Encara que en la nostra família encara ens estranyem, la meva germana és tremendament presumida i pot trigar hores a pentinar-se, maquillar-se, vestir-se … Dic que ens estranyem perquè durant tota la seva infància va ser una defensora a ultrança del cabell ben curt, la roba esportiva i el futbol. Avui, els talons i els vestits copen el seu armari. Potser no ha llegit cap estudi, però coneix a la perfecció la importància de causar una bona primera impressió.

La meva germana tracta diàriament amb moltes persones. Sap que el seu somriure o la manera de mirar a un nou client són tan claus com el producte que té entre mans. Encara que no hagi llegit res que ho corrobori, ho sap. I no va desencaminada: l’escola de Palo Alto va xifrar en el seu mític 80% la contribució d’aspectes no verbals en la formació d’un missatge. I en aquest 80%, la cara té molt a veure.

La cara és el mirall de l’ànima. Només amb veure l’expressió d’algú podem intuir que alguna cosa li passa (indisposició o algun estat emocional com la ira, la ràbia o la sorpresa). La informació que ens aporta és valuosa i té un paper més rellevant del que creiem en la presa de decisions.

Influeix la cara dels candidats a nivell polític? Podem arribar a preveure la victòria d’un candidat per la seva cara? Diverses teories apunten a això. Segons Mark van Vugt, els electors tendeixen a buscar a la cara d’una persona gran el seu candidat a les eleccions en períodes d’estabilitat. En canvi, els candidats amb un rostre jove, els seus trets i les seves característiques facials, tendeixen a aglutinar més suports en èpoques de canvi. Potser aquesta sigui una de les explicacions del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes de 2008. Però també seria la base per explicar l’ascens meteòric del llavors líder de l’oposició a Espanya, Rodríguez Zapatero. O del paper de Cameron al Regne Unit avui.

El que apunta Van Vugt té molt a veure amb les atribucions del propi lideratge que mostren les característiques personals (i per tant, les facials) dels candidats. En la mateixa línia va un interessant estudi de la Universitat de Princeton. Segons aquest, hi ha una forta correlació entre aquests elements i els resultats electorals. Els investigadors d’aquesta prestigiosa universitat van dur a terme un estudi amb els guanyadors i perdedors a les eleccions a la Cambra de Representants i Senat dels Estats Units durant les eleccions de 2000, 2002 i 2004. Es van mostrar només fotografies, per parelles de guanyador i perdedor, de circumscripcions desconegudes pels subjectes de l’estudi. Se’ls demanava que puntuessin a cada candidat segons la competència, credibilitat, honestedat, etc. que els proferia cada imatge. Només visualitzant una foto -no coneixien el nom, partit o resultat de cadascún d’ells- els resultats van mostrar que podien preveure en un 70% dels casos els resultats reals de les diferents eleccions. La cara és, sens dubte, el gran aparador dels signes visuals.

No és només una qüestió de bellesa -quelcom realment subjectiu-, sinó del que transmet la cara d’un polític. Dels atributs que és capaç de generar. O el que és el mateix, no val amb fer un càsting per buscar el polític més guapo. Però tinguem en compte que, a nivell general, no només valen els arguments en un cara a cara. Mai millor dit.

Enllaços interessants

The New Yorker publica un interessant article interactiu sobre les fotos que va fer Platon a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Aquestes fotos del poder, a més d’al·lucinants, s’acompanyen de comentarios del fotògraf. Els rostres del poder en un clic.