i en poc menys d’un any ha aconseguit posar en marxa la reforma del sistema sanitari als Estats Units. Ni més ni menys. Però també ha acabat amb la desigualtat de salari al país per raó de sexe, ha fet avenços per acabar amb la segregació de LGBT, ha treballat per superar la crisi financera, per acostar postures amb Cuba, Iran i Corea del Nord…

Obama recordarà el 2009 per moltes coses. I una d’elles serà la decisió del tribunal noruec del Nobel d’atorgar-li el premi Nobel de la Pau. Un guardó que va aixecar crítiques. Especialment per la part agredolça del seu relat: si l’acceptació del guardó, amb un discurs perfecte a la Casa Blanca, el va salvar de l’escarni mundial; el discurs a Oslo va ser com veure al mateix Clausewitz recollint el Nobel de la Pau.

En tot cas, Obama ha demostrat que no és un bluff. Que pot agradar més o menys (no pot esperar que els republicans l’estimin, per descomptat), però que està aplicant el que va prometre en la llarga campanya presidencial.

Tanca l’any, doncs, amb un balanç agredolç. Amb avenços socials en l’haver i topades a compte de les guerres, la CIA o la gestió de l’últim intent d’atemptat en el deure. Amb una baixada gradual -comprensible- a les enquestes al llarg de l’any.