Fa uns dies comentàvem l’efecte que podrien tenir en el seu futur polític les extravagàncies del president del Barça, Joan Laporta. En aquella ocasió, observàvem com per a una part molt significativa de la premsa espanyola, Laporta s’havia convertit en la nova diana de l’independentisme català a qui dirigir tots els atacs. Davant d’això, Laporta té la seva paraula que funciona, la seva expressió que li serveix per contestar a les acusacions i guanyar-se suports entre els seus seguidors: la caverna.

Per Laporta, però també per una part significativa de l’independentisme i catalanisme, per caverna entenen als mitjans i opinadors espanyols que dirigeixen atacs demagògics, exacerbats i mancats de fonament contra tot el que s’allunyi de la seva visió d’Espanya. La caverna és, precisament, un dels causants de l’augment de l’independentisme a Catalunya. Aquells a qui se’ls pressuposa la professionalitat en el seu treball però que, per contra, ofereixen al seu públic una pobra visió de la realitat. Una visió barrejada amb un propi fanatisme molt proper al que critiquen.

Aquesta caverna a la que eludeix Laporta és la seva carta de justificació. Que algú gosa criticar-lo per barrejar política i esports? La culpa és de la caverna. Que algú es pregunta per què monopolitza la victòria contra el Madrid amb la seva esperpèntica celebració malbaratant en pocs minuts un centenar llarg d’euros en champagne? La culpa és de la caverna.

A Laporta li funciona. Però tampoc li va malament a aquesta caverna formada per Losantos, Vidal, Curri Valenzuela o Isabel San Sebastián. No els va gens malament quan poden titllar de nazis als catalans i mil barbaritats més sense que perdin ni un espectador. Ja se sap, en aquest país ens va la marxa …